Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de realitzar la presentació pública de la novel·la Lluny del paradís, de Ramon Breu (Premi Literari Vila d'Ascó 2018). Us adjunto algunes de les notes amb què vaig glossar l'obra.
***
El 2018 el Premi Vila d’Ascó complia 30 anys i va
arribar al màxim d’originals presentats (54 obres).
Lluny del paradís ens trasllada a la Guinea Equatorial, la colònia espanyola de l’Àfrica
negra que al llarg del segle XX va pertànyer a Espanya fins que va aconseguir
la seva independència el 1968. Encara que força protagonistes són catalans,
tota la trama transcorre a la Guinea espanyola, i per les pàgines del llibre
apareixen topònims com Bata o Akobondé, però també Río Muni, l’illa de Fernando
Poo, Evinayong, Ukonde, Acam o Bidahbidjan. Per tant, és més que evident com
Ramon s’ha endinsat en aquest territori de forma acurada i amb una bona
documentació tan geogràfica com sociopolítica. Tenim el lloc on passa
la història... però quan passa? Doncs ocorre l’any 1959. Faltava menys d’una
dècada perquè Guinea Equatorial assolís la independència, tot i que ja
apareixen personatges vinculats al Movimiento Nacional de Liberación de Guinea
Ecuatorial, que s’havia creat aquella dècada dels cinquanta. El context és
important, perquè precisament la situació política de l’època –era una colònia
que depenia d’un règim dictatorial- explica algunes de les circumstàncies que
es viuen a la història i ajuda a caracteritzar els personatges.
Un dels aspectes
que ens va cridar l’atenció va ser el reflex del colonialisme... o prenent
prestada la portada del llibre, “la
brutalitat colonial”. Des d’aquest punt de vista és una novel·la històrica,
i probablement un dels episodis menys coneguts del segle XX. S’ha tractat
abastament l’Espanya republicana, l’Espanya de la guerra civil, l’Espanya de la
postguerra... però potser és més desconeguda l’Espanya colonial. I aquest
llibre s’hi enfronta i ens mostra la vida en una colònia, començant el que
podria ser un retrat costumista –amb empresaris vinguts de la metròpoli, alguns
d’ells catalans- passant per les autoritats espanyoles de la colònia fins a
nadius més o menys conformats en la situació del seu territori.
L’autor sap anar desgranant l’essència dels
diferents personatges amb descripcions acurades de com són o de com vesteixen o
de l’aire que desprenen. Sense anar més lluny, de la Clara, la filla dels
Vilaplana, i que al llarg de la novel·la esdevé protagonista dels diferents
episodis, ens diu a la pàgina 33:
“¿D’on havia sortit aquella noia, de pell molt blanca i
fina, de cabells rossos recollits en una cua? I això que en Jordi Orriols
encara no havia tingut l’oportunitat d’observar el seu somriure, que et
reconciliava amb la humanitat, ni s’havia fixat prou en el seu to de veu suau,
ni en les seves mans, d’una perfecció inaudita, ni en els seus ulls
allargassats, on t’agafaven ganes d’abocar-t’hi. La Clara semblava que portés
maquillatge, però si t’hi acostaves i la miraves amb deteniment podies
comprovar que no, que era el fulgor natural de la seva pell”.
Així que un aspecte que podem destacar és la
capacitat descriptiva tant de persones com de paisatges, que fa que esdevinguin
fotografies o instantànies que et transporten a aquell 1959 a Guinea Equatorial.
Havíem dit que la situació colonial és un fil
conductor de tota l’obra. Doncs bé, si ara ens cenyim en aquest aspecte, el
llibre és una reflexió crítica del colonialisme espanyol a l’Àfrica. Els
personatges que representen el poder a la colònia actuen amb autoritarisme
i un menyspreu cap als nadius. El governador, sí que una mica perjudicat per la
beguda, en el transcurs del primer capítol arriba a dir:
“Es normal e intrínseca la sumisión de los negros a la superioridad
blanca. Los blancos hemos de ejercer la caridad y los pobres negros,
agradecidos, el trabajo y la resignación. Y ustedes los industriales deben
tenerlo presente, ser inflexibles, ser como padres severos de sus trabajadores
y no dejar pasar ninguna veleidad”.
