Tots Sants

Malpàs 127

Ja tenim a les mans el número 127 de la revista Malpàs, la publicació trimestral d’Ascó que, número rere número, vol ser un mirall de la vida del poble i del nostre entorn més proper. En aquesta nova edició, que correspon a la tardor de 2025, trobareu una bona mostra del que som: tradició, memòria, cultura, actualitat i, sobretot, molta participació.

Com és habitual, obrim amb l’editorial i el sumari, que donen pas a la secció Malpàs al món, on aquest cop viatgem fins a Plougrescant i el golf de Saint-Malo, una finestra a altres paisatges i sensibilitats.

El número dedica un ampli espai a la Festa Major d’Ascó 2025, amb el pregó d’Angelines Gironés Sanz, el reportatge fotogràfic de les activitats i un recull de moments destacats com la Nit del Pubillatge i l’exposició de Teresa Jordà Vitó. La secció d’Actualitat recull notícies del consistori, del Consell Comarcal, d'ANAV, i d’altres activitats que omplen el calendari asconenc.

No hi falten els articles d’opinió, les reflexions a Pel forat del pany o la secció Pareidòlia, que convida a mirar el món amb imaginació. També hi trobareu les pàgines dedicades a Lo Llaüt, amb les seves activitats culturals, i a la secció Arrels, on recuperem històries d’ahir i personatges com Pere Sans, bisbe i màrtir al cor d’Ascó.

Com sempre, hi ha espai per als més joves a I tu què estudies?, per la literatura al Racó literari, per l’esport i la salut, i per un repàs de l’actualitat educativa amb El Miquelet informa i La Veu de l’Institut. Tot plegat es completa amb un toc d’humor, passatemps i l’agenda pràctica que tanca la revista.

Com sempre, convidem a llegir aquest nou número de la nostra revista.

Manifest del Correllengua 2025

La llengua és una qüestió d’amor 

«Avui, a la meva edat, passada la frontera de tantes coses que m'havien fet malbé la vida, encara em queden unes quantes passions: escriure, el meu país, i el meu idioma tan dúctil i bell que em permet d'aconseguir una prosa neta i clara». Ho deia Mercè Rodoreda fa quaranta-cinc anys, amb paraules vives. Paraules que el mateix idioma, la llengua catalana, pot fer-se seves. Malgrat les circumstàncies adverses massa continuades al llarg de la història —i l’actual és un d’aquests moments que fan malbé la vida de tantíssimes persones—, la llengua catalana continua sent un tresor viu de la humanitat. 

Un tresor que nosaltres, parlants, lectors i escriptors, fem lluir com a mostra d’una felicitat que oferim al món divers. Aquesta és la base: la llengua és una qüestió d’amor. 

Les nostres passions són les mateixes de Mercè Rodoreda, gran escriptora, que enguany commemorem. Les nostres passions són: parlar, llegir i escriure, el país, i el nostre idioma tan dúctil i bell que ens permet d’aconseguir una manera neta i clara de dir les coses i comunicar-nos, en totes les ocasions de la vida en comú en aquest món complex, plural i ple de vida. No hi ha una vida bona en solitari, la vida bona és compartida. 

«El temps no compta. Hem de pensar que tots, cadascú en el seu lloc, som necessaris, som importants», ens recorda Rodoreda. 

Els moments de la història no són ara senzills de viure, tampoc per al nostre idioma. Són temps treballosos en tot el domini lingüístic. Ho són també per a les persones que, com la llengua catalana, miren de sobreviure en un món més i més desigual. No podíem imaginar, cinquanta anys després de la mort del dictador, tantes dificultats encara de viure plenament en català. Ni tampoc no era de creure, en tants països, la guerra, ara mateix a Europa, ni el retorn a formes autoritàries dirigides a enfondir més i més tota mena de desigualtats entre les persones. 

La llengua catalana no pot ser usada com a arma partidista, ni dintre ni fora de les seves fronteres. Ha d’existir i desenvolupar-se plenament. És una qüestió d’amor. 

Tot allò que encara li va en contra forma part de les adversitats d’un món en convulsió. Cal girar el rumb d’aquest món que ataca la convivència i la democràcia. Amb Mercè Rodoreda al cor, alcem la copa a favor del canvi. Celebrem la llengua i el futur. Que el caliu de la seva Flama arribi arreu on es parla i es vol parlar català. 

