Hi
ha frases que t’atrapen perquè condensen una veritat profunda. L’altre dia, en
una entrevista a la televisió, vaig sentir-ne una que em va ressonar
especialment: “No es tracta de preservar les cendres, sinó d’atiar el foc.”
Una metàfora poderosa que parla, al meu entendre, de la necessitat de mantenir
viva la flama del que som, no pas d’admirar-ne les restes. Em va interessar
prou com per voler saber d’on venia, i vaig descobrir que podria ser una versió
lliure d’un aforisme atribuït al compositor Gustav Mahler: “La tradició no
és l’adoració de les cendres, sinó la preservació del foc.” Una idea que,
més d’un segle després, continua absolutament vigent.
Quan
parlem de cultura i patrimoni, sovint caiem en la temptació de mirar enrere amb
nostàlgia, de voler conservar-ho tot tal com era. I és natural: el passat ens
explica, ens arrela i ens dona identitat. Però la cultura no pot ser només una
vitrina plena d’objectes antics o tradicions repetides sense ànima. Si fos
així, acabaria convertint-se en un museu tancat sobre si mateix. La veritable
força de la cultura és la seva capacitat de transformar-se sense trair-se,
d’adaptar-se a cada moment històric sense perdre l’essència que li dona sentit.
Ara
que tinc la responsabilitat de ser regidor de Cultura i de Patrimoni de
l’Ajuntament d’Ascó, aquesta reflexió pren un significat encara més profund.
Com podem conjugar el passat, el present i el futur sense que cap d’aquests
temps anul·li els altres? Com podem honorar la memòria dels qui ens han
precedit i, alhora, oferir espais perquè les noves generacions se sentin part
activa del relat col·lectiu? No és una equació fàcil, però estic convençut que
la clau està en l’equilibri: preservar les arrels, però permetre que les
branques creixin lliures.
Ascó
—com tants altres pobles de les Terres de l’Ebre— té un patrimoni ric i una
identitat que s’ha forjat amb esforç, tradicions i convivència. Però si volem
que continuï sent un poble viu, hem d’encendre noves espurnes: projectes
culturals que connectin amb la gent jove, activitats que facin dialogar la
tradició amb la innovació, la festa amb la reflexió, la memòria amb la
creativitat. El repte no és conservar per conservar, sinó donar sentit
actual al que hem heretat, fer que allò que ens identifica continuï
evolucionant amb nosaltres.
Atiar
el foc vol dir això: alimentar la flama perquè continuï donant llum i escalfor.
Vol dir fer que la cultura sigui present, propera, útil, inspiradora. Que el
patrimoni no sigui una càrrega o una peça de museu, sinó una font d’orgull,
d’aprenentatge i de possibilitats per construir el futur.
Potser
preservar les cendres dona seguretat: el que és estable, conegut, immutable.
Però el foc, amb el seu moviment constant, és el que ens recorda que la vida és
canvi, que la cultura és moviment, que la identitat no es tanca, sinó que creix
amb cada mirada nova. I és aquest foc el que hem d’atiar cada dia, amb petites
accions, amb projectes compartits i amb la convicció que cuidar el que som vol
dir, sobretot, mantenir viva la flama del demà.
