Lluny del paradís, de Ramon Breu

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de realitzar la presentació pública de la novel·la Lluny del paradís, de Ramon Breu (Premi Literari Vila d'Ascó 2018). Us adjunto algunes de les notes amb què vaig glossar l'obra.

***

El 2018 el Premi Vila d’Ascó complia 30 anys i va arribar al màxim d’originals presentats (54 obres).

Lluny del paradís ens trasllada a la Guinea Equatorial, la colònia espanyola de l’Àfrica negra que al llarg del segle XX va pertànyer a Espanya fins que va aconseguir la seva independència el 1968. Encara que força protagonistes són catalans, tota la trama transcorre a la Guinea espanyola, i per les pàgines del llibre apareixen topònims com Bata o Akobondé, però també Río Muni, l’illa de Fernando Poo, Evinayong, Ukonde, Acam o Bidahbidjan. Per tant, és més que evident com Ramon s’ha endinsat en aquest territori de forma acurada i amb una bona documentació tan geogràfica com sociopolítica. Tenim el lloc on passa la història... però quan passa? Doncs ocorre l’any 1959. Faltava menys d’una dècada perquè Guinea Equatorial assolís la independència, tot i que ja apareixen personatges vinculats al Movimiento Nacional de Liberación de Guinea Ecuatorial, que s’havia creat aquella dècada dels cinquanta. El context és important, perquè precisament la situació política de l’època –era una colònia que depenia d’un règim dictatorial- explica algunes de les circumstàncies que es viuen a la història i ajuda a caracteritzar els personatges.

Un dels aspectes que ens va cridar l’atenció va ser el reflex del colonialisme... o prenent prestada la portada del llibre, “la brutalitat colonial”. Des d’aquest punt de vista és una novel·la històrica, i probablement un dels episodis menys coneguts del segle XX. S’ha tractat abastament l’Espanya republicana, l’Espanya de la guerra civil, l’Espanya de la postguerra... però potser és més desconeguda l’Espanya colonial. I aquest llibre s’hi enfronta i ens mostra la vida en una colònia, començant el que podria ser un retrat costumista –amb empresaris vinguts de la metròpoli, alguns d’ells catalans- passant per les autoritats espanyoles de la colònia fins a nadius més o menys conformats en la situació del seu territori.  

L’autor sap anar desgranant l’essència dels diferents personatges amb descripcions acurades de com són o de com vesteixen o de l’aire que desprenen. Sense anar més lluny, de la Clara, la filla dels Vilaplana, i que al llarg de la novel·la esdevé protagonista dels diferents episodis, ens diu a la pàgina 33:

“¿D’on havia sortit aquella noia, de pell molt blanca i fina, de cabells rossos recollits en una cua? I això que en Jordi Orriols encara no havia tingut l’oportunitat d’observar el seu somriure, que et reconciliava amb la humanitat, ni s’havia fixat prou en el seu to de veu suau, ni en les seves mans, d’una perfecció inaudita, ni en els seus ulls allargassats, on t’agafaven ganes d’abocar-t’hi. La Clara semblava que portés maquillatge, però si t’hi acostaves i la miraves amb deteniment podies comprovar que no, que era el fulgor natural de la seva pell”. 

Així que un aspecte que podem destacar és la capacitat descriptiva tant de persones com de paisatges, que fa que esdevinguin fotografies o instantànies que et transporten a aquell 1959 a Guinea Equatorial.

Havíem dit que la situació colonial és un fil conductor de tota l’obra. Doncs bé, si ara ens cenyim en aquest aspecte, el llibre és una reflexió crítica del colonialisme espanyol a l’Àfrica. Els personatges que representen el poder a la colònia actuen amb autoritarisme i un menyspreu cap als nadius. El governador, sí que una mica perjudicat per la beguda, en el transcurs del primer capítol arriba a dir:

“Es normal e intrínseca la sumisión de los negros a la superioridad blanca. Los blancos hemos de ejercer la caridad y los pobres negros, agradecidos, el trabajo y la resignación. Y ustedes los industriales deben tenerlo presente, ser inflexibles, ser como padres severos de sus trabajadores y no dejar pasar ninguna veleidad”.

Del llibre n’he destacat les seves descripcions i el fil conductor de la brutalitat colonial. Quin altre element se’n pot destacar? Doncs la caracterització dels personatges. Més enllà de les descripcions que ja he llegit, la novel·la també funciona perquè aquests personatges pretenen ser representatius d’aquella societat, i juguen el paper de protagonistes, però també hi ha els antagonistes, així que en certa manera encarnen dos visions de la realitat confrontada, no sé si m’atreveixo molt en simplificar-ho entre el bé i el mal. Per tant, trobem els empresaris que exploten els recursos de Guinea i que de bon o de mal grat, accepten la situació de la colònia ja que els reporta els seus guanys econòmics. També hi trobem els que encarnen el poder de la colònia, i que en la seva major part, estan caracteritzats per persones d’ètica reprovable i de tics autoritaris. També trobaríem els nadius, tots ells treballant pels “blancs”, ja sigui servint a les cases, sent capatassos de les plantacions... però en qualsevol cas, d’un rang inferior. Però entre els “blancs”, hi trobem aquells volen capgirar aquesta situació o que s’enfronten a aquesta realitat, és el cas de la Clara i el Jordi, que en la narrativa clàssica esdevindrien els herois.

Clara és filla del terratinent Vilaplana i dedica el seu temps a treballar a l’hospital de Bata, sent aquesta la seva principal motivació de la seva vida. Per tant, ella viu la realitat de Guinea, i la seva visió és més sensible envers el país que els acull que la majoria de catalans o espanyols que hi viuen.

Jordi Orriols és un alferes que viu desterrat/confinat a Guinea per les seves idees, que descobrim que són comunistes. Amb la Clara es coneixen a l’hospital, on el troba tancat en una habitació de material recuperant-se d’una ferida de bala a l’espatlla. La seva coneixença farà que mantinguin un vincle especial i que Jordi conegui la realitat de Guinea.

Però que els motiva? Aquí és on arriba l’altre gran tema del llibre, colonialisme a banda. O dit d’una altra manera, un tema deriva de l’altre. El tràfic de nens. Una trama en què s’hi troben immersos l’hospital, la comunitat religiosa, i en darrer terme les autoritats colonials. Posar això al descobert, per tant, investigar-ho, serà el desig que mou la Clara i en Jordi.

El llibre està distribuït en 11 capítols, i al llarg de l’argument van apareixent pics o girs provocats per un rapte, o per un assassinat, o per un suïcidi, o l’atac d’una marabunta de formigues. Elements que mantenen l’interès i per finalment saber si triomfa el bé o el mal.

M’he deixat pel final el comentari del títol, i penso que únicament amb la lectura d’un petit fragment que no desvetlla res, però que aclareix el perquè del títol:

“La idíl·lica aparença d’aquell país, la natura, els animals exòtics, la transparència del mar i les immenses serralades verdes feien pensar en el paradís bíblic. Però per a molts pocs era un paradís, potser per a en Joan Norbert Vilaplana i els industrials de la xocolata que endolcia Espanya i omplia les seves butxaques, però no per als guineans. Ni tampoc per a ells dos. Eren molt lluny del paradís”.

En definitiva, és la paradoxa de ser un indret afortunat per l’entorn en què es troba, però que precisament les circumstàncies que hi conviuen l’allunyen d’aquesta idea de paradís a la terra. Penso que és un títol ben trobat ja que recull el missatge que traspua tota la novel·la.