La poeta de Tarragona Montserrat Abelló ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Aquesta ha estat la 40a edició del Premi que anualment concedeix Òmnium Cultural i que fins ara només havia guardonat dos dones anteriorment.
No conec l’obra d’aquesta poeta, però assabentat que en el transcurs de l’acte va llegir un dels seus poemes, Retorn -que precisament va escriure en tornar del seu exili a Xile- l’he cercat i el comparteixo amb els visitants del rogle.
Aquesta ha estat la 40a edició del Premi que anualment concedeix Òmnium Cultural i que fins ara només havia guardonat dos dones anteriorment.
No conec l’obra d’aquesta poeta, però assabentat que en el transcurs de l’acte va llegir un dels seus poemes, Retorn -que precisament va escriure en tornar del seu exili a Xile- l’he cercat i el comparteixo amb els visitants del rogle.
Retorn
He vagat per camps i deserts.
He vagat per camps i deserts.
I només em resta el que he oblidat,
el que vaig oblidari l’aspror de la sang
sempre viva en els dits
i l’olor de la terra eixuta,
de la terra humida,
de la terra esterrossada
dels ermassos.
Cert que he viscut en altres contrades
Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una inacabable lletania,
i l’home restava estàtic
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.
Asseguda d’esquena a la muntanya,
Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.
És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.
(De Vida diària, 1963)
1 comentari:
un poema bonic, d'una poetessa molt important, que es mereixia el premi. És una vergonya que només tres dones l'hagin rebut en 40 anys.
Publica un comentari a l'entrada