dijous, 30 de març del 2017

Es presenten els Premis Vila d’Ascó 2016


El dissabte 1 d'abril, a les 6 de la tarda, es presentaran al Casal Municipal els llibres guanyadors dels Premis literaris Vila d'Ascó 2016.

  • Estàndards, d'Alba Dalmau XXVIII Premi Literari Vila d'Ascó (a càrrec de Felip Fucho)
  • L'Est de Joan Carles González-Pujalte XI Premi de Poesia Joan Perucho Vila d'Ascó a (a càrrec d'Àngels Pérez)

Al final de l'acte, la Banda de Música de l'EMMA oferirà un concert. 

dimarts, 28 de març del 2017

Projecte Velázquez

Aquest trimestre els alumnes de Cicle Superior de l'Escola Sant Miquel d'Ascó han treballat el Projecte Velázquez. Una de les activitats realitzades ha estat aquesta adaptació del quadre de Las Meninas en les diferents sessions de plàstica i que aquests dies ja tenim plantat al passadís de l'escola. Com sempre, amb el mestratge de Rosa, la nostra tècnica de plàstica.



diumenge, 26 de març del 2017

dissabte, 25 de març del 2017

125 anys de les Bases de Manresa

Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegudes com a Bases de Manresa, són un document clau en la construcció del catalanisme polític. Es van presentar en l’Assemblea de delegats de la Unió Catalanista reunits a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892, per tant, ara se'n compleixen 125 anys.


De la Ribera d'Ebre hi van assistir dos delegats, i tots dos, vinculats al poble d'Ascó: Domènec Agustí i Salmons, que va arribar a Ascó a exercir de metge, on acabà casant-se i vivint la resta de la seva vida; i Enric O. Raduà i Oriol, fill de pare asconenc i que també va exercir de metge a Ascó.
Cal dir però que en el llibre de la Història d'Ascó en còmic també s'esmenta que hi va assistir del nostre poble un tal Josep Munté.
Aprofitant l'efemèride, adjunto dos perfils biogràfics de les esmentades personalitats catalanistes, i que han estat redactats per l'amic Pere Muñoz.

DOMÈNEC AGUSTÍ i SALMONS
Nascut a Vilanova de la Sal, municipi de les Avellanes (Noguera), el 1849. Mort a Ascó (Ribera d'Ebre) el 1916.
Metge i propietari.
Llicenciat en Medicina i Cirurgia, per la Universitat de Barcelona (1871), exercí la seva professió a la vila d'Ascó. Casat, en primeres núpcies, amb Amàlia Biarnés i Alcoberro i, en segones núpcies, amb la germana de la primera dona, Rosa Biarnés i Alcoberro, del primer matrimoni, va néixer una filla; del segon, sis filles i un fill. El seu cunyat, Josep Miquel Biarnés i Alcoberro, rector d'Ascó, propulsà l'ampliació de l'església i la construcció d'un nou cementiri. Respecte Domènec Agustí i Salmons, a més a més de les seves activitats com a metge, fou molt aficionat a la música. En conseqüència, ensenyà solfeig, dirigí un conjunt orquestral i organitzà un grup de caramelles. Dins del catalanisme polític, fou designat delegat a les Assemblees de Manresa (1892), Reus (1893), Balaguer (1894), Olot (1895), Terrassa (1901) i Barcelona (1904)
Assemblea de Manresa. Delegat per la Ribera d'Ebre. Ascó

Homes del catalanisme : Bases de Manresa : diccionari biogràfic / dir.: Josep M. Ollé Romeu.
ENRIC O. RADUÀ i ORIOL
Nascut a Barcelona el 23 de maig de 1864. Mort a Barcelona el 18 de maig de 1928.
Delegat de la Unió Catalanista els anys 1892, 1894, 1895 i 1904. A les Bases de Manresa proposà la plena separació Església-Estat. El 1906 era membre efectiu del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Col·laborà en el diari "La Reinaixensa". En dividir-se el catalanisme, a començament del segle XX, va mantenir-se dins l'òrbita de la Unió Catalanista i ens inclinem a pensar que continuà vinculat a les opcions esquerranes i radicals.
Fill del peó d'Ascó Ramon Raduà Serra i de Rosa Oriol Domènech, nascuda a Faió. Participà en el Congrés de Ciències Mèdiques de 1888. Va exercir uns anys a Garcia i Ascó (Ribera d'Ebre). Cap de l'Institut Demogràfic i Inspector Municipal de Sanitat de Barcelona. Es dedicà a l'estadística mèdica i al cooperativisme. També treballà sobre temes d'urbanisme i alimentació. El 20 de juny de 1904 pronuncià el discurs inaugural de curs a l'Acadèmia Mèdica Municipal "El derecho a la existencia en orden a la salud". Secretari general de l'Acadèmia Mèdico-Farmacèutica. President de l'Acadèmia Mèdico Municipal (1910).  El 1912 fou ponent al Segon Congrés d'Ateneus i Associacions de Cultura amb el tema "Conveniència d'ampliar l'actuació de les associacions de cultura en educació física".
Va col·laborar a la revista "La Veu del Camp" (Periòdich mensual de l'Associació Catalanista de Reus, 1885) i amb el pseudònim "Dr. Octavius" a "Lo Somatent" on publicà una sèrie d'articles amb el títol "Vida rural". Redactor en cap de la revista "Fomento de la pesca", "Demografía social" (1908) i "Medicina social" (1911-1919). També col·laborà en les revistes "Vida", "Gaceta Sanitaria de Barcelona" i "La Evolución Pedagógica". Autor de "Datos para el estudio topográfico médico de Garcia" (Tarragona, 1892), "Reglas que deben seguirse en la construcción de las habitaciones de las grandes ciudades y en los centros industriales" (Barcelona, 1893), "Cartilla popular para la profilaxis de la tuberculosis" (1903) i altres treballs.

