Aquest any en fa 50 des de que Xavier Garcia va arribar a la Ribera d'Ebre i es va convertir en un més de nosaltres, i en aquest temps ha exercit de notari de la memòria de l'Ebre. Per ell va ser una descoberta d'un món allunyat de la seva Vilanova natal i dels grans centres de poder.
"Si Ascó, Vinebre i la Torre van significar la visió elemental i inesperada, la presència per a mi xocant d'aquell món de terra i aigua, d'argila i marge, d'olivera retorçada i d'ametller, igualment resistent, de mula obstinada i de llaurador sofrent (...)". Va arribar el juliol de 1969 a l'estació de tren d'Ascó i en certa manera ja no ha deixat aquesta terra. Amb aquest llibre -de finals de 2017- relata un tornar a visitar aquests pobles i sobretot la seva gent. En el preàmbul ja ens explica que "es tracta de veure com perviu, en el paisatge, el caràcter de la gent i el meu esperit, el que se m'oferí (en una puresa que em semblà arcàdica) i el que he anat trobant i retrobant en el curs de l'implacable pas del temps".
El llibre està estructurat en dues parts, una primera en què al llarg de quatre capítols va visitant els diferents pobles de la Ribera d'Ebre, on deixa anar pinzellades que van des de les anècdotes amb la seva gent fins a fets que han marcat l'esdevenir històric dels darrers temps.
La segona part del llibre pren un altre enfocament, més en format d'assaig. En dos capítols es planteja d'una banda la nova cultura rural en un món en contínua transformació, i que des de les zones rurals es viu amb una barreja de desencís o fins i tot de derrota; per una altra banda hi ha un altre capítol dedicat al que ell anomena les Terres Altes de secà, aquella Catalunya perifèrica que sovint s'ha sentit abandonada, i que és on des de fa uns anys Xavier Garcia hi té fixada la residència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada