Sant Jordi és la festa de l’amor i la cultura, però més enllà de la postal, les dades d’ús del català mostren una realitat inquietant. La llengua no sobreviurà per simpatia, sinó perquè sigui útil, necessària i present a tot arreu.
Abril
és un mes cultural per excel·lència, i bona part de la culpa la té Sant Jordi,
que omple carrers i places d’activitats literàries i culturals en aquesta
primavera que tot just encetem. Presentacions de llibres, jocs florals, recitals,
exposicions... Consumim cultura tot l’any, sí, però quan arriba Sant Jordi
tenim una predisposició especial. I no només consumim cultura, sinó que la
regalem.
Com
a catalans, mostrem amb orgull tenir una diada tan reeixida. Sant Jordi és,
potser, el millor invent col·lectiu del país: conjuga amor, literatura i
catalanitat en una festa on tothom s’hi sent cridat.
Ara
bé, la prèvia de Sant Jordi també ens recorda una realitat incòmoda. Les dades
sobre ús i lectura en català haurien d’alertar-nos —especialment a les
institucions responsables de Cultura i Política Lingüística. Només el 26,8%
dels lectors prefereixen el català. Una de cada quatre persones. I no és un cas
aïllat: segons l’Enquesta de Participació Cultural de 2024, en gairebé tots els
àmbits culturals el castellà s’imposa al català, excepte en la ràdio i les arts
escèniques. En cinema i videojocs, la presència de la llengua és residual. I en
l’univers digital, influencers
inclosos, la tendència és similar.
Sabem
que som una llengua minoritzada. Sabem que l’ecosistema no ens és favorable.
Però aquesta realitat no es pot combatre amb discursos buits ni amb l’eterna
cantarella de “fer el català simpàtic”. No es tracta de simpatia, sinó
d’utilitat i necessitat. O projectem la llengua com a eina imprescindible o,
senzillament, la seva supervivència penjarà d’un fil.
Defensar
la llengua vol dir convertir el català en la llengua habitual i natural del
Govern, de les institucions i dels seus representants, sense excepcions ni
complexos. Vol dir garantir-ne la presència a tots els espais públics, també a
Madrid, on potser no seria sobrer que el Sant Jordi institucional comptés amb
autors en llengua catalana.
Som,
segurament, l’únic lloc del món on cal demanar permís per parlar la llengua
pròpia. I, encara pitjor, l’únic lloc on sovint ens fan sentir que hem de
demanar perdó per fer-la servir. Tot plegat, un símptoma més d’una colonització
que ja no és militar sinó cultural, suau però efectiva.
Imagino
que el català deu ser l’única llengua que, a ulls d’alguns, serveix per
molestar.
La
situació és complexa, però clara: la llengua catalana només ens té a nosaltres.
No podem permetre’ns ni una política lingüística de baixa intensitat, ni la
renúncia disfressada de pragmatisme. O ens hi posem de debò, o la davallada
serà inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada