Entre el desert i el cactus és l'obra poètica amb què l'Anna Cortils va ser guardonada amb el VII Premi de Poesia Joan Perucho - Vila d'Ascó i que ha estat editat per Meteora.
En aquest recull de poemes s'hi aplega el sentiment de dolor de l'autora per la mort en circumstàncies tràgiques del seu amic i poeta Salvador Iborra, com una catarsi per superar la pèrdua: "Te n'has anat i ens has deixat sense poesia / i és llarga la nit del teu poble". "Quin final més tràgic / de Déus àvids de joventut i poesia".
Magnífic el pròleg que en fa en Ponç Pons perquè et permet apropar-te al poemari amb una espècie de guia de viatge que t'alerta de tots aquells elements que hi trobem. Elements que conformen un llibre on s'hi tasten les emocions que hi aboca l'autora. Com diu el prologuista, "Vet aquí un llibre: Entre el desert i el cactus, per recordar i una poetessa, Anna Cortils, per rellegir i estimar. De cor, de nit i entre espelmes..."
De l'Anna Cortils hi trobem una ressenya biogràfica que ens informa que va néixer a Barcelona el 1981 i és llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Portuguesa per la Universitat de Barcelona. Resideix a Lisboa on es dedica a la docència del català, a la traducció literària i a la divulgació de la cultura catalana en terres lusitanes. Ha traduït del portuguès al català novel·les de José Cardoso Pires, Manuel Alegre, Mário Zambujal i Raul Brandao, com també alguns fragments literaris i poemes per a la revista Capicua. Ha participat en la redacció de llibres com Més caçadors de paraules (Ara Llibres, 2008), Rere les passes del rei en Jaume (Promomallorca, 2008) o 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres, 2011).
1 comentari:
A mi d'aquest llibre m'ha agradat sobretot la xerrada eterna que representa, la conversa o monòleg emissor vers la grandesa desapareguda de l'amic més enllà de la mort, sobre el fet de compartir el verb Viure, i de retruc veure com un altre verb hi fa força, Estimar. Com el dolor pot traspuar emocions del dia a dia vers el desaparegut, com el desaparegut ens recorda desapareguts propers amb les seves rutines que pel sol fet de ser seves, ja són grans rutines, perquè aquest poemari transmet el gran sentiment de l'amistat que converteix la individualitat amiga en única i malauradament en el cas del llibre, irrepetible i d'alguna manera material irrecuperable, d'aquí la força espiritual del poemari que fa present i eterna la comunió sensitiva entre autora i persona a qui va dedicada tan bonica elegia.
ALBERT GUIU
Publica un comentari a l'entrada