Casualment el Premi Nacional de Literatura ha recaigut en una obra que vaig ressenyar en aquest rogle com una de les lectures que m’havia captivat per la intensitat dels poemes. Es tracta de Casa de Misericòrdia, de Joan Margarit. Una poesia sortida des del fons de l’ànima del poeta que aconsegueix transmetre tots els seus sentiments al lector. L’obra reconeguda té més de seixanta poemes i aquí us deixo amb el que dóna títol al poemari.
Casa de Misericòrdia
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericordia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.
