Fa pocs dies que acabem de commemorar el 8-M amb activitats cada cop més esteses arreu del territori, organitzades des de les diferents administracions, però també des de les entitats socials i els col·lectius feministes. Tant en pobles petits com en ciutats grans. Tant amb actes socials de sensibilització com amb actes lúdics.
A les xarxes vaig llegir una
amiga que deia que res de res de ser felicitada el 8-M, que no es tracta de cap
celebració, sinó d’una commemoració de fa més de 100 anys, encara que no va ser
fins l’any 1977 que l’ONU el va instaurar com el Dia Internacional de les Dones
(o de la Dona Treballadora) amb l’objectiu de “reivindicar el treball pels drets de les dones i promoure la seva
participació en els diferents àmbits de la societat per assolir la seva
emancipació”. Més de quatre dècades després, encara es fa necessari.
Si fem una mirada enrere, veurem
que en deu o vint anys el 8-M ha aconseguit consolidar-se com una data a tenir
en compte i ja forma part del nostre imaginari. Però després d’un 8-M que
aconsegueix projectar la diada, convindria no deixar que es dilueixi el 9-M.
Per tant, és tant o més important l’endemà, i l’altre, i l’altre... fins
arribar de nou al següent 8-M i poder impulsar de nou la commemoració.
Cal impulsar-la perquè hi ha
algun partit polític que posa en dubte la necessitat de projectar aquest Dia
Internacional, i fins i tot, s’atreveix a boicotejar els actes oficials o la
lectura de manifestos, posa en dubte les xifres de la violència de gènere, o
directament es carrega les regidories o les conselleries d’Igualtat allà on
governa.
Cal impulsar-la perquè mentre la
generació X, els nascuts els anys 60 i 70, o els Millennials, nascuts als 80 i
90, hem vist la necessitat de reivindicar el paper de la dona en la societat -tot
i que potser sense assolir tanta embranzida com desitjaríem, però hem vist que
la dona ha anat obtenint el paper que li pertoca dins de la societat-; la
generació Z (Centennials) viu amb menys motivació la reivindicació d’una data
com la del 8-M. Hi ha enquestes que posen la carn de gallina: existeix un
percentatge de joves entre 16 i 24 anys que consideren que el feminisme ha anat
massa lluny (i aquí s’inclouen nois i noies).
Cal impulsar-la per evitar que
una presidenta de comunitat autònoma, sense enrojolar-se, sigui capaç de
preguntar-se en l’acte oficial del 8-M com és que no s’instaura un “Dia de
l’Home”. De debò? És necessari? Sembla evident que cal fer possible que la
defensa del feminisme no es converteixi en una discussió dreta-esquerra i sense
superioritat moral per part de ningú. Sense barrejar coses que no venen al cas.
Simplement amb la voluntat de fer un món millor. En un món ideal potser no caldria reivindicar
el paper de la dona en qualsevol dels àmbits (laboral, social, educatiu,
polític, esportiu...). Però –encara- no vivim en aquest món conformat per
persones, totes elles iguals a ulls de la societat.
Cal impulsar-la tant i tant i
tant perquè algun dia deixi de ser necessari commemorar aquesta jornada i
aquell dia, puguem celebrar la igualtat i la diversitat.
