Un malestar creixent

Aquest mes de maig es compleixen dos anys de les darreres eleccions catalanes. Quan s’arriba a l’equador d’una legislatura, és habitual que la ciutadania comenci a fer balanç. És el moment en què les promeses deixen de ser expectatives i passen a confrontar-se amb la realitat quotidiana. I avui, arreu del país, però especialment en territoris com les Terres de l’Ebre, hi ha una sensació que cada vegada costa més dissimular: el malestar creix.

No és un malestar únic ni homogeni. Té moltes cares i molts accents. El trobem entre els docents, que denuncien manca de recursos i una burocratització creixent del sistema educatiu. També entre els professionals sanitaris de la medicina i la infermeria, cansats d’un sistema tensionat des de fa anys. El sentim en els bombers, que fa temps que reclamen més efectius i millors condicions. I el veiem igualment en la pagesia, ofegada pels costos de producció i per una sensació d’abandonament que ve de lluny.

Però si hi ha un exemple especialment visible de la desconnexió entre els grans centres de decisió i la realitat del territori, aquest és el transport ferroviari. A les Terres de l’Ebre ho sabem prou bé. Durant mesos hem patit alteracions, talls i la supressió de serveis als trens regionals. Tot i que el passat 4 de maig es va reprendre la circulació ferroviària a la R-15 entre Reus i Móra la Nova, encara es manté el tall en part de la Ribera d’Ebre i els trens continuen sense aturar-se a les estacions de Flix i Ascó.

Moltes vegades el problema no és només la incidència concreta; és la sensació de viure amb uns serveis públics clarament millorables. Segurament seria injust atribuir tota aquesta situació a l’actual Govern de la Generalitat. Molts dels problemes que avui esclaten són conseqüència de decisions ajornades, infraestructures poc prioritzades i serveis públics que han anat acumulant mancances. Però en un moment de tensió social, la ciutadania no sempre mira enrere i demana solucions a qui hauria de ser capaç d’afrontar-lo.

I aquí és on apareix la qüestió de fons: la percepció creixent que hi ha una distància massa gran entre els llocs de decisió i la vida real de la gent. Quan un docent se sent poc valorat i amb un cúmul de responsabilitats que sobrepassen el seu dia a dia; quan les llistes mèdiques no acaben de reduir-se o els territoris rurals tenen dificultats per cobrir els places de metges de família; quan un pagès veu perillar la seva explotació o quan un poble es queda sense tren, el que s’erosiona no és només un servei concret, sinó la confiança en les institucions.

El país necessita governs que gestionin el dia a dia, però també que transmetin horitzó i confiança. I això només és possible quan la ciutadania percep que les seves preocupacions són escoltades i ateses amb la mateixa intensitat arreu del territori.

El nostre territori ha demostrat paciència i capacitat de resistència. Però la resignació no pot convertir-se en normalitat. Perquè quan el malestar s’estén simultàniament entre sectors tan diversos, el missatge és clar: hi ha coses que fa massa temps que esperen solució.