Ara que ens trobem en ple estiu em venen a la memòria aquelles llargues vacances escolars de la infantesa, potser amb un punt de nostàlgia, no ho negaré. Dies allargassats que podien començar amb una volta en bicicleta pels carrers del poble, que comptaven amb una visita a la piscina i que no hi podia faltar sortir cada nit a la fresca a qualsevol de les places del poble. Eren estius sense preocupacions, en què en el teu quefer diari només hi trobaves alguna estona per fer deures (de Vacaciones Santillana) o per llegir les aventures dels Hollister o els còmics de Lucky Luke. Això sí, calia donar un cop de mà a casa ajudant amb la compra o bé fent qualsevol altra tasca domèstica.
Després de dinar, als migdies, la
gent enganyava la calor, i els carrers del poble quedaven deserts, no es veia i
pràcticament no se sentia ni una ànima. Se’ns feien llargs els migdies dins de
casa fins que et deixaven sortir de nou a córrer amunt i avall. Quan arribaves
a casa a curar-te d’alguna mala caiguda, recordo allò de “les cabres pels seus pecats, porten els genolls pelats”.
Un dels punts àlgids de l’estiu
era l’arribada de la festa major, al voltant del 20 d’agost. Aquells dies
previs ja es vivia amb neguit i impaciència els preparatius de la festa grossa,
un devessall d’expectatives pels dies de celebració que havien de venir. Si bé
durant tot l’estiu arribaven estiuejants, era per la festa major que s’omplien
bona part de les cases del poble, i ja se sap, que les noves coneixences sempre
motiven la curiositat.
És fàcil que la mirada enrere a
la infantesa estigui moguda per la nostàlgia i per una certa idealització
d’aquell temps en què teníem menys maldecaps que ara. Sembla inevitable tornar
a aquell paradís perdut en la memòria. I han passat els anys, i amb major o
menor mesura, les noves generacions del poble encara deuen viure els seus
estius amb la màxima intensitat fent dels carrers i les places, o de les
piscines, els espais protagonistes del seu esbarjo. Esperant amb candeletes els
dies de festa major. Únicament que ara, per quedar, no cal passar a buscar a
ningú per casa, sinó que un simple WhatsApp és suficient per decidir lloc i
hora de trobada. Hem canviat les pilotes o les cintes per saltar, uns playmobil
o un cub de rubik, per qualsevol enginy digital.
Però sí que hi ha una cosa que
s’ha perdut, si més no en bona mesura, i ho trobo a faltar. Les entrades de les
cases obertes, les cadires al carrer per prendre la fresca, compartir un meló o
una síndria amb el veïnat, ajudar-se uns a uns altres a pelar les ametlles (a
mà), les ametlles esteses damunt les borrasses, repartir un tros de cóc amb
l’excusa de qualsevol celebració, o un gelat de “corte”. Dones que feien ganxet, o fins i tot les qui jugaven una
partida de cartes. Era un temps en què es feia més vida al carrer. Era el temps
de quan els veïns érem família. Diverses generacions compartíem part del nostre
temps, les persones més grans contaven rondalles i històries, anècdotes i
peripècies, mentre que els més petits escoltàvem embadalits. De forma totalment
espontània es produïa una relació intergeneracional molt rica i ens fèiem
dipositaris d’un bocí de memòria col·lectiva.
Però tot i aquest retorn nostàlgic
als anys de la infantesa, no goso dir, ni que ho sembli, el que va deixar
escrit Jorge Manrique: “Cómo, a nuestro
parescer/ cualquiera tiempo pasado/ fue mejor”.
Bon estiu!
Josep Maria Raduà Serra
Juliol 2024
