diumenge, 23 de juny de 2013

Missatge de la Flama del Canigó 2013

La Flama del Canigó ens ve a trobar un any més per fer-nos reviure el clam de llibertat i de catalanitat que li va donar origen. És un regal dels germans del nord, que no obliden que el 1659 una desventurada decisió política de l’Estat espanyol va trencar la unitat catalana, fent regal a França d’una part molt estimada del nostre país.
Pels volts del 1955, amb una petita flama portada des de la cripta de Sant Martí del Canigó, al cim més alt de la muntanya, cantada per Jacint Verdaguer com a bressol de Catalunya, uns bons catalans del nord hi van
encendre una foguera que volien que fos cada any com un far d’orientació que unís els catalans d’una i altra part del Pirineu, separats en mala hora.
En els anys següents s’anaren lligant amistats i trobades entre catalans d’una i d’altra banda dels Pirineus, i junts decidiren que fos aquesta sagrada flama la que ens unís a tots i encengués les fogueres de la vetlla 
de Sant Joan. El pas definitiu es feu la vetlla de Sant Joan del 1966, nit en què, ignorant fronteres, catalans de l’Estat espanyol i catalans de l’Estat francès es retrobaren simbòlicament en el mateix coll, amb abraçades de germanor i una ballada de sardanes que desconcertà el control policial de la dictadura, que només havia autoritzat el pas d’una petita caravana, no una trobada multitudinària.
El camí estava obert. A partir d’aleshores, la Flama s’ha estès arreu on hi ha catalans i ha refet la unitat per sobre de tota barrera o frontera dels Països Catalans.
Així, la Flama ha esdevingut un poderós agent de catalanitat i de denúncia contra tants botiflers que, més o menys camuflats, ens volen dividir per fer-nos perdre l’esperit i els sentiments que ens mantenen encara com un gran poble. És aquest el gran missatge de la Flama.
Enguany s’hi poden ajuntar dos motius que són un testimoni més de la nostra unitat com a poble: el centenari del naixement de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés. Un català i un 
valencià que s’agermanen en el seu amor a les nostres lletres i al seu país, dos poetes i escriptors distingits amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: Espriu el 1972 i Estellés el 1978.
Espriu va cantar l’esperit i la resistència catalans davant de la malèvola Sepharad (Espanya), i Estellés, des del País Valencià, format pràcticament com a autodidacte, va resistir un ambient més hostil que el nostre i va 
mantenir sempre la identitat del català i del valencià.
Seria injust, també, no recordar que estem a la vigília del tercer centenari del 1714, any en què un rancorós rei d’Espanya ens va prendre les llibertats i ens va vincular, com a colònia conquerida, al decadent carro del 
regne espanyol, greuge que mai ha volgut reparar.
Espanya continua amb l’urc del vencedor i no para de vexar-nos com a poble sempre que pot. No perdona que vulguem continuar sentint-nos poble lliure. Per això hem de continuar units i disposats a lluitar i a treure
forces de flaquesa per exigir el que per dret ens pertoca.
Que la Flama del Canigó ens abrandi de seny, de decisió i de valentia per reivindicar el que és nostre.

ANTONI PLADEVALL i FONT
Capellà i historiador, membre de l’Institut d’Estudis Catalans