Parla blaugrana, parla català

El Barça reivindica el català com a llengua d'integració. Una iniciativa que posa en valor el paper de la llengua catalana com a part de la identitat del club i com un element de cohesió social del país.

Ascó Batega 2026: Trio Fortuny

El Cicle Clàssica Ascó Batega 2026 arriba a la seva recta final amb el Trio Fortuny!

El proper divendres 11 de setembre, a les 20 h, el Centre Cultural Magatzem de Rita acollirà el concert del Trio Fortuny, una de les formacions de cambra més destacades del panorama musical català i europeu.

Format per Joel Bardolet, violí; Pau Codina, violoncel; i Marc Heredia, piano, el Trio Fortuny va néixer l’any 2016 i ha construït una sòlida trajectòria actuant en escenaris de referència com el Palau de la Música Catalana i L’Auditori de Barcelona, així com en diversos festivals europeus. Entre els anys 2023 i 2026 ha estat, a més, grup resident del Palau de la Música Catalana.

La seva proposta combina la interpretació del gran repertori de la música de cambra amb la descoberta de compositors i obres menys conegudes, i manté també un ferm compromís amb la creació contemporània.

A Ascó, el Trio Fortuny oferirà un programa que ens permetrà gaudir de la riquesa i la sensibilitat del trio amb piano, amb obres de Mel Bonis, Amy Beach, Ferran Cruixent i Robert Schumann.

Una nova oportunitat per deixar-nos portar per la música de cambra en un espai tan especial com el Magatzem de Rita.

📅 11 de setembre
🕗 20.00 h
📍 Centre Cultural Magatzem de Rita
🎟️ Entrada gratuïta

🎶 Ascó Batega amb la música clàssica!

Comença el compte enrere per a l'inici de curs a l'escola Sant Miquel d'Ascó

Lo Fruit: una mirada a la dona a través de la Mediterrània

Hi ha fruits que formen part del paisatge i de la memòria d’un territori. La magrana n’és un. La reconeixem pels seus colors, per la forma de l’arbre i, sobretot, per aquell interior sorprenent, ple de petites llavors que semblen guardar alguna cosa més que un fruit. Al llarg dels segles, la magrana ha estat símbol de vida i de mort, de fertilitat i de regeneració, de passió i de creació.

És precisament aquesta càrrega simbòlica la que acompanya Lo Fruit, l’exposició de l’artista Natàlia Ferré que aquests dies es pot visitar a Ascó. Una proposta escultòrica que ens convida a fer un recorregut per tres moments essencials de la història mediterrània —el Neolític, l’Antiga Grècia i el Renaixement— amb una protagonista comuna: la dona.

Nascuda al Masroig l’any 1969, Natàlia Ferré és artista, escultora, ceramista i pintora, i fundadora i directora de la Galeria Natàlia Ferré. La seva formació passa per centres de referència com l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona, l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, la Barcelona Academy of Art i la Florence Academy of Art. L’any 1991 va obrir el seu propi estudi i, des d’aleshores, ha desenvolupat una trajectòria vinculada al món de la creació artística, amb projecció internacional.

A Lo Fruit, Ferré proposa mirar la història des d’una perspectiva determinada: la de la dona. I ho fa establint un diàleg entre tres èpoques que permeten observar com ha anat canviant la seva representació i, també, el lloc que ha ocupat en l’imaginari mediterrani.

El primer moment és el Neolític, associat al Tot. És la dona vinculada a la creació, a la fertilitat, a la maternitat i a la mateixa continuïtat de la vida. Una figura que connecta amb aquella dimensió essencial i gairebé sagrada que les primeres comunitats humanes van atribuir a la capacitat de donar vida.

Després arribem a l’Antiga Grècia, on apareix la Sensualitat. El cos femení es converteix en objecte de representació, bellesa i desig. La dona és mirada i representada des d’una nova perspectiva, en què el cos adquireix una dimensió estètica i simbòlica que ha marcat profundament la cultura occidental.

Finalment, el recorregut ens porta fins al Renaixement, associat al Dol. La dona apareix aquí envoltada de noves lectures, sovint relacionades amb la religió, la maternitat, el sacrifici i el patiment. És en aquest trajecte entre les tres èpoques que l’artista vol fer visible, d’alguna manera, el declivi de la importància de la dona.

I enmig d’aquest recorregut hi ha la magrana. La seva presència no és casual. La magrana és un fruit profundament arrelat a la cultura mediterrània i carregat de significats. Les seves múltiples llavors poden representar la fecunditat i la creació, però també la diversitat i la capacitat de regeneració. La seva història simbòlica ens parla de vida i de mort, de destrucció i renaixement, de sensualitat i de passió.

