Fa pocs dies vaig estar a Perpinyà, una ciutat que apareix en l’imaginari catalanista pel que simbolitza de capital de la Catalunya sota obediència francesa. Bé... es tracta d’això, d’imaginari, una espècie de mite. Si acostumem a remarcar que un dels principals valors i símbols de la identitat catalana és la llengua, doncs la veritat, a Perpinyà es fa difícil trobar-ne parlants. Això sí, llegirem rètols bilingües francès-català als carrers del barri antic, o un munt de botigues amb el rètol “la catalana” o senyeres en rètols de comerços o edificis públics. Tret d’això, poca cosa més, malgrat paraules com les de l’alcalde de Perpinyà, Joan-Pau Alduy, que en un acte públic va identificar-se com un més dels militants per la reconquesta de la cultura catalana -qui per cert, uns dies abans, s’havia expressat en català al Senat francès-. Un responsable d’una entitat cultural del Vallespir va dir que hi ha gent que viu la catalanitat en francès. Probablement serà l’única manera que tindran de viure la catalanitat les noves generacions, en francès.
Aquí us deixo unes imatges de la capital del Rosselló i amb un poema d’un autor de Perpinyà, Patrick Gifreu:
Bagul
No teníem aigua corrent
ni estufa ni automòbil.
Només teníem tres llengües,
dos miralls i un exili.
Jo tenia un passatemps,
furgar al bagul familiar:
paper moneda putrescent,
un fil d'escriptor anònim
i una ferida recent.
No teníem aigua corrent
ni estufa ni automòbil.
Només teníem tres llengües,
dos miralls i un exili.
Jo tenia un passatemps,
furgar al bagul familiar:
paper moneda putrescent,
un fil d'escriptor anònim
i una ferida recent.
BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada