dijous, 29 de juny de 2017

Catalunya repara les víctimes del franquisme

El Parlament de Catalunya aprova, per unanimitat, l'anul·lació dels 63.961 judicis franquistes que van tenir lloc a Catalunya. Malauradament arriba massa tard -42 anys després de la mort del dictador- aquest exercici de democràcia, de justícia i de reparació dels que van patir el règim franquista. 

www.parlament.cat
Adjunto el preàmbul de la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme.

Preàmbul 
Des del mateix inici del cop d’estat militar de signe feixista que es va produir contra la Segona República Espanyola, i que va ésser l’origen de la llarga i cruenta Guerra Civil de 1936-1939, les autoritats franquistes van desplegar una multiplicitat de formes i mecanismes de repressió de totes aquelles persones que, per raó de llur afiliació política, sindical o associativa, per llurs idees o creences, o per llurs opcions vitals, consideraven enemigues del règim autoritari que estaven en procés d’edificar. 
La dimensió i la intensitat d’aquestes polítiques repressives donen fe de l’aberrant intenció d’anorrear i erradicar tota forma de pensament antagonista o dissident de la ideologia sobre la qual el franquisme va construir el conjunt de les seves institucions. 
Cal recordar que l’Estatut de Catalunya del 1932 va ésser derogat per la Llei del 5 d’abril de 1938, un acte il·legal de la dictadura franquista que només va poder ésser imposat per la força de les armes. Per això es van constituir els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, i es van dur a terme els processos aplicats pel procediment dels consells de guerra com a mitjà de repressió política vulnerant les competències i la legalitat aleshores vigent, també respecte als delictes tipificats, els procediments seguits i les garanties processals que eren exigibles. 
En atenció a les víctimes i llurs familiars, cal que una norma amb rang de llei constati i declari definitivament la nul·litat de tots aquests procediments, que es poden qualificar de farsa, i de les sancions i condemnes de greus conseqüències que se’n derivaren. 
Cal fer-ho, també, tenint en compte els requeriments formulats pels poders pú- blics, tant el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, com el Relator Especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició del Consell de Drets Humans en el darrer informe del període de sessions del 22 de juliol de 2014, el qual ha requerit a les institucions de l’Estat «Identificar mecanismes idonis per a fer efectiva la nul·litat de les sentències adoptades en violació dels principis fonamentals de dret i del degut procés durant la Guerra Civil i el franquisme. Estudis comparats d’altres experiències de països que han afrontat reptes similars, molts inclosos en el context europeu, poden resultar summament profitosos», en aplicació de la Declaració universal dels drets humans, el Pacte internacional dels drets civils i polítics i el Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals. 
Els arguments en el sentit de no reobrir velles ferides del passat són inconcebibles en un context democràtic, ja que el restabliment de la dignitat de les víctimes no cerca la revenja sinó la veritat, la justícia, la reparació i la garantia de no repetició. 
Quaranta-dos anys després de la mort del dictador Franco no hi ha hagut cap llei que declari expressament la nul·litat dels judicis del franquisme. 
Per aquest motiu, aquesta llei, de conformitat amb l’ordenament jurídic, declara la il·legalitat dels tribunals i dels procediments i els consells de guerra instruïts a Catalunya des del 5 d’abril de 1938 fins al desembre del 1978 per l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar. 
Tot i que, a mesura que el conflicte va anar avançant i que van anar passant anys de dictadura, les autoritats franquistes van provar de dotar aquests instruments de repressió d’una aparença de legitimitat i de juridicitat, resulta impossible considerar que aquests òrgans tinguessin una autèntica naturalesa jurídica. 
Per a poder considerar que un grup de persones està jutjant i conferir a allò que decideixin la consideració i el necessari efecte de «cosa jutjada», cal poder sustentar en dret que l’òrgan en qüestió és realment jurisdiccional, que es tracta d’un autèntic tribunal. 
No es pot considerar òrgan jurisdiccional aquell que no respecta les més mínimes garanties d’imparcialitat, dret de defensa i cosa jutjada de les seves resolucions, o que no gaudeix d’independència de la resta de poders de l’Estat, com a mínim en el sentit que existeixi una atribució genèrica mínimament racional del poder de jutjar a un òrgan suficientment individualitzat. 
Dels consells de guerra franquistes i dels òrgans, jurats i tribunals a què es fa referència no se’n pot dir de cap de les maneres que fossin òrgans jurisdiccionals, que complissin els mínims requisits per a exercir la funció de declarar el dret pròpia d’un tribunal. L’anàlisi de llur naturalesa, composició i actuació ens obliga a veure’ls com el que van ésser, una farsa. Una actuació de fet revestida amb prou feines de la mera aparença, més o menys sofisticada en funció del moment històric, d’òrgans jurisdiccionals. 
Aquells processos polítics contraris a la legalitat es van mantenir més enllà de la mort del dictador en consells de guerra per causes de caràcter polític amb infracció dels drets fonamentals de moltes persones, que hi van ésser injustament sotmeses i, arran d’aquests, algunes d’elles, executades. 
Així, constatada la nul·litat d’origen dels procediments i de les resolucions, sentències, condemnes i sancions que n’emanaren, com a actuacions de fet i no pas jurisdiccionals que foren, i declarada legalment llur il·legitimitat, no ha de comportar cap problema que la llei en constati i en declari la nul·litat, i cerqui també d’establir un mecanisme administratiu àgil per a obtenir certificació individualitzada d’aquesta circumstància que la llei constata i declara. 
Atès que els processos i les resolucions dictades pels tribunals militars van ésser públics, per a fer efectiu el valor reparatori, aquesta llei habilita l’Arxiu Nacional de Catalunya perquè elabori i publiqui una llista de processos i sentències. 
Per tot això, ha arribat el moment d’assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya, davant les víctimes d’aquells processos, reparant els abusos comesos pel règim franquista contra la legalitat judicial i procedimental i fent la reparació exigida per les persones represaliades, la societat catalana i les instàncies internacionals.