dimecres, 1 de març de 2017

25 anys del traspàs de Carmel Biarnés

El 29 de febrer de 1992 moria Carmel Biarnés deixant al seu darrere un important llegat en aspectes tan rellevants com la història i l'etnologia, el periodisme i la fotografia, la cultura popular i la llengua, o l'activisme social al seu poble i la seva comarca. Ara que fa 25 anys del seu traspàs és un bon moment per recuperar l'article que l'escriptor Artur Bladé i Desumvila li va dedicar en l'edició del diari AVUI del 25 d'octubre de 1985, porta per títol L'Ebre vist per un coneixedor 

L'EBRE VIST PER UN CONEIXEDOR
Aquest coneixedor s'anomena Carmel Biarnés i Biamés. Biarnés d'Ascó, com sol signar i com tothom li diu. Ell és l'autor de El meu riu, l'Ebre, un recull de pàgines viscudes, amb un pròleg de Vidal Vidal i Culleré on podem llegir: «Polifacètic com un savi antic —en Carmel toca, en la mesura que li és possible, totes les tecles de l'humanisme—, extraordinàriament actiu, meitat bruixot, meitat morisc, col·leccionista empedreït, arqueòleg que ens exhuma amb aquests contes un temps perdut, sacrificat a la inhumana empenta d'un progrés que aquí presenta la seva faç més brutal». I després d'aquesta evident al·lusió a la central nuclear d'Ascó, el prologuista recalca la tasca periodística de Carmel Biamés en diverses publicacions, i com a cronista radiofònic (a Ràdio Flix i a Ràdio Móra d'Ebre), sense oblidar els llibres que ha publicat (El beat Pere Sans, d'Ascó, Els moriscos a Catalunya) a més de la Guia de la Ribera d'Ebre (en col·laboració amb Josep Cid, de Riba-roja) recentment apareguda, és a dir, uns mesos abans de El meu riu, l'Ebre, obra aquesta integrada per onze narracions de fets que certament ha viscut i que recullen des de la primera immersió, de menut, amb perill de la vida, en l'aigua amb la qual acabaria per sentir-se identificat, amb l'epíleg en què, pels camins del somni, troba el sentiment d'eternitat que es desprèn del pas incessant del corrent fluvial. Però el recorregut de Carmel Biarnés per la terra i el riu que descriu, es mou, més que en el temps, en l'espai i en el paisatge, mitjançant evocacions que sense perdre mai el sentit de la realitat, no perden mai tampoc l'alè poètic ni el popular, com un ressò de les cançons i les dites de la bona gent, algunes esdevingudes proverbials, com «llenya de riu, ni foc ni caliu», per exemple. 
Com qui no hi toca, el llibre de Biamés sobre l'Ebre conté un niu de coneixements que sobrepassen els del folklore per entrar en el terreny de la història, de la botànica, de l'ornitologia, etc. L'autor sap diferenciar l'agram de les altres males herbes i sap que el niu del reimoixó és semblant a un peüc. Car Biamés és també pagès, i fotògraf, i excavador i expert en ceràmica antiga. 
Pel que toca al lèxic, sobretot pel que fa a modismes i localismes i, encara més específicament, els referents als llaguts i al riu, l'obra de què parlem és d'una prodigalitat sorprenent. Heus ací, en prova del que diem, com descriu la maniobra de desarborar l'esmentada embarcació: «Un peó afluixa la corda aluassa que va des de la sama a la trossa de la punta del pal i retorna a la sama. L'arbre s'inclina, a poc a poc, vers la cambra; l'altre peó, sobre el tauló d'arborar, acompanya l'operació i les cordes senals i alcafors —unes lligades a dos pams de la punta i les altres a tres quarts del pal; i totes afermades a les vores del llagut —serven l'equilibri del pal, mentre l'ungla pessigolleja el forat de la primola i rau a la consciència de l'embarcació». 
La pesca de les petxines a l'Ebre, podria ser també una revelació per a molts. Per mi ha estat entendridora la descripció de l'operació de «passar buguda» (tal com jo la veia fer a la meva àvia), en què l'aigua del riu també intervenia, principalment per a l'esbandida de la roba. Biamés recorda la cançó ritual al·lusiva a l'estesa: «Roba, roba / per què no t'eixugues? — Dona, dona / perquè no em bellugues?» 
La troballa d'una moneda àrab serva una petita lliçó d'història. I amb «Camí de sirga» i «Les aumadies» retrobem la poesia de les coses perdudes —i ja definitivament irrecuperables—, les antigues senderes —de vegades al flanc d'un espadat— per on passaven els homes, o les cavalleries, que estiraven la sègula —la gruixuda corda que surt de la punta superior del pal del llagut. Les «aumadies» són les tramades de troncs formant un empostissat, que baixaven pel riu, del Pirineu a Tortosa, menades per dos homes, són els rais que va cantar Verdaguer. Quina precisió en els detalls, quin amor en les descripcions! 
 En una visió de l'Ebre català no podia mancar l'anomenat Pas de l'Ase, el congost tan difícil, durant segles, de passar, i ara esdevingut només paisatge plàcid gràcies a la nova carretera, entre Garcia i Vinebre. Ni tampoc Biamés no podia oblidar els Horts d'Andisc (en el terme d'Ascó) ni el seu canal soterrani (obra potser dels ibers, o dels romans, o dels àrabs), construït possiblement per a regar i que podia haver impulsat, per la força de l'aigua, els rolls del Molí de Magrinyà, aquell que segons el rodolí popular «ni ha molgut, ni mol, ni moldrà». 
Cada contalla de El meu riu, l'Ebre porta un epígraf escaient, i tots són trets del Llibre d'Amic e Amat, de Ramon Llull; i dibuixos a la ploma de Joana i D. Margalef. 
L'edició del llibre s'ha fet sota el patrocini del consell local d'Ascó del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, amb la col·laboració del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 
Artur Bladé i Desumvila 
Diari AVUI - 25/10/1985