Fa 100 anys La Veu de Tarragona recollia un article que signava el pseudònim Juli Ol i parlava de la fesomia d'Ascó amb totes les cases de cara al riu i que tant identifiquen la façana fluvial d'Ascó.
 |
| Fons Josep Salvany (1915) |
EL NIU
Qui deu habitar-les aquestes cases tan altes, penjades i apilades,
pregunta el viatger davant d'Ascó? La gent, aquí, pensa, deu tenir ales.
I jo us diré que potser sí que té raó el viatger. La gent
d'aquests pobles té ales com els ocells. No d'altra manera es comprendria com
pot alcançar el niu altíssim, el furigó, el furitxò, que diuen ells, suspès en
l'infinit, en un atapeït raïm de finestres variades. Perquè de carrer no n'hi
ha, ni de camins ni d'escales. Sols hi trobarien unes rampes
inversemblants empedrades de palets de riu, absolutament
intransitables pels que no saben volar.
Però, Senyor! quan sou a dintre qualsevol d'aquests furigons,
l'entrada dels quals és un laberint, i que presenta en lo extern tot el tipus
de l'aduar, vos sorprèn una estança rica, esplèndida, que té un ullal de vistes
miraculoses, i uns aires suavíssims i una eterna serenata de riu, amb tota l'escena
il·luminada de sol o de lluna, o tímidament encongida en els plecs vaporosos
del misteri.
Veus-aquí el secret d'aquests colomars. I sent-hi a
dintre d'ells, també se sent créixer les ales, amb una fretura íntima d'estendre
el vol i arranar en aquest Ebre sagrat que enyorarà sempre les glòries de la
Corona d'Aragó.
Les cases son altes, penjades i apilades. Temen el riu, però l'estimen, volen mirar-lo amb tota l'avidesa dels mil ulls de ses finestres variades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada