divendres, 12 de juny de 2015

El 14-J d'Unió

Aquest diumenge els quatre mil militants d'Unió Democràtica de Catalunya es pronunciaran en una consulta sobre el procés sobiranista que viu el nostre país. Sens dubte, és un plantejament agosarat i participatiu en un partit polític clàssic, cosa no gaire habitual. Però si bé és certa la bondat d'exercir el dret a decidir davant de qüestions transcendentals; no deixa de ser menys cert, que bona part de la cúpula del partit ha proposat una pregunta enrevessada amb l'objectiu de diluir el contingut d'aquest procés participatiu. Diguin el que diguin els defensors de la pregunta -i també, com no, de la resposta afirmativa-, aquesta pregunta està feta amb la intenció de fer veure que es mouen per mantenir-se al mateix lloc. I a dia d'avui, aquesta indefinició és inacceptable en un moment en què cal clarificar els debats i les idees i la ciutadania hem de saber a què ens atindrem quan votem els nostres representants polítics el pròxim 27-S.
Cosa estranya en un partit que porta més de tres dècades controlant-ne tots els ressorts una figura com Duran i Lleida, hi ha un sector que ha estat capaç de moure's, de presentar batalla i de demanar el vot negatiu a la consulta com a mostra de suport al president Mas i amb una clara vocació independentista. No disposen de la maquinària del partit, però tot i això han recorregut el territori i han generat debat. Això es deu al sector independentista del partit, al qual s'hi han sumat alguns càrrecs institucionals rellevants (president Rigol i presidenta De Gispert, la portaveu al Parlament, regidors de ciutats com Barcelona o Sant Cugat...) i també militants històrics com els fills de Carrasco i Formiguera o com l'exconseller Bassols. Se senten hereus de 1931, hereus dels fundadors, fidels a la història del partit i al país, més que no pas del partit com a lobby en què s'ha convertit de la mà de Duran.
A hores d'ara el resultat sembla incert. Però tot sembla indicar que serà ajustat, amb la qual cosa es mostraran dues ànimes dins d'un mateix partit. Un dels dos sectors quedarà derrotat. No sembla que hagi de ser fàcil la convivència dins d'Unió. Si guanya el Sí, els independentistes del partit és fàcil que es mantinguin al costat del President Mas. Si guanya el Sí, el propi Duran ja ha insinuat que el comitè de govern hauria de cessar (potser esperant confluir en aquest partit estrany que sota el nom de 'Construïm' sembla fet a mida de duranistes).
I si la dificultat de la continuïtat d'Unió Democràtica sembla evident, això afectarà també al partit que pilota el procés des del govern de Catalunya. La CiU que coneixem sembla que tingui els dies comptats. Si guanya el Sí, es fa difícil imaginar-los compartint marca electoral el proper 27-S. Sense oblidar que tot just els tres consellers que Unió té al govern Mas s'han implicat a fons en la defensar del Sí, amb la qual cosa no sembla gens descartable que el President Mas hagi de cessar uns consellers que no sembla que estiguin sent lleials al full de ruta marcat pel govern juntament amb d'altres organitzacions polítiques i socials. 
Tot plegat començarà a clarificar-se a partir del dia 15. Però res seguirà igual.
Unió se la juga diumenge. Però també se la juga el govern així com els partits favorables a la independència.