Hi
ha errors que passen de pressa, com qui ensopega amb una pedra i segueix
caminant. Però n’hi ha d’altres que deixen empremta, perquè revelen més del que
volien dir. L’altre dia, Núria Parlon, la consellera d’Interior i Seguretat
Pública, va parlar de la Ribera Alta per referir-se a la Ribera
d’Ebre. Un simple lapsus, és clar. Però els lapsus, de vegades, són
finestres que s’obren un instant i ens deixen veure allò que normalment resta
invisible: fins a quin punt encara hi ha
indrets del país que, per a alguns, continuen sent un espai llunyà en el mapa
i, sobretot, en la ment.
Ningú
està exempt de confondre’s, i no hem de perdre de vista el context: una roda de
premsa, enmig de l’estrès i dels maldecaps d’una crisi com la del temporal Alice,
que durant dies va colpejar el sud del país i va posar a prova serveis
d’emergència, infraestructures i comunitats senceres. La consellera,
probablement, tenia al cap mil fronts oberts. Però els lapsus tenen aquesta
mala bava: poden semblar una anècdota i, alhora, resumir una realitat més
profunda.
Perquè
l’error geogràfic no és només una confusió toponímica. És un petit símptoma
d’un mal més antic: la distància, física i mental, entre els centres de poder i
els territoris que queden als marges. Des de la llunyania institucional, des de
les oficines on es prenen decisions, la Ribera d’Ebre sovint és un nom genèric,
una marca de mapa, un territori abstracte. Però per als qui hi viuen, la nostra
comarca és vida, és feina, és identitat.
Quan
des de més amunt de Tarragona es parla de “l’Ebre”, sovint es fa amb una mirada
esbiaixada. S’hi pensa per les pluges torrencials, pels talls de carretera,
pels incendis devastadors o per les centrals nuclears. Notícies que ens situen
en l’imaginari col·lectiu només quan hi ha una desgràcia o una alarma. Fora
d’això, massa sovint, silenci. Un silenci que pesa més que qualsevol lapsus.
Mentrestant,
la gent de la Ribera d’Ebre continua fent país, des del marge, amb la paciència
de qui sap que el país real no és només el que surt als informatius. El pagès
que engega el tractor a trenc d’alba per mantenir viva la terra, la metgessa de
poble que coneix cada pacient pel nom, les abnegades escoles rurals, la
botiguera que aixeca la persiana cada matí, l’operari de la indústria. El jove
que decideix quedar-se, emprendre i demostrar que també es pot innovar des de
la perifèria. Els pobles que volen resistir l’envelliment, el despoblament i la
desconnexió. Tot això també és
Catalunya, encara que no sempre sigui visible.
Per
això, més que enfadar-nos pel lapsus, potser cal agrair-li el valor simbòlic:
ens recorda que encara hi ha feina per fer perquè tot el país es conegui i es
reconegui. Que els noms no siguin intercanviables, perquè darrere de cada nom
hi ha una història, una gent, una manera de viure.
Potser el dia que ningú confongui la Ribera d’Ebre
amb cap altra ribera voldrà dir que el país s’ha après de memòria a si mateix.
