A Madrid sempre els quedarà Duran

En les darreres setmanes el que hem anomenat "el procés", i que no té altre objectiu que poder exercir el dret a l'autodeterminació inherent a totes les nacions del món, ha patit un cert desencís. El motiu: observar que sovint ha primat l'interès de partit per damunt de l'interès de país. Segurament no s'ha estat del tot encertat. Però si som honestos als fets ocorregut en els darrers tres anys, comprovarem que en bona part, els representants de les forces polítiques sobiranistes han procurat escoltar el clam de la societat civil, ja fos per convicció o per necessitat, però en general la gent ens hem sentit ben representats, començant per un President Mas fidel i lleial al país, com per la resta dels nostres representants polítics.

Bé, tots tots, no. 

Hi ha un polític incombustible (en actiu des de 1979) que procura desactivar el procés per activa i per passiva: Josep Antoni Duran i Lleida. 

És clar que qualsevol pot defensar els seus postulats i dur-ho fins a les darreres conseqüències. Només faltaria! Però potser caldria demanar-li coherència i fer-ho des de fora de la formació política que li ha donat aixopluc (CiU) i dels milers i milers d'electors que van fer confiança a la seva força política amb un programa electoral sobiranista (eleccions catalanes de novembre de 2012 o eleccions europees de 2014)

Qualsevol declaració i qualsevol acte que fa, serveix per desacreditar ja sigui el president del país, la força amb qui forma coalició o bé un sector prou destacat de la seva pròpia formació. Tot plegat, un paper ben galdós.
Sigui quin sigui el camí que emprengui el procés, Duran i Lleida quedarà desplaçat de la primera línia política. Difícilment podrà seguir coalitzat amb una Convergència clarament independentista. Difícilment la bona gent que ha sortit massivament al carrer les darreres Diades podrà fer confiança a una candidatura liderada per ell. Difícilment el president Mas aguantarà estoicament les deslleialtats d'un soci que ha anat qüestionant qualsevol pas endavant seguint el mestratge de PP, PSOE, UPyD i C's (ja sigui desacreditant el Diplocat, l'ANC o el jutge Vidal)

De tot plegat, si alguna cosa sap greu, és el paper galdós que està fent fer a Unió Democràtica de Catalunya. Un partit de llarga trajectòria catalanista i fidel al país. El partit de Manuel Carrasco i Formiguera. Un partit represaliat pel franquisme.
Els militants d'Unió els tocarà decidir ben aviat si segueixen el rumb espanyolista de Duran (camuflat de confederalisme) o bé aposten perquè el país pugui decidir llibertat.

www.elpais.com