La
publicació recent de les dades territorialitzades de l’Enquesta d’Usos
Lingüístics de la població 2023 per l’Idescat ha tornat a situar la llengua
catalana al centre del debat públic. Les noves dades d’ús mostren un país
desigual i, malauradament, una urgència compartida.
Les Terres de l’Ebre hi apareixen, un cop més, com
el territori del país on el català manté un ús habitual més alt (66,8%). És una bona notícia i un reconeixement a
la persistència d’uns pobles i unes ciutats que encara fan del català la
llengua natural en molts àmbits de la vida quotidiana.
Tanmateix, a casa nostra no tot és motiu
d’optimisme. El setmanari L’Ebre ho
recordava en l’edició del 5 de desembre amb un titular contundent: “L’ús del català a les Terres de l’Ebre
retrocedeix un 18 per cent en 20 anys”. Aquest contrast entre lideratge i
davallada evidencia que el got pot veure’s mig ple o mig buit, però sobretot
posa de manifest una realitat: fins i tot als territoris on el català és fort,
ja no ho és tant com ho era.
La
situació és encara més preocupant quan ens fixem en l’àrea metropolitana de
Barcelona, la zona més poblada del país. Només una quarta part dels ciutadans
—un 24,7%— fan servir el català com a llengua habitual. Aquesta dada és un toc
d’alerta potent, perquè la vitalitat
d’una llengua depèn de la seva capacitat de ser útil, present i necessària
justament allà on hi ha més interaccions socials, econòmiques i culturals.
Si
la llengua es debilita, també ho fa la cohesió d’un país que s’ha construït
parlant-la. La llengua ens fa nació. És un dels nostres principals elements
d’identitat compartida, un fil que uneix generacions i territoris diversos. Per
això, veure com el seu ús es redueix any rere any no pot deixar-nos
indiferents. No n’hi ha prou amb lamentar-nos o amb enumerar xifres: cal assumir un compromís actiu.
Està
molt bé que des de la Generalitat s’impulsi un Pla Nacional per la Llengua. Que
els ajuntaments s’hi adhereixin i que promoguin accions en tots aquells camps
en què tenen competència. Però amb una situació de retrocés accentuat, em temo
que no podem deixar-ho tot en mans de l’administració. Ens hem de sentir
interpel·lats com a ciutadans i ciutadanes. Això vol dir parlar català sempre que puguem i amb tothom, sense renúncies
preventives. Vol dir exigir el dret de viure en català en tots els àmbits
—administració, comerç, cultura, mitjans, món digital— i acompanyar amb respecte i paciència aquells que s’hi acosten i volen
aprendre’l. Vol dir ser, en definitiva, soldats de la llengua: no pas des
d’un excés d’heroisme, sinó des d’una constància quotidiana, tenaç i amable.
Cada
conversa és una oportunitat. Cada renúncia automàtica és un petit pas enrere. I avui, més que mai, ens cal avançar.
