LA VEU DE TARRAGONA recollia ara fa 100 anys un article que evoca el pas de barca a l'Ebre, la torre caiguda del castell d'Ascó o les moreres de les hortes de Vinebre.
 |
| Fons Salvany (1915) |
ABRIL
A Josefina
«Fado», noble cavall: estàs cansat d'aquesta ruta? Qué't diuen a tú els ametllers florits de la ribera i aquella caseta blanca d'allà dalt que el meu cor estima?
No has vist, en arribant, quina dolça benvinguda? Una mà fina i amorosa ha acoronat la estrella del teu front. El cavall de Caligula t'hauria envejat prou.
Tú ets el meu amic, «Fado», el meu confident en aquesta hora benigna de la posta de sol, quan amb l'ànima rublerta d'inefables emocions, tornem del Mas cap a passar la barca.
Floreix la Primavera. Tot es perfum, tot es color. Musita l'aire rapsodies delicadíssimes.
La Primavera omplena el meu pit.
«Fado», noble cavall: el sol al defallir, en la carena, deixa polsina d'or en les teves crins voleiradires i't transfigura, en aquest camí, en el corcer de l'ideal.
Veus, allá al lluny, encara? Gira't, fita-hi els teus grans ulls mansos: es Ella que'ns fa adéu.
Quina bellesa cobra l'Ebre a entrada de fosc, quan el llum d'un molí dibuixa en les aigües un punxó de foc!
Llisca la barca, solemnialment, com el Cigne de Lohengrin. De tant en tant la politja fa una estridencia d'ocell nocturn.
La barcada es grosa: hi va molta gent, i carros, i bestiar. Puja una alenada freda del cél·lebre estret del «Pas de l'Ase», que fa extremir les moreres de les hortes de Vinebre.
Hi ha un estel que flirteja la caiguda torre del cim de Ascó, semblant a una vella arpa adormida entre els vels vespertins.
Llisca la barca solemnialment, com el Cigne de Lohengrin. La politja fa una nova estridencia i ja som a l'altra vora. L'Ebre, en la solitut i el silenci, repasarà les darreres «coplas de jota» que ha sentit i les cantarà a la lluna.
Bona nit, «Fado»; que descansis bé. Avui, pinso doble, perquè t'has portat molt discretament.
Jo també ern retiro a intentar, el seguici d'un somni, la intensa vibració d'aquest dia de novell Abril.
Ella, allà en sa caseta blanca, envoltada de vinyes i d'ametllers en flor, i d'un petit jardí que les seves mans conreuen, potser també ja dorm.
Un àngel blaquissim li deu dictar el somni. Oh! si, un ángel, el mateix que suara, vora d'Ella, m'anava dictant, per a estampar-lo al primer full d'aquell llibre que llegíem tots dos, aquest
MADRIGAL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada