dijous, 23 de març de 2017

Apareixen a Ascó projectils de la guerra civil

El passat 14 de març, mentre s'estaven realitzant treballs a l'entorn del castell d'Ascó (moviment de terres per obres en un terraplè a la base de les muralles del castell), van aparèixer dos projectils d'artilleria de la guerra civil espanyola de 75 i 105 mm de calibre.
Un cop els operaris van donar l'avís als Mossos d'Esquadra, es va activar el protocol corresponent consistent en aturar els treballs, aïllar la zona per raons de seguretat i procedir a la seva desactivació per part de la unitat especialitzada en aquestes tasques, els TEDAX-NRB.

dimecres, 22 de març de 2017

Jordi Savall, Guardó Pau Casals


El Govern aprova concedir la primera edició del Guardó Pau Casals al músic Jordi Savall 

El Govern ha aprovat concedir la primera edició del Guardó Pau Casals al músic Jordi Savall per la seva excel·lència en l’àmbit de la música antiga i per la seva contribució decisiva a la projecció internacional de la cultura catalana. Amb aquest reconeixement es converteix en legat d'honor de la cultura catalana, per representar, difondre i projectar la cultura catalana arreu del món.
La distinció es fa ressò de la dilatada trajectòria professional de Jordi Savall, reconeguda internacionalment des de fa dècades arreu del món amb premis, distincions i programacions musicals. Per a la concessió del premi també s’ha tingut present l’intens treball i la tasca pedagògica del mestre Savall en l’àmbit de la cultura de la pau i de la defensa de la música com a fonament del diàleg intercultural. 
Amb l'acceptació del Guardó, Jordi Savall assumeix l’encàrrec de fer, durant aquest any i el 2018, amb el títol honorífic de legat d'honor de la cultura catalana, tasques específiques de representació, difusió i projecció de la cultura catalana arreu del món, tant en el marc de les seves activitats professionals, com en tots aquells esdeveniments o actes culturals als quals pugui assistir a petició de la Generalitat. 
El Guardó Pau Casal, s’atorga amb periodicitat biennal i es concedeix a títol vitalici i honorífic, sense cap tipus de retribució. La relació de les persones candidates s'elabora i s’avalua amb la participació de la Fundació Pau Casals. 
L'elecció de Pau Casals per donar nom al guardó va respondre al fet que va ser un dels millors violoncel·listes del segle XX i és reconegut com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps en l’escena internacional. També va actuar com a ambaixador de Catalunya i de la cultura catalana, per la qual cosa la seva figura transcendeix la dimensió de l’artista individual i constitueix un símbol emblemàtic de la petja que la cultura catalana deixa al món.

Biografia de Jordi Savall
Músic i musicòleg especialitzat en la viola de gamba i en música antiga, Jordi Savall va néixer a Igualada l’1 d’agost de 1941. Va acabar els seus estudis superiors de música i violoncel al Conservatori de Barcelona l’any 1965. L’any 1968 es va traslladar a Suïssa, on va residir durant vint anys, per ampliar la seva formació.
El 1970 va començar la seva carrera com a intèrpret de viola de gamba, instrument del qual és considerat per la crítica un dels més grans intèrprets. El 1974 va fundar el conjunt Hespèrion XX (ara Hespèrion XXI) amb la seva esposa, la soprano Montserrat Figueras, i altres músics de diversos països. El 1987 va fundar la Capella Reial de Catalunya. L’any 1989 va fundar l'orquestra barroca i clàssica Le Concert des Nations, amb repertoris que van des de l'edat mitjana al s. XIX.
Durant la seva llarga trajectòria, ha dirigit formacions de prestigi com l’Orquestra Simfònica de la Fundació Calouste Gulbenkian, l’Orquestra Camerata de Salzburg, la Wiener Kammerorchester o la Philarmonia
Baroque Orchestra de San Francisco.
Entre els principals premis i reconeixements que ha aconseguit destaquen: 
2017: Premi Ciutat de Barcelona. 
2015: Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona. 
2014: Premio Nacional de Música del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, al qual va renunciar. 2014: Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. 
2013: Cavaller de la Legió d'Honor. 
2012: Premi musical Léonie Sonning, considerat el Nobel de la música. 
2011: Premi Grammy, pel treball Dinastia Borja.
2010: Praetorius Musikpreis Niedersachsen (Ministeri de Cultura i Ciència de la Baixa Saxònia). 
2009: Premi Nacional de Música (Premis Nacionals de Cultura de Catalunya). 
2008: Nomenament com a Artista per la Pau - Ambaixador honorari i de bona voluntat de la UNESCO (compartit amb Montserrat Figueras). 
2003: Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya. 
1999: Membre d'Honor de la Konzerthaus de Viena. 
1998: Medalla de Oro de las Bellas Artes, pel Ministeri de Cultura d'Espanya. 
1991: Cèsar de l'Acadèmia Francesa de Cinema per la banda sonora de Tous les matins du monde, d’Alain Corneau (1991). 
1990: Creu de Sant Jordi, “per la seva tasca d'ensenyament i recerca que l'acredita com un dels més brillants, sensibles i reconeguts intèrprets del moviment de revalorització històrica de la música antiga, i en especial de la música catalana”. 
1988: Officier de l'Ordre des Arts et Lettres, pel Ministeri de Cultura francès.

Font: premsa.gencat.cat

dimarts, 21 de març de 2017

Dia Mundial de la Poesia

La poesia
plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

ANTÒNIA VICENS

dilluns, 20 de març de 2017

Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin

Lo Rogle reprodueix l'article que signen el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el seu vicepresident, Oriol Junqueras, i que apareix publicat al diari El País.


El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: ‘Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o No’. Res més. Va haver-hi acord perquè va haver-hi voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.
Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la manera de resoldre-les; les diferències són consubstancials en la societat democràtica, no són negatives, cal fins i tot tractar-les amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i s'aferma davant la pulsió populista i simple de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i infrangibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle per a la recerca de solucions.
Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment una majoria d'escocesos va optar pel No, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, res més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hauria seguit amb la victòria del Sí. El referèndum d'independència va tenir una participació rècord del 84,59 per cent, 12 punts més que en el referèndum del ‘Brexit’, que va ser del 72,2 per cent, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d'apuntar-se els qui acusen els partidaris de canvis com una espècie d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap gènere de dubtes a les urnes. Insistim: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.
En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, malgrat els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Tal vegada és injust atribuir al president Rajoy, al seu govern i a la seva partida aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap tipus de matís, la comparteixen el PP, PSOE i C’s.
Si es manté el rebuig frontal no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, rendint comptes davant els electors. I no se'ns acudeix pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix govern que, amb la seva manera habitual de procedir, ha aconseguit que la majoritària de la societat catalana n’estigui tipa, fins i tot sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya es converteixi en un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com el qual més i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i també en paguin les conseqüències. L'Estat també ha abandonat els catalans que haurien volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat els posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran
Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya la fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, amb la qual cosa comprometen la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la seva preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'estat de dret, com es desprèn de l’informe recent de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares que advoquen per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en el qual participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.
Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol com Antonio Garrigues Walker recordava una cosa amb què estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau no ens mirin a nosaltres. Siguin, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els seus governants immòbils com ho han estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum.