Del llibre n’he destacat les
seves descripcions i el fil conductor de la brutalitat colonial. Quin altre
element se’n pot destacar? Doncs la caracterització dels personatges. Més enllà
de les descripcions que ja he llegit, la novel·la també funciona perquè aquests
personatges pretenen ser representatius d’aquella societat, i juguen el paper
de protagonistes, però també hi ha els antagonistes, així que en certa manera
encarnen dos visions de la realitat confrontada, no sé si m’atreveixo molt en
simplificar-ho entre el bé i el mal. Per tant, trobem els empresaris que
exploten els recursos de Guinea i que de bon o de mal grat, accepten la
situació de la colònia ja que els reporta els seus guanys econòmics. També hi
trobem els que encarnen el poder de la colònia, i que en la seva major part,
estan caracteritzats per persones d’ètica reprovable i de tics autoritaris.
També trobaríem els nadius, tots ells treballant pels “blancs”, ja sigui
servint a les cases, sent capatassos de les plantacions... però en qualsevol
cas, d’un rang inferior. Però entre els “blancs”, hi trobem aquells volen
capgirar aquesta situació o que s’enfronten a aquesta realitat, és el cas de la
Clara i el Jordi, que en la narrativa clàssica esdevindrien els herois.
Clara és filla del terratinent Vilaplana i dedica el seu temps a
treballar a l’hospital de Bata, sent aquesta la seva principal motivació de la
seva vida. Per tant, ella viu la realitat de Guinea, i la seva visió és més
sensible envers el país que els acull que la majoria de catalans o espanyols
que hi viuen.
Jordi Orriols és un alferes que viu
desterrat/confinat a Guinea per les seves idees, que descobrim que són
comunistes. Amb la Clara es coneixen a l’hospital, on el troba tancat en una
habitació de material recuperant-se d’una ferida de bala a l’espatlla. La seva
coneixença farà que mantinguin un vincle especial i que Jordi conegui la
realitat de Guinea.
Però que els motiva? Aquí és on arriba l’altre gran
tema del llibre, colonialisme a banda. O dit d’una altra manera, un tema deriva
de l’altre. El tràfic de nens. Una trama en què s’hi troben immersos
l’hospital, la comunitat religiosa, i en darrer terme les autoritats colonials.
Posar això al descobert, per tant, investigar-ho, serà el desig que mou la
Clara i en Jordi.
El llibre està distribuït en 11 capítols, i al
llarg de l’argument van apareixent pics o girs provocats per un rapte, o per un
assassinat, o per un suïcidi, o l’atac d’una marabunta de formigues. Elements
que mantenen l’interès i per finalment saber si triomfa el bé o el mal.
M’he deixat pel final el comentari del títol, i
penso que únicament amb la lectura d’un petit fragment que no desvetlla res,
però que aclareix el perquè del títol:
“La idíl·lica aparença d’aquell país, la natura, els animals exòtics, la
transparència del mar i les immenses serralades verdes feien pensar en el
paradís bíblic. Però per a molts pocs era un paradís, potser per a en Joan
Norbert Vilaplana i els industrials de la xocolata que endolcia Espanya i
omplia les seves butxaques, però no per als guineans. Ni tampoc per a ells dos.
Eren molt lluny del paradís”.
En definitiva, és la paradoxa de ser un indret
afortunat per l’entorn en què es troba, però que precisament les circumstàncies
que hi conviuen l’allunyen d’aquesta idea de paradís a la terra. Penso que és
un títol ben trobat ja que recull el missatge que traspua tota la novel·la.
