Lluís Llach va estrenar-se en la seva faceta com a novel·lista amb l'obra Memòria d'uns ulls pintats (2012). I puc dir que ho ha fet amb una novel·la amb nervi, que va desgranant la vida de quatre amics (dos nois i dos noies) nascuts l'any 1920 al barri de la Barceloneta i que creixen junts vivint de prop una època on es respira il·lusió i esperança a partir d'allò que esdevé al seu voltant (m'ha captivat especialment la presència de l'Escola del Mar amb uns mètodes pedagògics absolutament avançats per l'època)
Però el temps no va anar al seu favor. La guerra civil i la repressió franquista va trencar moltes famílies, i aquests nois i noies (el Germinal, el David, la Joana i la Mireia) en són un paradigma. Amb les dificultats passen de l'adolescència il·lusionant a una maduresa a prova de cops morals.
Al llarg de l'obra, es deixa traslluir la descoberta de la sexualitat dels quatre joves, i la història d'amor no gens fàcil (fins i tot tràgica) entre el Germinal i el David, que malgrat créixer en un ambient obrer i llibertari, no semblava que l'homosexualitat pogués ser acceptada en l'època. Els bombardeigs a la ciutat de Barcelona, el front de l'Ebre, la repressió dels vencedors, l'exili a França i l'exili interior... es van succeint acomboiant un relat de sentiments, de la tendresa de l'amor a la crueltat dels esdeveniments.
Per a explicar la història, l'autor ho fa venir bé a partir dels records de la seva vida que el Germinal, amb vuitanta-set anys, va explicant a un jove director de cinema, el Lluís, qui té interès en poder plasmar aquesta història personal -d'amor-, però també aquest bocí de la història -tràgica- del país, en una pel·lícula.
