La Generalitat de Catalunya ha commemorat la Diada Nacional a Extremadura com una mostra d’agraïment a aquells extremenys que van venir a Catalunya fa més de mig segle i com un homenatge als catalans d’origen extremeny.
Podria semblar, i
de fet és, una iniciativa lloable. Catalunya s’ha anat construint i sedimentant
amb l’aportació de persones vingudes de molts indrets que, amb el temps, han
fet d’aquest país casa seva.
Ens podríem
remuntar uns quants segles enrere. A la immigració occitana dels segles XVI i
XVII. A les persones arribades d’Aragó, del País Valencià o de Múrcia durant la
industrialització. A les grans onades migratòries procedents d’Andalusia i
Extremadura durant la segona meitat del segle XX. I, més recentment, a les
persones arribades d’arreu del món, especialment del Marroc i de l’Amèrica
Llatina.
La història de Catalunya, per tant, no es pot explicar sense les
migracions. Però tampoc sense la gent que ja hi vivia.
I potser aquesta
és una obvietat que, de vegades, oblidem.
Després de tants
discursos sobre la gent que va venir a “aixecar Catalunya”, després de
proclames polítiques que classifiquen els ciutadans segons el seu origen o que
fins i tot demanen el vot en funció de la procedència familiar, potser també ha
arribat el moment de reivindicar una idea senzilla: Catalunya l’hem construïda
entre tots.
També els qui hi
érem. Els qui tenim iaios i reiaios nascuts en aquesta terra. Els qui, sense
haver tingut l’experiència migratòria en la pròpia família, també formem part
d’una continuïtat humana que ha treballat, ha conreat, ha construït i ha
contribuït, generació rere generació, a fer possible el país que avui coneixem.
No és una aportació més important que la de ningú. Però tampoc menys.
Aposto per
reconèixer l’aportació de tothom. Dels que hi són des de fa generacions i dels
que van arribar fa cinquanta anys. Dels fills i nets de les grans onades
migratòries espanyoles del segle XX i de les persones que han arribat d’arreu
del món durant les darreres dècades. Sense establir categories ni competir per
veure qui ha contribuït més.
Perquè la
immigració que va arribar a Catalunya ho va fer, en la immensa majoria dels
casos, a la recerca d’unes oportunitats laborals i socials que no trobava als
seus llocs d’origen. Catalunya se’n va beneficiar, sens dubte, però també és
cert que el nostre país va oferir una oportunitat a moltes d’aquelles persones.
Necessitava braços per a les fàbriques, per a la construcció, per al tros i per
a tants altres sectors que van fer possible el creixement econòmic del país.
I això no
disminueix la seva aportació. Simplement ens recorda que la relació va ser
d’anada i tornada.
L’any 1970
residien a Catalunya prop de 146.000 persones nascudes a Extremadura,
aproximadament el 2,8% de la població catalana. Avui, Catalunya compta amb més
de 303.000 persones nascudes al Marroc, prop del 3,7% de la població.
D’aquí a uns anys
o unes dècades, els fills, nets i renets de les persones que avui han arribat
del Marroc, de Colòmbia, del Pakistan o de qualsevol altre indret del món també
formaran part d’aquesta història. Com avui en formen part, de manera
indiscutible, els descendents dels extremenys, andalusos, murcians o aragonesos
que van arribar durant el segle passat.
Potser aquesta és
la millor manera d’entendre Catalunya: no com un país dividit entre els que hi
eren i els que van arribar, sinó com una comunitat que s’ha anat construint amb
el pas del temps.
Perquè Catalunya no l’ha aixecada ningú sol. L’hem construïda entre tots.