Lo Fruit és un viatge per la Mediterrània a través del temps, però també un viatge per les diferents formes amb què hem mirat, representat i interpretat la dona.

I és també una oportunitat per descobrir, a Ascó, l’obra d’una artista del territori que ha construït una trajectòria pròpia i que ens proposa, a través de la seva obra, recuperar una mirada sobre la nostra història i la nostra cultura.

Com una magrana quan s’obre, Lo Fruit ens mostra que allò que aparentment és un sol element conté moltes lectures a l’interior. Només cal obrir-lo, mirar-lo amb deteniment i deixar que les seves llavors ens parlin.

Perquè, de vegades, l’art no ens dona respostes. Simplement ens ajuda a formular millor les preguntes.

Quan la intel·ligència artificial posa els gegants a l’abast dels infants

Hi ha notícies que, més enllà de l’anècdota, ens conviden a pensar. Aquesta setmana n’he llegit una que m’ha cridat especialment l’atenció: un pare, Carles Núñez Tomeo, ha creat amb intel·ligència artificial una eina que permet convertir els gegants de Catalunya en dibuixos per pintar. La iniciativa, que ha començat a córrer per les xarxes, posa a disposició dels infants ni més ni menys que 1.370 gegants.

La idea va néixer d’una necessitat tan senzilla com quotidiana. El seu fill li demanava dibuixos de gegants per pintar i, davant la dificultat de trobar-ne, va decidir crear-los ell mateix. El resultat és https://www.pintargegants.cat/, una web gratuïta que permet localitzar els gegants a través d’un mapa, consultar-ne la informació, veure’n la fotografia original i descarregar o pintar en línia el dibuix.

La tecnologia, en aquest cas, és només l’eina. I probablement aquí rau el més interessant del projecte.

Perquè darrere de cada dibuix hi ha una història, un poble, una festa, una colla, una tradició. Els gegants no són simplement figures que surten a les cercaviles: són personatges que formen part de la memòria col·lectiva de molts municipis catalans. I apropar-los als infants a través d’una activitat tan senzilla com pintar és també una manera de fer-los conèixer, estimar i reconèixer el patrimoni cultural que tenen al seu voltant.

Si entreu al mapa del projecte i busqueu el nostre poble, hi trobareu dos vells coneguts: en Falcó i na Sança. Els nostres gegants també s’han convertit en dibuixos per pintar. La intel·ligència artificial els ha fet passar, per un moment, de la plaça al full de paper i a la capsa de colors.

Perquè els gegants són una de les expressions de la cultura popular que més fàcilment connecten amb els infants. Són grans, vistosos, propers, tenen nom i personalitat i, sobretot, formen part de les festes que els nens i nenes viuen des de ben petits. Qui no ha mirat alguna vegada un gegant amb aquella barreja de fascinació i respecte que provoquen les figures quan passen pel carrer?

Podem pintar en Falcó. Podem pintar na Sança. Podem decidir de quin color serà el seu vestit, omplir de colors els seus complements i, mentre ho fem, explicar als més petits qui són, d’on venen...

En un moment en què parlem molt —i amb raó— dels riscos i dels reptes de la intel·ligència artificial, també convé fixar-nos en aquells usos que poden tenir una utilitat social, educativa i cultural. Una eina creada per un pare perquè el seu fill pogués pintar gegants acaba posant a l’abast de milers d’infants una petita porta d’entrada al patrimoni immaterial del nostre país.

I potser la millor manera de preservar una tradició no és només explicar-la als adults, sinó aconseguir que els nens i nenes la facin seva.

En Falcó i na Sança ja esperen la seva capsa de colors.

Salutació de Festa Major

Asconenques i asconencs,

Diuen que la Festa Major és la festa de tot un poble. I és ben cert. Però també és cert que no n'hi ha una de sola: n'hi ha tantes com persones la viuen.

Hi ha qui espera aquests dies per retrobar la família que torna a casa. Qui compta les hores per compartir-les amb els amics. Qui les viu amb els ulls il·lusionats dels infants i qui les assaboreix des del record de tantes festes viscudes. Hi ha qui no es perd cap acte i qui en tria només aquells que més l'emocionen. Cadascú escriu la seva pròpia Festa Major, però entre tots acabem escrivint la història d'un mateix poble.

Aquesta és la màgia de la festa: convertir milers de moments personals en una emoció compartida.

Enguany, aquesta emoció tindrà també una nova banda sonora. La Sança i el Falcó, els nostres gegants, estrenaran la música del seu ball, una composició creada per Bartolomé García-Plata Gironés. És un nou element per al nostre patrimoni festiu i que, de ben segur, acabarà formant part dels nostres records.

