Un any més, i des de 2007, el programa de festa major presenta un monogràfic dedicat a algun aspecte històric, social, etnològic... d'Ascó. En aquesta ocasió és un monogràfic dedicat a commemorar els 100 anys de la Comunitat de Regants d'Ascó.
Està format per set apartats i una introducció. Els apartats de què consta són:
1. D'un vell anhel a un projecte col·lectiu (1859-1925)3. Quan el somni va estar a punt d'esfondrar-se (1929-1935)
4. Guerra, postguerra i renaixement del projecte (1936-1950)
5. El regadiu en funcionament
6. El llarg camí cap a l'ampliació del regadiu (1950-1995)
7. L'aigua que va canviar el paisatge i la vida d'Ascó
***
Us adjunto la introducció del mateix.
Introducció
D. Miguel Ferrús
Pros, vecino de Ascó, en calidad de presidente de la Comunidad de regantes, ha
presentado en este Gobierno civil instancia y proyecto solicitando la concesion
para elevar 500 litros de agua por segundo del rio Ebro, por medio de tres
estaciones elevatorias sucesivas, con el fin de poner en regadio tres zonas de
terreno cuya superficie total tiene una extension de 1.300 hectareas, en el
termino municipal de Ascó.
LAS CIRCUNSTANCIAS
(16/06/1926)
Fa un segle un grup de propietaris d'Ascó va decidir emprendre una de les
iniciatives més ambicioses que havia conegut mai al nostre poble: constituir
una Comunitat de Regants amb l'objectiu d'elevar les aigües de l'Ebre i
transformar una extensa superfície de terres de secà en conreus de regadiu.
Aquell projecte, que commemora el seu centenari, no va ser només una obra
d'enginyeria hidràulica. Va representar una aposta col·lectiva pel futur, una
empresa que va exigir sacrificis econòmics, una perseverança extraordinària i
la capacitat de superar nombrosos entrebancs administratius, financers i
socials abans que l'aigua arribés finalment al tros.
Durant gairebé tres dècades, la
història de la Comunitat de Regants va transcórrer entre l'entusiasme inicial,
les dificultats per finançar les obres, els desacords entre els mateixos
propietaris, la intervenció de les administracions, la interrupció provocada
per la Guerra Civil i la lenta recuperació dels anys de postguerra. Quan el
juliol de 1950 es va inaugurar oficialment el primer regadiu, culminava un
llarg procés iniciat vint-i-cinc anys abans, fruit de l'esforç de diverses
generacions de pagesos que mai no van renunciar a veure feta realitat aquella
aspiració.
Per comprendre la transcendència
d'aquell projecte cal situar-se en l'Ascó de les primeres dècades del segle XX.
L'agricultura constituïa la principal activitat econòmica del poble i
condicionava la vida quotidiana de la majoria de les famílies. Les oliveres,
els ametllers, la vinya i els cereals ocupaven la major part del terme, mentre
que els horts propers al riu constituïen gairebé l'únic espai on l'aigua
permetia obtenir collites més regulars. La resta del territori depenia
exclusivament de la pluja, de manera que cada any agrícola quedava sotmès a la
incertesa del règim meteorològic.
Les sequeres recurrents limitaven
els rendiments agrícoles i feien molt difícil incrementar la productivitat de
les explotacions. Els pagesos coneixien perfectament el potencial que tindrien
aquelles mateixes terres si disposessin d'aigua de manera regular. L'Ebre
passava als peus del poble, però el seu cabal només podia contemplar-se des de
la distància, incapaç de beneficiar unes finques situades desenes de metres més
amunt. Aquesta aparent contradicció —viure al costat d'un dels rius més
cabalosos de la península i continuar depenent exclusivament de la pluja— va
alimentar durant dècades el desig de construir una infraestructura capaç
d'elevar l'aigua fins als conreus.
En realitat, aquesta aspiració
era molt anterior a la fundació de la Comunitat de Regants. Ja a mitjan segle
XIX apareixen els primers projectes destinats a aprofitar les aigües de l'Ebre
per transformar agrícolament els termes de Flix, Ascó i Vinebre. Aquelles
iniciatives no prosperaren, però posen de manifest que la necessitat del
regadiu era percebuda molt abans que la tecnologia i els recursos econòmics
permetessin convertir-la en una realitat. També a finals del segle XIX hi ha
constància d'autoritzacions particulars per elevar aigua del riu amb bombes
destinades al reg, antecedents modestos però significatius del gran projecte
col·lectiu que acabaria prenent forma entre 1925 i 1926.
Quan la Junta promotora començà a
organitzar la futura Comunitat de Regants, no partia d'una idea improvisada.
Recollia una aspiració llargament madurada per diverses generacions de pagesos
asconencs, convençuts que l'aigua havia de convertir-se en el principal
instrument de transformació econòmica del municipi. Els cent anys que es
commemoren són, per tant, molt més que l'aniversari d'una institució.
Representen el record d'un projecte col·lectiu que va modificar profundament el
paisatge, l'agricultura i, en bona mesura, la història contemporània d'Ascó.
