En l'acte oficial commemoratiu de l'Onze de Setembre, la intervenció de Màrius Serra ha estat molt celebrada pel públic. Aquí us deixo la transcripció del discurs:
El número 100 sona com la tercera persona del verb sentir de manera que els centenaris acostumen a ser de caire més aviat sentimental, el de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans també ho és. Recordem-ne els seus primers membres: Alcover, Carner, Plascà, Fabra, Guimerà, Maragall i Segalà, però una institució científica sap que el cor és només un vàlvula i que els sentiments també els regeix el cap.
L’eminent lingüista britànic David Cristal en una conferència a Barcelona, va dir que ell comprenia els catalans perquè ell era gal·lès, l’anglès, va afirmar Cristal, és la meva llengua del cap, i el gal·lès la del cor. Els presents vam aplaudir per cortesia, però estic segur que cap dels membres de la secció filològica no hi estava pas d’acord. El llegat lingüístic de Pompeu Fabra es fonamenta en la unió de cap i cor.
L’any 69 Josep Pla va escriure un paràgraf que hauria de fer reflexionar a tots els dirigents que ara mateix ens escolten. "Fabra -va dir Pla- ha està el català més important del nostre temps, perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, d’aquesta època, que havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible".
En aquest sentit no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. Naturalment, l’any 69 el senyor Josep Guardiola no havia nascut. Però quin va ser el propòsit de Pompeu Fabra? Va ser el mateix que té la ja centenària secció filològica, fondre el cap i el cor a través de la paraula viva.
Busquem un exemple de paraula ben viva, futbol. Prové d’un anglicisme, foot ball paraula plana en anglès, la segona síl·laba de la qual té una o oberta i llarga. Fabra en va proposar l’adaptació a la llengua catalana. Ara fa 100 anys en podíem haver dir futbol, com fan en castellà, però els catalans de parlar oriental, tendiríem a pronunciar futbol igual com diem tèrbol. Hi havia una altra possibilitat, és clar, desplaçar l’accent a la segona com en el cas del portuguès futibol i així es pronunciaria oberta en tots els dialectes del català i com en el terme original anglès. La forma aguda del futbol, ja sorgia espontània de molts catalanoparlants, Pompeu Fabra simplement va parar orella i va influir després perquè se n’aguditzés la pronuncia. Així doncs ara tenim futbol tothora i també en tots els àmbits de la llengua catalana, inclosos els amics del País Valencià.
Un encert estratègic doncs. Anys després, el doctor Badia i Margarit ens va fer veure que en català, abans identifiquem una paraula pel seu timbre vocàlic que no pas per l’accent d’intenció.
La connexió entre el cap i el cor em fa acabar aquesta glosa celebradora del centenari amb un record sentit al dr Joan Solà. L’any 87, el doctor Solà va proposar 11 conceptes que explicaven la reconstrucció del català com a llengua moderna, rica, de cultura, nacional, referencial, composicional, reflex de la parla, clara, lògica, autònoma i germana de les altres llengües d’Europa.
En aquest solemne centenari convé recordar unes paraules poc conegudes de Pompeu Fabra que el doctor Solà sovint reivindicava. Deia Fabra: "Contràriament al que vostès podien pensar de mi he de manifestar-los que quan es tracta de l’ensenyament del llenguatge jo no sóc partidari d’una gran profundització en la gramàtica perquè la cosa interessant és l’adquisició del llenguatge per part del infants, l’adquisició de l’ús corrent de la llengua que s’anomena literària i per això es necessita gramàtica, però no massa gramàtica". D’això que deia Fabra ara fa cent anys, avui en diem immersió lingüística.
Necessitem que el cor i el cap siguin capaços de submergir-se a l’hora, junts, en la mateixa investigació i no pas en dues línies. En aquest segon segle de secció filològica necessitem més immersió lingüística que mai per tenir un futur capicua. Amb el cap i amb el cor. Només si vehiculem del dret i del revés el nom de la nostra llengua en traurem l’entrellat: Català a l’atac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada