El despertar del castell d’Ascó
Fa pocs dies, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, amb motiu d’una
actuació arquitectònica al castell de Cardona va dir: “Recuperar el
patrimoni és signe de futur. Permet que Cardona mantingui la funció essencial
com a lloc de memòria per a tots els ciutadans”. Salvant totes les
distàncies, probablement molts veïns es poden fer seva aquesta cita en tant que
les tasques d’excavació de les restes del castell d’Ascó han permès que veiessin
la llum edificacions concèntriques a una torre i altres elements del castell
que portaven segles amagats sota terra.
La silueta del castell ha esdevingut una imatge icònica del paisatge
d’Ascó, però de ben segur que no feia prou justícia a la llarga història que ha
albirat, i en alguns casos protagonitzat, esdevenint una de les fortaleses
importants del curs català de l’Ebre.
La seva privilegiada situació elevada així com la possibilitat d’exercir el
control de pas sobre el riu expliquen l’antiguitat i importància del castell. S’especula
que la construcció original que presidia el cim del turó era un far d’època
preromana per la vigilància sobre el Pas de l’Ase.
Ja en el període sarraí, entre els segles VIII i XII, tot sembla indicar
que va ser la residència del valí de Siurana, els dominis del qual arribaven fins
als peus del Montsant. Va ser en la reconquesta cristiana d’aquest territori
per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV que el castell i els seus
dominis van passar a mans dels templers (1153), orde que en va rebre la donació
definitiva el 1210 de mans del rei Pere I.
El període templer va suposar un engrandiment del castell, i en aquest
període s’hi va afegir una església dedicada a Sant Pere, construïda el 1182
arran de l’acord entre el bisbe de Tortosa i els cavallers templers.
Aquest domini s’extingí amb la capitulació després de mesos de setge de les
tropes del del rei Jaume II. Era el 12 de gener de 1309. El monarca va fer
donació de les terres i els béns que havien estat templers a l’Orde de Sant
Joan de Jerusalem (1318) i va passar a dependre de la Castellania d’Amposta.
Aquesta presència santjoanista va perdurar fins a 1851. Però el seu ús com a
fortalesa va anar decaient a causa dels estralls de les guerres: va prendre
part en les lluites entre la Generalitat i el rei Joan II (1466), va ser
destruït en part durant la guerra dels Segadors (1640), i totalment
desmantellat a la guerra de Successió (1707) i les guerres carlines del segle dinou.
L’última funció coneguda va ser com a torre de telegrafia òptica al segle XIX.
Les recents tasques de consolidació i conservació han de servir no
únicament per preservar el patrimoni sinó també per ajudar a comprendre els orígens
del poble així com les vicissituds viscudes al llarg de la història.
Josep Maria Raduà Serra, mestre i periodista
Juny de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada