Durant més de
cinc setmanes he entrat cada dia en una UCI. No hi he entrat com a professional
sanitari, sinó com a familiar. I aquesta experiència m’ha fet mirar d’una altra
manera les persones que hi treballen i entendre, encara més, la importància de
la seva tasca.
Quan pensem en
una unitat de crítics, probablement pensem en la tecnologia, en els aparells,
en els monitors, en els tractaments i en la complexitat de les decisions
mèdiques. I tot això és imprescindible. Però després de cinc setmanes he après
que en una UCI hi ha una altra cosa que també resulta imprescindible: les
persones que tenen cura de les persones.
Infermers i
infermeres, metgesses i metges, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors
i tot l’equip que fa possible que una unitat com aquesta funcioni.
Professionals que treballen en situacions sovint difícils, que conviuen
diàriament amb la malaltia i la fragilitat i que, malgrat tot, mantenen una
actitud que va molt més enllà de complir amb la seva obligació.
En una UCI no
només tenen cura dels pacients; també sostenen les famílies. Perquè
quan un pacient ingressa en una UCI, la família també entra, d’alguna manera,
en una realitat desconeguda. Són dies d’incertesa, de por, d’espera i de
preguntes. I enmig d’aquest escenari, un professional que s’atura per
explicar-te què està passant, que respon una pregunta per enèsima vegada, que
et transmet tranquil·litat o que simplement et tracta amb humanitat té un valor
immens.
Durant aquestes
setmanes he vist professionals que fan fàcil allò que per a una família és
extraordinàriament difícil. He vist paciència, rigor, sensibilitat i una enorme
capacitat d’adaptar-se a cada pacient i a cada família. I he vist també una
cosa que potser és més difícil de descriure: la manera com continuen fent la
seva feina, amb serenitat i respecte, fins i tot en les circumstàncies més
complicades.
Sovint parlem de
la vocació dels professionals sanitaris. I és cert que n’hi ha molta. Però crec
que hem d’anar més enllà. La vocació no pot convertir-se en una justificació
per donar per fet l’esforç de qui cuida. Reconèixer
els professionals sanitaris també significa valorar les condicions en què
treballen, els recursos que necessiten i la responsabilitat que assumeixen cada
dia.
Aquesta experiència
m’ha fet valorar encara més la sanitat pública i, si em permeteu
singularitzar-ho, l’Hospital Universitari de Tortosa Verge de la Cinta: un
servei essencial per a milers de persones que, en algun moment de la seva vida,
hi necessitarem ser ateses.
I és precisament
per això que cal defensar-lo, dotar-lo dels recursos necessaris i reconèixer
els professionals que hi treballen. No només quan apareixen dades sobre llistes
d’espera, manca de professionals o dificultats del sistema sanitari. També quan
les coses funcionen. També quan algú fa extraordinàriament bé la seva feina i
aconsegueix que un moment terrible sigui una mica més suportable.
Aquest article no
pretén explicar què és una UCI ni com funciona. Tampoc vol parlar en nom de
tots els familiars que hi han passat. Només vol posar paraules a una
experiència personal i fer arribar un agraïment.
Gràcies a totes
les persones que durant aquestes cinc setmanes han tingut cura del meu
familiar. Gràcies per la professionalitat, però també per la paciència. Per
l’exigència, però també per la sensibilitat. Per la capacitat de curar, però
sobretot per la capacitat de cuidar.
Perquè en una
UCI, curar és imprescindible. Però cuidar també és curar.
A tots vosaltres, gràcies!
Josep Maria Raduà SerraAgost 2026