Mercè Ibarz 

Escriptora

Cicle Gaudí d'octubre: 'Wolfgang'

 SINOPSI

Wolfgang, un nen de deu anys amb un quocient intel·lectual de 152 i trastorn de l’espectre autista, es veu obligat a viure amb el seu pare, Carles, a qui no ha vist mai, després de la sobtada mort de la seva mare.

Carles afronta el repte amb ganes i voluntat, però Wolfgang no suporta el seu desordre ni la seva desorganització i el considera un “baix-QI” per la seva falta d’intel·lecte. Així que, d’amagat, Wolfgang planeja aconseguir el seu somni: entrar a l’acadèmia de música Grimald de París, on va estudiar la seva mare.

La Ribera Alta

Hi ha errors que passen de pressa, com qui ensopega amb una pedra i segueix caminant. Però n’hi ha d’altres que deixen empremta, perquè revelen més del que volien dir. L’altre dia, Núria Parlon, la consellera d’Interior i Seguretat Pública, va parlar de la Ribera Alta per referir-se a la Ribera d’Ebre. Un simple lapsus, és clar. Però els lapsus, de vegades, són finestres que s’obren un instant i ens deixen veure allò que normalment resta invisible: fins a quin punt encara hi ha indrets del país que, per a alguns, continuen sent un espai llunyà en el mapa i, sobretot, en la ment.

Ningú està exempt de confondre’s, i no hem de perdre de vista el context: una roda de premsa, enmig de l’estrès i dels maldecaps d’una crisi com la del temporal Alice, que durant dies va colpejar el sud del país i va posar a prova serveis d’emergència, infraestructures i comunitats senceres. La consellera, probablement, tenia al cap mil fronts oberts. Però els lapsus tenen aquesta mala bava: poden semblar una anècdota i, alhora, resumir una realitat més profunda.

Perquè l’error geogràfic no és només una confusió toponímica. És un petit símptoma d’un mal més antic: la distància, física i mental, entre els centres de poder i els territoris que queden als marges. Des de la llunyania institucional, des de les oficines on es prenen decisions, la Ribera d’Ebre sovint és un nom genèric, una marca de mapa, un territori abstracte. Però per als qui hi viuen, la nostra comarca és vida, és feina, és identitat.

Quan des de més amunt de Tarragona es parla de “l’Ebre”, sovint es fa amb una mirada esbiaixada. S’hi pensa per les pluges torrencials, pels talls de carretera, pels incendis devastadors o per les centrals nuclears. Notícies que ens situen en l’imaginari col·lectiu només quan hi ha una desgràcia o una alarma. Fora d’això, massa sovint, silenci. Un silenci que pesa més que qualsevol lapsus.

Mentrestant, la gent de la Ribera d’Ebre continua fent país, des del marge, amb la paciència de qui sap que el país real no és només el que surt als informatius. El pagès que engega el tractor a trenc d’alba per mantenir viva la terra, la metgessa de poble que coneix cada pacient pel nom, les abnegades escoles rurals, la botiguera que aixeca la persiana cada matí, l’operari de la indústria. El jove que decideix quedar-se, emprendre i demostrar que també es pot innovar des de la perifèria. Els pobles que volen resistir l’envelliment, el despoblament i la desconnexió. Tot això també és Catalunya, encara que no sempre sigui visible.

Per això, més que enfadar-nos pel lapsus, potser cal agrair-li el valor simbòlic: ens recorda que encara hi ha feina per fer perquè tot el país es conegui i es reconegui. Que els noms no siguin intercanviables, perquè darrere de cada nom hi ha una història, una gent, una manera de viure.

Potser el dia que ningú confongui la Ribera d’Ebre amb cap altra ribera voldrà dir que el país s’ha après de memòria a si mateix.

Josep Maria Raduà Serra

Octubre 2025

Presentació del llibre "Les flors de la Nura"

Recuperem les tres hores de català al batxillerat

MANIFEST

Des del 2008, amb l'entrada en vigor el 2006 de la LOE (Llei Orgànica d'Educació), es va modificar el currículum i es van reduir les hores de català de les 3 d'aleshores a les 2 d'avui en dia. Aquesta situació, malgrat la tendència a la baixa del nivell de català escrit i oral dels estudiants de Batxillerat i una presència cada cop més minsa de català en l'ús social, no s'ha revertit. A més, segons el que ha expressat en diverses ocasions el col·lectiu de docents, les hores que es dediquen a l'assignatura de Llengua i Literatura Catalana no són suficients per treballar amb els alumnes com caldria la part de la literatura, fonamental per difondre i conservar el patrimoni cultural del país. Així doncs, la nova modificació del currículum és una oportunitat d'or per esmenar aquest error abans que no sigui massa tard i tornar a instaurar les 3 hores de català.

Entenem que en aquesta qüestió la Generalitat de Catalunya, i en concret el Departament d'Educació i Formació Professional, hi tenen un paper fonamental. És per això que:

1. Cal augmentar les hores de català per millorar els resultats de l'assignatura de Llengua i literatura catalana a les PAU, que actualment és de 6,3 punts sobre 10. Cal destacar que la nota mitjana de Llengua i literatura catalana a les PAU en els últims tres anys ha estat la nota més baixa de totes les assignatures comunes. La proposta de decret no estableix cap mesura per revertir aquesta tendència decreixent objectiva del coneixement del català. Així mateix,  contradiu el contingut del Pacte Nacional per la Llengua, signat pel govern el maig del 2025, que al punt 9.3 estipula que ha de "garantir que tot l'alumnat escolaritzat en el sistema educatiu de Catalunya acaba l'educació obligatòria havent assolit el ple domini de la llengua catalana tant oralment com per escrit".
2. El Govern, amb els seus respectius Departaments competents en matèria educativa i lingüística, han manifestat públicament la seva preocupació per l'estat de salut del català i, concretament, la seva voluntat d'enfortir la presència del català a l'escola. En aquest mateix sentit, el Parlament de Catalunya, el 27 de març del 2025, a la Moció 62/XV al punt e), insta el Govern a "recuperar una hora lectiva addicional per a cadascuna de les matèries comunes de llengua i literatura catalanes i castellanes a primer i segon curs de batxillerat (...)". Així doncs, el Govern hauria d'aplicar aquest mandat del Parlament, que representa la voluntat popular.
3. Diverses veus autoritzades de la comunitat educativa han mostrat preocupació per la situació, han presentat les al·legacions corresponents als òrgans en qüestió i han fet accions concretes -fins i tot demanar el boicot dels docents de català a les PAU- per reclamar la tercera hora de català al Batxillerat. El Govern diu que ha obert un procés de diàleg amb la comunitat educativa, i sabem i volem fer saber que el sentir majoritari és que la mesura que reclamem és imprescindible, però sembla que no ha estat prou valent per aplicar aquesta demanda. 

En definitiva, creiem que és urgent prendre mesures concretes per millorar les competències de català pels estudiants de Batxillerat, i l'augment de 2 a 3 hores de català al batxillerat és un primer pas necessari. No ens podem permetre perdre l'oportunitat de posar al centre la voluntat del poble per mitjà del Parlament de Catalunya i de la comunitat educativa del país, que reclama mesures concretes -més enllà de bones paraules- per millorar la presència del català a l'educació.  

Signa el manifest, recuperem les 3 hores de català al batxillerat! 

https://www.plataforma-llengua.cat/signa-3a-hora-catala/

Setmana de la Salut - Ascó 2025

 

Prèvia de les XVI Jornada d'Estudis Locals i Territorials Carmel Biarnés

Jornada Carmel Biarnés 2025

PROGRAMA

DISSABTE 11 D'OCTUBRE

XVI JORNADA D’ESTUDIS LOCALS I TERRITORIALS CARMEL BIARNÉS:

40 anys de televisió local, comunicació de proximitat

17:00 h. Benvinguda institucional a càrrec de la Sra. Anna Ferrús, presidenta de l’Associació Cultural Lo Llaüt d’Ascó, de la Sra. Mireia Grangé, presidenta del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre i del Sr. Miquel Àngel Ribes, alcalde d’Ascó.

17:15 h. Taula rodona “Els mitjans de comunicació de proximitat”, amb la participació de Roser Jordà (Vídeo Ascó TV), Vera Talarn (Ràdio Flix), Albert Fuertes (Cadena SER – Ràdio Móra d’Ebre) i Dani Revenga (L’Indicador d’Economia). Moderarà Xavier Suñé, de Vídeo Ascó TV.

18:00 h. Pausa cafè.

18:30 h. "Parlem del món de la comunicació local a les Terres de l’Ebre" amb Josep Baubí, president de la demarcació de les Terres de l'Ebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

19:00 h. “Les fake news, a l’ordre del dia, també en el món local”, a càrrec de Sílvia Fornós, periodista de Vídeo Ascó TV.

19:30 h. Cloenda de la jornada recordant la participació de Carmel Biarnés a la programació de Vídeo Ascó TV.