La Festa Major és possible gràcies a moltes mans. Per això vull expressar el meu més sincer agraïment a la Comissió de Festes, a la regidoria que la coordina, a les entitats, al personal municipal, i a totes les persones que, sovint des de la discreció, treballen perquè aquests dies siguin un èxit. El vostre compromís és el millor exemple que la festa és una obra col·lectiva.

També vull felicitar el pubillatge entrant i sortint. Amb la vostra dedicació representeu Ascó amb orgull i contribuïu a mantenir ben vives unes tradicions que formen part de la nostra identitat i recolliu el testimoni de més de 60 anys de pubillatge.

La meva felicitació s'estén també al nostre pregoner, una persona profundament compromesa amb la vida social del municipi, tant des de la seva tasca a l'Ajuntament com des de la implicació en el teixit associatiu. És un reconeixement ben merescut a una trajectòria de servei i estima pel nostre poble.

Ara arriba el moment de deixar que la festa ens trobi. De sortir al carrer, de compartir taula i conversa, de ballar, de riure, d'emocionar-nos...

Que gaudiu intensament de cada instant.

Bona Festa Major 2026!

JOSEP MARIA RADUÀ SERRA
Regidor de Cultura

Cuidar també és curar

Durant més de cinc setmanes he entrat cada dia en una UCI. No hi he entrat com a professional sanitari, sinó com a familiar. I aquesta experiència m’ha fet mirar d’una altra manera les persones que hi treballen i entendre, encara més, la importància de la seva tasca.

Quan pensem en una unitat de crítics, probablement pensem en la tecnologia, en els aparells, en els monitors, en els tractaments i en la complexitat de les decisions mèdiques. I tot això és imprescindible. Però després de cinc setmanes he après que en una UCI hi ha una altra cosa que també resulta imprescindible: les persones que tenen cura de les persones.

Infermers i infermeres, metgesses i metges, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors i tot l’equip que fa possible que una unitat com aquesta funcioni. Professionals que treballen en situacions sovint difícils, que conviuen diàriament amb la malaltia i la fragilitat i que, malgrat tot, mantenen una actitud que va molt més enllà de complir amb la seva obligació.

En una UCI no només tenen cura dels pacients; també sostenen les famílies. Perquè quan un pacient ingressa en una UCI, la família també entra, d’alguna manera, en una realitat desconeguda. Són dies d’incertesa, de por, d’espera i de preguntes. I enmig d’aquest escenari, un professional que s’atura per explicar-te què està passant, que respon una pregunta per enèsima vegada, que et transmet tranquil·litat o que simplement et tracta amb humanitat té un valor immens.

Durant aquestes setmanes he vist professionals que fan fàcil allò que per a una família és extraordinàriament difícil. He vist paciència, rigor, sensibilitat i una enorme capacitat d’adaptar-se a cada pacient i a cada família. I he vist també una cosa que potser és més difícil de descriure: la manera com continuen fent la seva feina, amb serenitat i respecte, fins i tot en les circumstàncies més complicades.

Sovint parlem de la vocació dels professionals sanitaris. I és cert que n’hi ha molta. Però crec que hem d’anar més enllà. La vocació no pot convertir-se en una justificació per donar per fet l’esforç de qui cuida. Reconèixer els professionals sanitaris també significa valorar les condicions en què treballen, els recursos que necessiten i la responsabilitat que assumeixen cada dia.

Aquesta experiència m’ha fet valorar encara més la sanitat pública i, si em permeteu singularitzar-ho, l’Hospital Universitari de Tortosa Verge de la Cinta: un servei essencial per a milers de persones que, en algun moment de la seva vida, hi necessitarem ser ateses.

I és precisament per això que cal defensar-lo, dotar-lo dels recursos necessaris i reconèixer els professionals que hi treballen. No només quan apareixen dades sobre llistes d’espera, manca de professionals o dificultats del sistema sanitari. També quan les coses funcionen. També quan algú fa extraordinàriament bé la seva feina i aconsegueix que un moment terrible sigui una mica més suportable.

Aquest article no pretén explicar què és una UCI ni com funciona. Tampoc vol parlar en nom de tots els familiars que hi han passat. Només vol posar paraules a una experiència personal i fer arribar un agraïment.

Gràcies a totes les persones que durant aquestes cinc setmanes han tingut cura del meu familiar. Gràcies per la professionalitat, però també per la paciència. Per l’exigència, però també per la sensibilitat. Per la capacitat de curar, però sobretot per la capacitat de cuidar.

Perquè en una UCI, curar és imprescindible. Però cuidar també és curar.

A tots vosaltres, gràcies!

Josep Maria Raduà Serra
Agost 2026