Premi d'Honor 2026

Biel Mesquida, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: la força viva de la llengua

El panorama cultural català celebra enguany una de les seves figures més singulars i imprescindibles: l’escriptor, biòleg i comunicador Biel Mesquida, guardonat amb el 58è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural de manera ininterrompuda des de 1969. Un reconeixement que transcendeix la trajectòria literària per esdevenir també un homenatge a la resistència, a la llengua i a la passió per la cultura.

Un explorador de la llengua: la seva obra —que abraça gairebé una trentena de títols— recorre tots els gèneres: poesia, novel·la, conte, teatre, assaig i crítica literària. Tot plegat amb un denominador comú indiscutible: la llengua catalana com a eix vertebrador.

La poesia és el territori que ho engloba tot en la seva creació. Però és sobretot la seva manera d’escriure —precisa, delicada, intensa— la que ha contribuït decisivament a enfortir la llengua literària catalana. Mesquida no només escriu en català: el defensa com un principi vital, com una riquesa que cal preservar i projectar.

Literatura, llibertat i activisme: la llibertat travessa tota l’obra de Mesquida. És un dels seus eixos centrals, juntament amb un esperit crític constant que impregna cada línia escrita. La seva trajectòria no es pot entendre sense aquest compromís amb la cultura i el país.

Biel Mesquida és autor d'una obra extensa i influent. Entre les seves obres més destacades trobem títols que ja formen part del cànon contemporani, com L’adolescent de sal —prohibida durant dos anys per la censura franquista—, El bell país on els homes desitgen els homes, Trast, Excelsior o el temps escrit o Vertígens.

La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis: el Premi Nacional de Cultura de literatura (2006), la Creu de Sant Jordi (2005), el Premi Ciutat de Barcelona (1996) o el Premi Prudenci Bertrana (1973), entre d’altres. El 2021, també va rebre el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.

Ascó commemora el Dia Mundial de la Poesia 2026

Els joves que marxen... i els que tornen

Durant molts anys, a les zones d’interior de les Terres de l’Ebre hem repetit una idea gairebé com si fos inevitable: els joves han de marxar si volen tenir oportunitats. I, en gran part, la realitat ho ha confirmat. Molts estudiants han fet les maletes per anar a estudiar o treballar a ciutats més grans, sovint amb la sensació que el retorn era poc probable.

Aquest fenomen no és exclusiu del nostre territori. Forma part d’una tendència global que afecta moltes zones rurals o allunyades dels grans centres econòmics. Però aquí s’ha viscut amb una intensitat especial. Les mancances històriques en infraestructures, les dificultats de mobilitat o la concentració d’oportunitats laborals en altres àrees han alimentat durant dècades la idea que el futur es trobava, gairebé sempre, fora.

Així, cada setembre, amb l’inici del curs universitari, moltes famílies s’acomiaden dels seus fills amb una barreja d’orgull i resignació. Orgull perquè continuen estudiant i obrint-se camí. Resignació perquè, sovint, aquell primer viatge és també el principi d’un distanciament progressiu del territori.

Però aquesta història, que durant molt de temps s’ha explicat només en clau de pèrdua, comença a tenir alguns matisos nous. En els darrers anys també han aparegut els joves que tornen.

No són multitud, però tampoc són casos aïllats. Alguns tornen després d’haver acumulat experiència professional en altres llocs. Altres descobreixen que la qualitat de vida que ofereix el nostre territori —un ritme menys accelerat, un entorn natural privilegiat, un entorn social més pròxim— és difícil de trobar en les grans ciutats.

Aquest retorn sovint va lligat a nous projectes. Petites empreses, iniciatives de turisme sostenible, projectes culturals o activitats professionals que avui es poden desenvolupar gràcies al teletreball. Allò que abans semblava una limitació territorial pot convertir-se, en alguns casos, en un avantatge.

El territori, amb espais i paisatges singulars, amb una identitat molt marcada, té actius que cada cop són més valorats. Però el retorn dels joves no pot dependre només de decisions individuals o de la nostàlgia pel lloc d’origen.

Si realment volem que més joves tornin —i, sobretot, que s’hi quedin— cal crear les condicions adequades. Això significa millorar les infraestructures de transport, facilitar l’accés a l’habitatge, garantir serveis públics de qualitat i reforçar un teixit econòmic capaç de generar oportunitats reals.

Potser ha arribat el moment de canviar el relat. Deixar de veure el territori només com un lloc del qual els nois i les noies marxen i començar a pensar-lo com un lloc on també poden tornar per construir-hi el seu futur.

Perquè, al capdavall, el veritable repte ja no és només entendre per què marxen els joves. El repte és aconseguir que els qui decideixen tornar trobin prou motius per quedar-s’hi. I que, algun dia, marxar deixi de ser gairebé una obligació per convertir-se simplement en una opció més.

Discurs de Carles Rebassa, Premi Sant Jordi de novel·la 2026

Sense llengua no hi ha ni país, ni llibres, ni projecte, ni rondalles, ni estratègies, ni res.
Ja en podem fer de grans propòsits. Però sense el català, nosaltres no hi som. La resta són mentides del temps de la moixa coixa i els nostres enemics això ho saben de fa molt de temps.

Cal que ens defensam dels atacs que rebam per ser qui som. Als jutajts i al carrer, al Senat i al Parlament, a l'escola, al metge i al cafè.

El futur del català també depèn de nosaltres, Carme Junyent, i tant que sí. Però no tan sols de nosaltres. Ni discursos apocalíptics ni mentides bilingüistes, ni racistes, ni franquistes que ens acusen de racistes, ni pactes autonòmics per la llengua.

Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per viure als Països Catalans. I això els virreis i els titelles que ens governen no ho faran possible mai. Això tan sols ho podem fer possible nosaltres si ens tornam a determinar com vam fer fa nou anys abans que porucs, messells i traïdors ens deixessin amb el cul a l'aire. Tornam-hi doncs!

L'alumnat de l'Escola Sant Miquel d'Ascó prepara diferents cantates que prometen emocionar

Alumnes de l’Escola Sant Miquel d’Ascó participen al 22è Certamen de Lectura en Veu Alta

Manifest del 8 de març de 2026

El 8 de març, Dia Internacional de les Dones, és una jornada de reivindicació i de memòria col·lectiva. Un espai compartit per reconèixer el camí recorregut pel moviment feminista, honorar les dones que ens han precedit i reafirmar, avui més que mai, el compromís amb la igualtat efectiva entre dones i homes com a pilar irrenunciable de la democràcia. 

Al llarg de la història, el feminisme ha estat un moviment capaç d’obrir escletxes en murs que semblaven inamovibles. Gràcies a la lluita sostinguda de generacions de dones organitzades, s’han conquerit drets civils, polítics, socials i laborals que avui formen part del nostre marc democràtic. Res no ha estat un regal; tot ha estat fruit de la mobilització, del pensament crític i de la resistència col·lectiva. 

Enguany, el 8 de març adquireix un significat especial. Ens acostem als 50 anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades a Barcelona el maig del 1976. Dones d’arreu del país ompliren amb la seva presència i les seves veus el Paranimf de la Universitat de Barcelona en un context de transició política, quan encara eren ben vives les ferides de la dictadura. Aquelles jornades van representar un punt d’inflexió: per primera vegada, les dones van ocupar un espai públic de debat per formular, amb veu pròpia, les seves reivindicacions i propostes després de dècades de silenci imposat. 

La gran força transformadora d’aquell moment històric rau en el fet que va ser un moviment construït des dels debats i les propostes col·lectives, protagonitzat per dones activistes i referents, però també per veïnes, mares, treballadores, estudiants i obreres. Aquestes dones van plantar la llavor del feminisme als barris i als pobles, i van impulsar processos participatius pioners en un país encara colpejat per la precarietat i les desigualtats. Es van organitzar per defensar una escola pública i democràtica, una sanitat universal, una igualtat jurídica plena i unes condicions laborals dignes. Van posar el cos i la veu per conquerir drets fonamentals com el dret a decidir sobre el propi cos, l’accés a l’avortament segur i legal, la igualtat salarial, la participació política o el reconeixement del treball de cures. Avui volem reconèixer el valor i la contribució d’aquelles joves idealistes i lluitadores del 76, dones grans avui, que van fer possible assolir aquests drets per a totes. 

Recordar aquell moment no és un acte nostàlgic. La memòria històrica ens permet entendre que els drets de les dones mai no han estat garantits de manera definitiva i que cada avenç ha conviscut amb resistències, reaccions i intents de retrocés. Els corrents ultradretans, antifeministes i autoritaris no són un fenomen nou: ja van existir abans, amb altres formes i discursos, i existeixen actualment, adaptats al nou context global. 

Avui assistim, de nou, a una ofensiva que qüestiona els consensos bàsics en matèria d’igualtat. Discursos que banalitzen la violència masclista, desacrediten el feminisme, neguen les desigualtats estructurals i pretenen dividir la societat. Aquesta ofensiva no només amenaça els drets de les dones, sinó que posa en risc els valors democràtics que sustenten la convivència. Combatre aquestes amenaces és un compromís necessari per garantir que les ara joves i els infants del nostre país puguin créixer com a ciutadanes i ciutadans en una societat lliure. 

Davant d’aquesta realitat, reafirmem el feminisme com a camí imprescindible cap a la justícia social, que beneficia el conjunt de la societat. La igualtat entre dones i homes no és una concessió ideològica, sinó un dret humà bàsic. 

Des de les institucions posem en valor la tasca imprescindible del moviment feminista i de totes les entitats que l’integren, i defensem un feminisme de totes i per a totes. I, per fer possible la igualtat, és necessari aplicar la transversalitat de gènere en totes les polítiques públiques, en tots els nivells de decisió i en totes les fases de l’acció pública, des de l’urbanisme i la mobilitat fins a l’educació, la cultura, l’esport, l’ocupació i la promoció econòmica, l’habitatge, el medi ambient o els serveis socials.

 Així mateix, és imprescindible incorporar la perspectiva interseccional en la intervenció pública. Aquesta mirada ens permet comprendre com les desigualtats de gènere interactuen amb altres eixos de desigualtat, com ara la situació socioeconòmica, l’origen cultural, la diversitat sexual, les capacitats, la salut, l’edat o la situació administrativa. 

Per això, avui fem una crida a l’esperança compartida i a la convicció democràtica. Avancem des del conjunt del Govern de la Generalitat, les diputacions provincials, els consells comarcals, els ajuntaments i altres ens locals del país. Ho fem conjuntament amb el feminisme organitzat i donem suport i escalf a les comunitats i col·lectius que treballen per la democràcia, els drets humans i la igualtat. 

Dones i homes, des de la diversitat d’orígens, edats i trajectòries, teixim un escut col·lectiu forjat amb ideals democràtics davant els discursos buits i contraris als valors de la humanitat. Apostem per la convicció i les polítiques feministes com a motor per continuar avançant en drets.