En record de Jesús Moncada

Avui fa cinc anys que va morir Jesús Moncada, un dels millors prosistes de la literatura catalana del segle XX. Per la gent que vivim a la vora de l’Ebre ens va fer descobrir el nostre propi món i ens va endinsar en l'atmosfera del seu paradís perdut.

Moncada va fer universals els nostres paisatges, la nostra gent, la nostra idiosincràcia, la nostra història. A més de deixar un llegat literari immens, la seua obra ha estat traduïda a multitud d'idiomes.
En homenatge a la seua figura, s’ha proposat una jornada de record des de la Catosfera a aquest escriptor de Mequinensa, i jo m’hi sumo amb el primer paràgraf del llibre Camí de sirga, les primeres paraules que vaig llegir d’aquest autor, que em va permetre conèixer la seua literatura i em va impulsar a llegir la resta de la seua obra.

Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primers del que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera.