El nou govern de la Generalitat que ha començat a caminar té per endavant tota una sèrie de reptes que van des de l’emergència climàtica a la problemàtica de l’habitatge, passant per la cura dels serveis públics (salut, educació, atenció a les persones...). Per tant, fos quin fos el govern que s’acabés formant, se li girava feina pels reptes de Catalunya, que són immensos. Però a més, hi hem d’afegir un altre desafiament, que o bé no havíem vist venir, o bé no hi havíem parat prou atenció: la situació precària del català.
Una primera acció, fruit de la intervenció d’ERC, és la creació del Departament de Política Lingüística amb un conseller, Francesc Xavier Vila, que ha estat ben rebut al sector i que compta amb l’experiència de formar part de l’últim govern. Ara bé, té per davant un repte majúscul, i la seva ha de ser una feina transversal que ha de poder incidir en tots els departaments de la Generalitat i en tots els àmbits de l’administració.
Qui pot ajudar en aquesta tasca és el president. Salvador Illa ens ha acostumat a fer intervencions al Parlament utilitzant indistintament el català i el castellà. Aquesta ha estat l’herència que ha deixat la presència de Ciutadans al Parlament des de 2006: convertir el català en tema de discòrdia política i fer del castellà la seva llengua vehicular. I tal com estava el pati, el PSC s’hi va sumar amb entusiasme, i va sortir d’aquell denominador catalanista que feia del català un element integrador.
Per això, un bon impuls pel prestigi del català seria que la màxima autoritat del país la defensés per tal que la llengua pròpia del país esdevingui la llengua d’acollida en la Catalunya dels 8 milions. Això es fa utilitzant-la a tothora, com feia el president José Montilla, que tot i no ser la seva llengua familiar, va ser la llengua que va utilitzar quan exercia de president. La ciutadania li va valorar aquest esforç. Cal dir, que des del debat d’investidura, les intervencions públiques del president Illa han estat en català, i així hauria de continuar sent.
El català no és la primera llengua familiar de la majoria de la població, però en tant que llengua pròpia, no val a abaixar els braços, sinó tenir especial cura de la llengua pròpia. No es tracta d’anar contra ningú, la diversitat lingüística i cultural és una riquesa. Però no ens podem rendir. Si mirem al nord, a Andorra, fa pocs mesos va aprovar noves mesures per una política lingüística valenta i decidida que va comptar amb el suport del 90% del Consell General d’Andorra. Observaven com disminuïa el percentatge d’andorrans i andorranes que tenien el català com a llengua d’identificació, i des de 2018 a 2022 van revertir la situació i va començar a guanyar terreny: es va passar del 45,9% de 2018 al 53,4% el 2022. També hi ha hagut un augment significatiu si ens fixem en el català com a llengua materna de la ciutadania andorrana (un 44,1% el 2022 per un 35,7% el 2018).
Sí, Andorra té les eines d’un estat i el català com a única llengua oficial. No és la situació de Catalunya. Però no hi ha dubte que si el govern Illa aconsegueix revertir la situació del català, esdevindrà un actiu de la seva gestió. El català només ens té a nosaltres i és un dels elements que ens fan nació.
Josep Maria Raduà Serra
Agost 2024
