dimecres, 20 de maig del 2026
dimarts, 19 de maig del 2026
Un malestar creixent
Aquest mes de maig es compleixen dos anys de les darreres
eleccions catalanes. Quan s’arriba a l’equador d’una legislatura, és habitual
que la ciutadania comenci a fer balanç. És el moment en què les promeses deixen
de ser expectatives i passen a confrontar-se amb la realitat quotidiana. I
avui, arreu del país, però especialment en territoris com les Terres de l’Ebre,
hi ha una sensació que cada vegada costa més dissimular: el malestar creix.
No és un malestar únic ni homogeni. Té moltes cares i
molts accents. El trobem entre els docents, que denuncien manca de recursos i
una burocratització creixent del sistema educatiu. També entre els
professionals sanitaris de la medicina i la infermeria, cansats d’un sistema
tensionat des de fa anys. El sentim en els bombers, que fa temps que reclamen
més efectius i millors condicions. I el veiem igualment en la pagesia, ofegada
pels costos de producció i per una sensació d’abandonament que ve de lluny.
Però si hi ha un exemple especialment visible de la
desconnexió entre els grans centres de decisió i la realitat del territori,
aquest és el transport ferroviari. A les Terres de l’Ebre ho sabem prou bé.
Durant mesos hem patit alteracions, talls i la supressió de serveis als trens
regionals. Tot i que el passat 4 de maig es va reprendre la circulació
ferroviària a la R-15 entre Reus i Móra la Nova, encara es manté el tall en
part de la Ribera d’Ebre i els trens continuen sense aturar-se a les estacions
de Flix i Ascó.
Moltes vegades el
problema no és només la incidència concreta; és la sensació de viure amb uns
serveis públics clarament millorables. Segurament seria injust atribuir
tota aquesta situació a l’actual Govern de la Generalitat. Molts dels problemes
que avui esclaten són conseqüència de decisions ajornades, infraestructures poc
prioritzades i serveis públics que han anat acumulant mancances. Però en un
moment de tensió social, la ciutadania no sempre mira enrere i demana solucions
a qui hauria de ser capaç d’afrontar-lo.
I aquí és on apareix la qüestió de fons: la percepció
creixent que hi ha una distància massa gran entre els llocs de decisió i la
vida real de la gent. Quan un docent se sent poc valorat i amb un cúmul de
responsabilitats que sobrepassen el seu dia a dia; quan les llistes mèdiques no
acaben de reduir-se o els territoris rurals tenen dificultats per cobrir els
places de metges de família; quan un pagès veu perillar la seva explotació o
quan un poble es queda sense tren, el
que s’erosiona no és només un servei concret, sinó la confiança en les
institucions.
El país necessita governs que gestionin el dia a dia,
però també que transmetin horitzó i confiança. I això només és possible quan la
ciutadania percep que les seves preocupacions són escoltades i ateses amb la
mateixa intensitat arreu del territori.
El nostre territori ha demostrat paciència i capacitat de resistència. Però la resignació no pot convertir-se en normalitat. Perquè quan el malestar s’estén simultàniament entre sectors tan diversos, el missatge és clar: hi ha coses que fa massa temps que esperen solució.
diumenge, 17 de maig del 2026
Premis Vila d'Ascó 2026
