Els joves que marxen... i els que tornen

Durant molts anys, a les zones d’interior de les Terres de l’Ebre hem repetit una idea gairebé com si fos inevitable: els joves han de marxar si volen tenir oportunitats. I, en gran part, la realitat ho ha confirmat. Molts estudiants han fet les maletes per anar a estudiar o treballar a ciutats més grans, sovint amb la sensació que el retorn era poc probable.

Aquest fenomen no és exclusiu del nostre territori. Forma part d’una tendència global que afecta moltes zones rurals o allunyades dels grans centres econòmics. Però aquí s’ha viscut amb una intensitat especial. Les mancances històriques en infraestructures, les dificultats de mobilitat o la concentració d’oportunitats laborals en altres àrees han alimentat durant dècades la idea que el futur es trobava, gairebé sempre, fora.

Així, cada setembre, amb l’inici del curs universitari, moltes famílies s’acomiaden dels seus fills amb una barreja d’orgull i resignació. Orgull perquè continuen estudiant i obrint-se camí. Resignació perquè, sovint, aquell primer viatge és també el principi d’un distanciament progressiu del territori.

Però aquesta història, que durant molt de temps s’ha explicat només en clau de pèrdua, comença a tenir alguns matisos nous. En els darrers anys també han aparegut els joves que tornen.

No són multitud, però tampoc són casos aïllats. Alguns tornen després d’haver acumulat experiència professional en altres llocs. Altres descobreixen que la qualitat de vida que ofereix el nostre territori —un ritme menys accelerat, un entorn natural privilegiat, un entorn social més pròxim— és difícil de trobar en les grans ciutats.

Aquest retorn sovint va lligat a nous projectes. Petites empreses, iniciatives de turisme sostenible, projectes culturals o activitats professionals que avui es poden desenvolupar gràcies al teletreball. Allò que abans semblava una limitació territorial pot convertir-se, en alguns casos, en un avantatge.

El territori, amb espais i paisatges singulars, amb una identitat molt marcada, té actius que cada cop són més valorats. Però el retorn dels joves no pot dependre només de decisions individuals o de la nostàlgia pel lloc d’origen.

Si realment volem que més joves tornin —i, sobretot, que s’hi quedin— cal crear les condicions adequades. Això significa millorar les infraestructures de transport, facilitar l’accés a l’habitatge, garantir serveis públics de qualitat i reforçar un teixit econòmic capaç de generar oportunitats reals.

Potser ha arribat el moment de canviar el relat. Deixar de veure el territori només com un lloc del qual els nois i les noies marxen i començar a pensar-lo com un lloc on també poden tornar per construir-hi el seu futur.

Perquè, al capdavall, el veritable repte ja no és només entendre per què marxen els joves. El repte és aconseguir que els qui decideixen tornar trobin prou motius per quedar-s’hi. I que, algun dia, marxar deixi de ser gairebé una obligació per convertir-se simplement en una opció més.