La cinquena edició de l’Espai Despuig ha propiciat una interessant taula rodona -Set realitats administratives. Visió global de la cultura catalana des de la diversitat territorial- que ha tingut lloc a Garcia i que ha estat moderada per la periodista i escriptora Patrícia Gabancho. Com el títol indica s’ha parlat de la cultura del país des de la visió de significats personatges d’àmbits territorials diferents.Des de Mallorca Biel Majoral ha fet una diagnosi de la situació de l’estat de la cultura catalana a les Illes, no sentint-se derrotat per la situació però sí molest amb unes autoritats que sovint no estan a l’alçada, i amb pressupostos de cultura que destinen despeses en premis o presentacions, mentre que en canvi els doblers no arriben a la cultura de base, als pobles, a les entitats.
Curioses les anècdotes que ha explicat de la seua etapa de diputat en el moment de redactar l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. N’ha remarcat la importància d’acabar aprovant el redactat que anomenava català a la llengua pròpia de les Illes tot i fer-ho amb un govern conservador a les Illes i a l’Estat (a diferència del que va passar al País Valencià, que malgrat tenir un govern progressista, no va aprovar la denominació de català a l’idioma comú).
Josep Lluís Espluga, sociòleg de la UAB, però amb vincles a la comarca de la Llitera, ha parlat de la situació a la Franja de Ponent. Ha dit que en referència a qui ens comparem, la cultura catalana és més o menys forta. El problema que veu és que la Franja malgrat ser el territori amb major percentatge de catalanoparlants, la gent no té consciència de formar un espai cultural diferenciat, i que es tracta d’un territori que perd població jove, que va envellint-se, i que la marxa de la joventut és compensada per l’arribada de nouvinguts. La gestió d’aquesta situació és la que acabarà marcant l’esdevenidor de la cultura catalana a la Franja.
Ha reivindicat la llei de llengües de l’Aragó que oficialitzi el català, i considera que el pitjor que pot passar és que els polítics –i per extensió la població- noti una ingerència des del Principat. A diferència dels anys de la transició en què fins i tot alguns d’aquests municipis aspiraven a una modificació de les fronteres per tal de ser inclosos en territori de la Catalunya estricta.
Irònicament ha esmentat que a la Franja tothom parla i entén el català excepte els funcionaris de l’ajuntament, el metge i el mestre.
La intervenció d’Annabelle Brunet, professora de la Universitat de Perpinyà, ha servit per fer balanç de la situació del català a les comarques de la Catalunya Nord, un repàs a les legislacions dels darrers temps, on s’han fet passos endavant i endarrere en el reconeixement de la llengua –curiosos els vaivens que ha produït la Carta de Llengües Europees, i és que més d’un jacobí francès ha considerat que donar joc a les llengües minoritàries com el català era gairebé un atac a la grandeur francesa-.
Quant a Perpinyà ha comentat aspectes com la retolació bilingüe dels carrers d’alguns sectors de la ciutat, les ajudes a les escoles bressola... fins arribar a l’actualitat en què ha estat Capital de la Cultura catalana de 2008.
Des del País Valencià l’editor Vicent S. Olmos ha dit que no parlaria de política sinó que parlaria de cultura, perquè cultura és política. Ha retret que no troba reciprocitat entre Catalunya i el País Valencià, per exemple en el món editorial.
També ha dit que en les publicacions catalanes no es van fer ressò d’una de les obres publicades per la seua editorial (El secret del Valle de los Caídos, de Queralt Solé) fins que no va sortir ressenyada a un suplement cultural d’un diari de Madrid.
Malgrat que la situació no és falaguera, considera que a Catalunya no viatgem prou al País Valencià i que hauríem de viatjar a tots els territoris per conèixer-los, i així poder fer caure tòpics. Considera que a les comarques valencianes hi ha molta gent que pica pedra en el camp de la cultura i que no sempre tenen el reconeixement que caldria.
Tots han reivindicat la denominació de Països Catalans a l’espai geogràfic de parla i cultura catalanes així com la necessitat que Barcelona tingui voluntat d’esdevenir capital de la cultura d’aquest espai geogràfic pel seu pes demogràfic, per la seua projecció a l’exterior, perquè històricament ha estat així...
Patrícia Gabancho ha tancat l’acte amb la idea que està a les mans de la gent la salut de la cultura catalana i apostant per treballar menys per l’Espanya plural –que en el fons és Espanya- i més per la nostra cultura. I una dada optimista per cloure: la cultura sense Estat més potent que hi ha a dia d’avui és la cultura catalana.