 ***

Organitzadors:

VÍDEO ASCÓ TELEVISIÓ

ASSOCIACIÓ CULTURAL LO LLAÜT D’ASCÓ

CENTRE D’ESTUDIS DE LA RIBERA D’EBRE

AJUNTAMENT D’ASCÓ

Amb el suport:

INSTITUT RAMON MUNTANER

DIPUTACIÓ DE TARRAGONA

DEPARTAMENT DE CULTURA – GENERALITAT DE CATALUNYA

Jornades Europees de Patrimoni 2025 a Ascó

Un any més, Ascó se suma a la celebració de les Jornades Europees de Patrimoni, una cita imprescindible per posar en valor la nostra història, la cultura i els espais que conformen la identitat del nostre municipi. Aquestes jornades, obertes a tothom, conviden a descobrir i gaudir del patrimoni a través de visites, activitats i experiències que ens connecten amb el nostre passat i el nostre territori.

En aquesta edició, hem preparat una visita guiada pels espais patrimonials d’Ascó, una oportunitat única per conèixer de prop tres dels edificis més emblemàtics recentment recuperats: Cal Cavaller, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya; el Magatzem de Rita, que conserva elements des d’una cabana del segle XVI fins a cubs de vi i oli del XIX; i l’Edifici de l’Estació (1892), actual seu de l’Oficina de Turisme.

📅 12 d’octubre de 2025, de 16.30 h a 18.30 h

📍 Sortida: Plaça Estació

📞 Reserves: 977 406 583 | ✉️ turisme@asco.cat

Totes les activitats són gratuïtes i formen part del programa oficial de les Jornades Europees de Patrimoni 2025 (patrimoni.gencat.cat/JEP2025).

25 anys de la canonització de Sant Pere Màrtir

Avui, 1 d'octubre, fa vint-i-cinc anys que el Papa Joan Pau II va canonitzar el bisbe dominic i fill d'Ascó Pere Màrtir Sans i Jordà (1680-1747). El 1893 el Papa Lleó XIII el va nomenar beat de l'església.

Us comparteixo un fragment d'un llibre de 1893 que es va publicar a Manila amb motiu de la seva beatificació.

Orgullosa por lo tanto puede estar Cataluña; y principalmente la humilde villa de Ascó de la provincia de Tarragona y obispado de Tortosa, de haber sido la cuna de este insigne predicador apostólico, maestro gloriosísimo é invicto capitán del coro de mártires dominicos que en el territorio de Fo-kien inmolaron sus vidas en holocausto á nuestra santa fé católica .

Fueron sus padres Andrés Sanz y Catalina Jordá. No nos dice la historia si eran de sangre noble, si eran ricos ó poderosos. No se estilaba en aquellos tiempos prodigar el Don, como hoy se hace ; y todo nos induce á creer que los padres del insigne mártir pertenecían á la honrada clase del pueblo, ó á la laboriosa clase media de entonces; que no figuraban en la villa de Ascó entre las principales familias, sin ser por eso oscuros y desconocidos, y que ni eran pobres hasta el extremo de ganarse el sustento con un jornal diario, ni sobrados hasta el punto de no necesitar de su trabajo para atender á las necesidades de la vida. Tampoco sabemos si el Beato Sanz era hijo único, ó tuvo otros hermanos: lo que consta es que al nacer, la comadrona creyéndole en peligro de muerte le administró el agua de socorro; y que pocos días después, el 3 de Setiembre de 1680, Mosen Damian Roger, Presbítero Beneficiado de aquella Parroquia, suplió las ceremonias solemnes del bautismo con permiso y en presencia del Dr. D. Luis Corteja, Párroco de la misma.

El Obispo de Tortosa D. Francisco Severo Auter que era religioso de Santo Domingo, al girar la visita pastoral en la villa de Ascó, administró á nuestro mártir el Sacramento de la Confirmación el 28 de Agosto de 1687.