Carles Puigdemont

President de la Generalitat


Oriol Junqueras

Vicepresident de la Generalitat

diumenge, 19 de març de 2017

Trinxeres


Està a punt d'acabar l'emissió dels capítols del programa Trinxeres de TV3, que des del mes de gener, els diumenges a la nit, ofereix una proposta interessant resseguint el curs del front català de la guerra civil espanyola. Van començar la ruta al nord, al Pirineu, i per etapes han arribat fins al delta de l'Ebre. Ara queda el programa que han dedicat a Barcelona, i la retirada republicana (de Barcelona a Argelers).
El programa parteix del trajecte a peu que fan els tres responsables del programa -Carles Costa, Marc Juan i Eloi Vila- buscant les empremtes que encara queden d'aquell fatídic episodi, empremtes materials, però també i sobretot, empremtes humanes. Cada cop queden menys persones que van viure la guerra en primera persona, però esborrona escoltar el record d'aquelles persones que ho van viure, que fins i tot hi van lluitar, que hi van perdre gent estimada, que van patir repressió, que van haver de sobreposar-se al dolor i la pèrdua. En definitiva, testimonis que no deixen indiferent.
Veient el programa han fet un autèntic exercici de memòria històrica. Ens han apropat a històries que són una mica de tots, cada història és un bocí de la nostra memòria col·lectiva.
Trinxeres és d'aquells programes que dóna sentit a una televisió pública. Servei públic de qualitat que ha ajudat a dignificar aquesta memòria viva. En aquest país que estem construint, hem de ser capaços de dignificar la memòria històrica, ha d'esdevenir una prioritat pensant en la dignitat dels desapareguts i la serenitat de les famílies.
Acabo amb algunes idees caçades al vol a l'últim programa: 'Tres anys d'una guerra que només va destruir. Adéu als somnis. Històries enterrades al camp de batalla. No ho oblidarem'.

divendres, 17 de març de 2017

Crazy World

Lax'n'Busto ha publicat avui la versió anglesa d'un dels seus èxits en els 30 anys de carrera: Crazy World (Què boig el món, de 2008). 
Per aquesta fita el grup del Vendrell ha comptat amb la participació del cantant irlandès Peter M. Smith.

dimarts, 14 de març de 2017

Lluites 2000-2009. Lluites locals en un context global


Òmnium Cultural continua la campanya "Lluites compartides" amb l'objectiu de reivindicar aquelles lluites socials que han marcat l'esdevenir de Catalunya des dels anys cinquanta fins a l'actualitat. De forma cronològica han anat difonent les diferents lluites socials, i per etapes, han obert un procés participatiu per tal que la gent en puguem escollir-ne tres d'un llistat.
Un objectiu de la campanya és explicar que totes les lluites, grans i petites, han contribuït a construir el país on vivim; totes, de diferents maneres, ens han fet com som. 
En aquesta ocasió, i per la dècada corresponent al període 2000-2009, ens proposen les següents lluites:
  • 2000 Plataforma per la Pau
  • 2000 Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern (XCADE)
  • 2001 Manifestació i cimera contra el Banc Mundial
  • 2001-2005 Tancades de persones sense papers a les esglésies
  • 2002 Protestes contra l'Europa del capital i la guerra
  • 2003 Aturem la guerra
  • 2005 Lluita pels drets LGTB
  • 2006 No al Tractat Constitucional Europeu
  • 2006-2007 V de Vivenda
  • 2008-2010 Lluita contra les curses de braus
  • 2000-2009 Lluita estudiantils
  • Les lluites feministes
  • Mobilitzacions contra el transvasament de l'Ebre


***
De 2000 a 2004 es va viure l’auge del moviment antiglobalització o altermundialista arreu d’Europa i més enllà. El moviment va començar molt d’hora i va tenir molta força a Catalunya, arran de la campanya contra el pagament del deute extern dels països pobres —Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern—, iniciada a finals de 1999. A partir d’aquí van sorgir una sèrie de mobilitzacions molt importants, i Barcelona es va convertir en una ciutat emblemàtica d’aquest moviment. Això, al seu torn, va contribuir al moviment enorme contra la guerra a l’Iraq, amb les manifestacions històriques del 15 de febrer de 2003 i de les setmanes i mesos posteriors, organitzades per la Plataforma Aturem la Guerra.
A partir de 2004 aquests moviments van disminuir, però van deixar un terreny fèrtil per al ressorgiment posterior de noves lluites.
A més a més, a banda dels moviments esmentats, també és l’època en què sorgeixen les mobilitzacions contra el transvasament de l’Ebre; l’any 2001 es produeixen les tancades de sense papers a les esglésies; el 2008-2009 hi va haver un auge del moviment estudiantil contra el Pla Bolonya, etc.