Quin cúmul de sensacions se'ns barregen en el moment de recordar el cinquè aniversari del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Un dia que ha quedat gravat en la memòria de Catalunya, que forma part de la història del nostre país. Un dia gris que vam pintar amb el color de l'anhel de llibertat. Vam veure com les forces policials pegaven a ciutadans que únicament volien votar, exercir aquest dret tan elemental com la llibertat d'expressió. Sabíem que no seria un camí fàcil però poc ens podíem imaginar que les càrregues policials i la violència exercida pels piolins només seria el preludi d'una repressió que encara dura amb presó, exili i persecució judicial.
Malauradament, cinc anys després, s'ha fet la pitjor gestió possible d'aquella força cívica que vam mostrar milions de catalans. La repressió ha estat i continua sent un element que condiciona l'acció política a Catalunya. Però al mateix temps, la ciutadania no entén com els nostres representants són incapaços de seguir el camí marcat aquell 2017. Incapaços d'arribar a acords el 52% del Parlament -incomprensible pels que no tenen carnet de partit-, i en canvi, amb la facilitat amb què es manté un govern espanyol que deixa en evidència els pactes que s'assoleixen.
Al cap de cinc anys, ens sentim orfes i desorientats. L'esforç d'aquell període sembla que hagi estat debades. La classe política ha tallat les ales d'un projecte il·lusionant que havia de servir per fer avançar el país, sobretot, amb dignitat, amb democràcia, amb llibertat.
Tant de bo hi hagi nous lideratges capaços de prendre el relleu a l'actual classe política, i que des de les entitats cíviques s'impulsin nous acords per avançar cap a la plena sobirania. La gent va estar a l'alçada de les circumstàncies el 2017. En aquell moment no va fallar. Malgrat la frustració viscuda, segur que en un nou embat democràtic tampoc fallaria.
