El 29 de febrer de 1992 moria Carmel Biarnés deixant al seu darrere un important llegat en aspectes tan rellevants com la història i l'etnologia, el periodisme i la fotografia, la cultura popular i la llengua, o l'activisme social al seu poble i la seva comarca. Ara que fa 25 anys del seu traspàs és un bon moment per recuperar l'article que l'escriptor Artur Bladé i Desumvila li va dedicar en l'edició del diari AVUI del 25 d'octubre de 1985, porta per títol L'Ebre vist per un coneixedor
L'EBRE VIST PER UN CONEIXEDOR
Aquest coneixedor s'anomena Carmel Biarnés i Biamés. Biarnés
d'Ascó, com sol signar i com
tothom li diu. Ell és l'autor de El
meu riu, l'Ebre, un recull de pàgines
viscudes, amb un pròleg de Vidal
Vidal i Culleré on podem llegir:
«Polifacètic com un savi antic —en
Carmel toca, en la mesura que li és
possible, totes les tecles de
l'humanisme—, extraordinàriament
actiu, meitat bruixot, meitat
morisc, col·leccionista empedreït,
arqueòleg que ens exhuma amb
aquests contes un temps perdut, sacrificat a la inhumana empenta
d'un progrés que aquí presenta la
seva faç més brutal». I després d'aquesta
evident al·lusió a la central
nuclear d'Ascó, el prologuista recalca
la tasca periodística de Carmel
Biamés en diverses publicacions, i
com a cronista radiofònic (a Ràdio
Flix i a Ràdio Móra d'Ebre), sense
oblidar els llibres que ha publicat
(El beat Pere Sans, d'Ascó, Els moriscos
a Catalunya) a més de la Guia
de la Ribera d'Ebre (en col·laboració
amb Josep Cid, de Riba-roja) recentment
apareguda, és a dir, uns
mesos abans de El meu riu, l'Ebre,
obra aquesta integrada per onze
narracions de fets que certament ha
viscut i que recullen des de la primera
immersió, de menut, amb
perill de la vida, en l'aigua amb la
qual acabaria per sentir-se identificat,
amb l'epíleg en què, pels
camins del somni, troba el sentiment
d'eternitat que es desprèn del
pas incessant del corrent fluvial.
Però el recorregut de Carmel Biarnés
per la terra i el riu que descriu,
es mou, més que en el temps, en
l'espai i en el paisatge, mitjançant
evocacions que sense perdre mai el
sentit de la realitat, no perden mai
tampoc l'alè poètic ni el popular,
com un ressò de les cançons i les
dites de la bona gent, algunes esdevingudes
proverbials, com «llenya
de riu, ni foc ni caliu», per exemple.
Com qui no hi toca, el llibre de
Biamés sobre l'Ebre conté un niu
de coneixements que sobrepassen
els del folklore per entrar en el terreny
de la història, de la botànica,
de l'ornitologia, etc. L'autor sap diferenciar
l'agram de les altres males
herbes i sap que el niu del reimoixó
és semblant a un peüc. Car
Biamés és també pagès, i fotògraf, i
excavador i expert en ceràmica antiga.
Pel que toca al lèxic, sobretot
pel que fa a modismes i localismes
i, encara més específicament, els referents
als llaguts i al riu, l'obra de
què parlem és d'una prodigalitat
sorprenent. Heus ací, en prova del
que diem, com descriu la maniobra
de desarborar l'esmentada embarcació:
«Un peó afluixa la corda aluassa
que va des de la sama a la
trossa de la punta del pal i retorna a
la sama. L'arbre s'inclina, a poc a
poc, vers la cambra; l'altre peó,
sobre el tauló d'arborar, acompanya
l'operació i les cordes senals i alcafors
—unes lligades a dos pams de
la punta i les altres a tres quarts del
pal; i totes afermades a les vores
del llagut —serven l'equilibri del
pal, mentre l'ungla pessigolleja el
forat de la primola i rau a la consciència de l'embarcació».
La pesca de les petxines a l'Ebre,
podria ser també una revelació per
a molts. Per mi ha estat entendridora
la descripció de l'operació de
«passar buguda» (tal com jo la veia
fer a la meva àvia), en què l'aigua
del riu també intervenia, principalment
per a l'esbandida de la roba.
Biamés recorda la cançó ritual al·lusiva
a l'estesa: «Roba, roba / per
què no t'eixugues? — Dona, dona /
perquè no em bellugues?»
La troballa d'una moneda àrab
serva una petita lliçó d'història.
I amb «Camí de sirga» i «Les
aumadies» retrobem la poesia de
les coses perdudes —i ja definitivament
irrecuperables—, les antigues
senderes —de vegades al flanc d'un
espadat— per on passaven els
homes, o les cavalleries, que estiraven
la sègula —la gruixuda corda
que surt de la punta superior del
pal del llagut. Les «aumadies» són
les tramades de troncs formant un
empostissat, que baixaven pel riu,
del Pirineu a Tortosa, menades per
dos homes, són els rais que va
cantar Verdaguer. Quina precisió
en els detalls, quin amor en les descripcions!
En una visió de l'Ebre català no
podia mancar l'anomenat Pas de
l'Ase, el congost tan difícil, durant
segles, de passar, i ara esdevingut
només paisatge plàcid gràcies a la
nova carretera, entre Garcia i Vinebre.
Ni tampoc Biamés no podia
oblidar els Horts d'Andisc (en el
terme d'Ascó) ni el seu canal soterrani
(obra potser dels ibers, o dels
romans, o dels àrabs), construït
possiblement per a regar i que
podia haver impulsat, per la força
de l'aigua, els rolls del Molí de Magrinyà,
aquell que segons el rodolí
popular «ni ha molgut, ni mol, ni
moldrà».
Cada contalla de El meu riu,
l'Ebre porta un epígraf escaient, i
tots són trets del Llibre d'Amic e
Amat, de Ramon Llull; i dibuixos a
la ploma de Joana i D. Margalef.
L'edició del llibre s'ha fet sota el
patrocini del consell local d'Ascó
del Centre d'Estudis de la Ribera
d'Ebre, amb la col·laboració del departament
de Cultura de la Generalitat
de Catalunya.
Artur Bladé i Desumvila
Diari AVUI - 25/10/1985