Si por sus aficiones según la Escritura Santa se conoce al niño, y se llega á juzgar si sus obras serán derechas y puras, los primeros años del Beato Sanz nos ofrecen un ejemplo de la santidad de la infancia cristiana. Elevando y fortaleciendo su buena índole la gracia bautismal, lucía en su alma el primitivo candor de la inocencia que como rico tesoro conservaba; y era de admirar la respetuosa obediencia de aquel niño, su asiduidad para aprender las máximas de la vida cristiana y social, su amor á los ejercicios de religión, su aborrecimiento á la ociosidad y á todo pecado; y su espíritu de seriedad y recogimiento que le hacía preferir la compañía y las lecciones de su fervorosa madre á las distracciones y recreos, no siempre inocentes, de sus compañeros de edad. Su juventud, dice Touron, salió vencedora de la lucha de las tentaciones y de los contagios del mal ejemplo: sus mejores días se emplearon exclusivamente en el noble afan de santificarse á sí mismo, por la observancia de la disciplina doméstica mas diligente, y bajo el patrocinio de la Vírgen del Rosario cuya devoción crecía en él á proporción que los años y el juicio. Fué Pedro uno de esos niños que nacen viejos, que dotados de un espíritu precoz de reflexión y de sensatez imprimen en sus actos juveniles cierto sello de gravedad, que reuniendo los encantos de la infancia á la bella madurez de la edad adulta, los manifiesta como nacidos para ser santos. Circunstancia es esta que se observa en la vida de muchos de los héroes que veneramos en los altares: desde niños descubren que Dios les destina á gran virtud y perfección, complaciéndose la providencia divina en presentar en su juventud una imágen de lo que serán cuando adultos, y sobre todo en los fines de su mortal carrera. Nacen para Santos y desde sus tiernos años empiezan á serlo. ¡Admirable trabazón de la vida del hombre! como es la niñez suele ser la adolescencia y la edad crecida, y el que es bueno de niño, tiene, con la ayuda del Señor, muchas seguridades que lo será también cuando mozo y cuando viejo.

De la Villa de Ascó pasó el niño Sanz á la ciudad de Lérida al lado de su tio materno el Doctor D. Miguel Jordá primer beneficiado de aquella Iglesia Catedral, persona á quien no temieron sus padres entregarle, fiados más que en el cariño del parentesco en las luces y celo por la pureza de la fé que distinguían al respetable sacerdote. No se sabe de que edad fué el Beato Pedro á Lérida , ni los años que estuvo al lado de su tio: solo nos dicen las memorias que del particular hablan, que hizo bajo la dirección de su tio con aprovechamiento los estudios previos á toda carrera, y que adelantando en ciencia y en virtud, llegado á los 17 años pretendió de la Orden de Santo Domingo le admitiera entre sus hijos con el fin de consagrarse á Dios por la observancia de los consejos evangélicos . Ni su tio (créese que por este tiempo ya habían fallecido sus padres, á juzgar por lo que de él cuenta el Beato Serrano), ni la Orden de Predicadores opusieron la menor resistencia á una pretensión que creían proceder del cielo; y así el jóven Sanz tomó el hábito blanco y negro de los Predicadores, símbolo hermoso de inocencia y de mortificación, de pureza y de abstracción de los bienes de este mundo ,en el convento de Santo Domingo de Lérida; y pasadas con gran fervor las pruebas del noviciado tuvo la dicha de pronunciar sus votos solemnes el 6 de Julio de 1698.

Pedro José y Andrés fueron los nombres que se le impusieron en el santo Bautismo, aunque el de José era el único que usaba y prefería por la grande devoción que profesaba al Santo Patriarca; pero en su profesión religiosa quiso Dios que, para predecir su vida apostólica y su glorioso fin, los cambiase con el de Pedro Mártir , nombre con que siempre después fué distinguido. Dice el mismo Santo en una confidencia que tuvo con su compañero, el Beato Obispo de Tipasa, que optó por ese cambio para complacer á su buen tio, que profesaba tiernísima devoción al Protomartir de la Orden Dominicana.

Véanse las palabras del Beato Serrano. "No hace muchos días que me dijo su Ilma. que en elsiglo se llamaba José , pero que estando para tomar el hábito le dijo un tio suyo Capellán mayor y muy devoto de San Pedro Mártir: muchacho una cosa te pido que ahora en tomando el hábito te llames Fr. Pedro Mártir. ¡O valgame Dios, con qué propiedad da Su Majestad los nombres á sus escogidos! y lo que á nosotros parecen contingencias son disposiciones divinas. Como este buen tio había quedado en lugar de padre y madre, le correspondía su Ilma. con el cariño de hijo y así condescendió dándole este gusto; pero me decía su Ilma . que había sentido mucho el dejar su muy estimado nombre de Joseph. A esto respondí ¿pues por qué V. S. I. no se quedó con los dos en todo caso? Me dijo su Ilma: porque era muchachoy no se me ocurrió tal cosa."