Misteriosament feliç

Malgrat la cruesa amb què Joan Margarit és capaç de fer una dissecció a la condició humana i les seues circumstàncies, per tant, malgrat aquesta dosi de realisme amb què va descabdellant el propi ser de la humanitat, la lectura d’aquest poemari et fa Misteriosament feliç.
És un recull molt autèntic. En cada vers hi batega el sentiment més profund de l’autor. M’ha agradat llegir-lo, per després rellegir-lo. Cada poema et convida a la reflexió. Així que millor llegir-lo a poc a poc, sense presses.

Paisatge
Hem arribat a aquest últim refugi.
Aquí comença
el que no sé si tu en dius soledat.
El primer pas per oblidar qui som
i fer-nos companyia al peu mateix
De la roca gelada que ens vigila.
Tot és als nostres ulls.
I el desencís, un riu fins a la mort.
Ha faltat poc, molt poc, per ser feliç.