Metges i farmacèutics catalanistes (1880-1906) de Josep Maria Calbet i Daniel Montañà

divendres, 24 de març del 2017

Bases del XXXV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre


Els treballs han d'estar escrits en llengua catalana. Han de ser inèdits i no han d'haver estat guardonats en altres certamens literaris, ni estar compromesos en tràmit de publicació o presentats en altres premis pendents d'adjudicació.


Extensió: De 75 a 150 fulls. Les pàgines han d'anar numerades, l'interlineat ha de ser d'1'5, el tipus de lletra Times New Roman, i la mida del cos 12. 

Presentació: Els treballs s'han de presentar enquadernats. Se n'han de fer arribar 5 còpies per als membres del jurat.

Els treballs no poden anar signats. A la portada s'hi ha de fer constar el títol i han d'anar acompanyats d'un sobre tancat, a  la part exterior del qual cal que hi hagi escrit exclusivament el títol. A l'interior, s'hi ha de fer constar el nom, els cognoms, la data de naixement, el núm. de document d'identitat, l'adreça i el telèfon de l'autor/a. 

Termini d'admissió: El 31 de maig de 2017. No podran optar al premi els treballs que no hagin tingut entrada a l’Ajuntament en aquesta data. Sí que seran admesos els que portin el segell de correus de data 31 de maig de 2017 o anterior.

Dotació: 3.000 Euros

Veredicte i atorgament: El dimecres dia 23 d’agost de 2017, al Local del Cinema, plaça de l'Ajuntament 7, de Vinebre.

Altres condicions: L’obra guanyadora, original o inèdita, restarà propietat de l’autor. Si en el termini d’un any, l’entitat convocant –que tindrà els drets de publicació de la primera edició- no l’ha publicada o no és en curs d’impressió, l’autor serà lliure d’editar-la tot fent-hi constar les circumstàncies del premi. Un cop publicada, haurà de lliurar-ne 25 exemplars a l’organisme convocant. L’obra serà editada per Cossetània Edicions. 
L’Ajuntament no està obligat a retornar els treballs no premiats si no han estat recollits dins del termini de 30 dies següents a la data del premi. L’acceptació del premi compromet l’autor/a a ser present en l’acte de lliurament del guardó i en el de presentació de l’obra editada. Qualsevol altra circumstància no prevista en aquestes bases serà resolta a criteri del jurat, les decisions del qual seran inapel·lables.

Tramesa: Personalment o per correu certificat
Ajuntament de Vinebre
Regidoria de Cultura
Carrer de la Torre, 22
43792-Vinebre

dijous, 23 de març del 2017

Apareixen a Ascó projectils de la guerra civil

El passat 14 de març, mentre s'estaven realitzant treballs a l'entorn del castell d'Ascó (moviment de terres per obres en un terraplè a la base de les muralles del castell), van aparèixer dos projectils d'artilleria de la guerra civil espanyola de 75 i 105 mm de calibre.
Un cop els operaris van donar l'avís als Mossos d'Esquadra, es va activar el protocol corresponent consistent en aturar els treballs, aïllar la zona per raons de seguretat i procedir a la seva desactivació per part de la unitat especialitzada en aquestes tasques, els TEDAX-NRB.

dimecres, 22 de març del 2017

Jordi Savall, Guardó Pau Casals


El Govern aprova concedir la primera edició del Guardó Pau Casals al músic Jordi Savall 

El Govern ha aprovat concedir la primera edició del Guardó Pau Casals al músic Jordi Savall per la seva excel·lència en l’àmbit de la música antiga i per la seva contribució decisiva a la projecció internacional de la cultura catalana. Amb aquest reconeixement es converteix en legat d'honor de la cultura catalana, per representar, difondre i projectar la cultura catalana arreu del món.
La distinció es fa ressò de la dilatada trajectòria professional de Jordi Savall, reconeguda internacionalment des de fa dècades arreu del món amb premis, distincions i programacions musicals. Per a la concessió del premi també s’ha tingut present l’intens treball i la tasca pedagògica del mestre Savall en l’àmbit de la cultura de la pau i de la defensa de la música com a fonament del diàleg intercultural. 
Amb l'acceptació del Guardó, Jordi Savall assumeix l’encàrrec de fer, durant aquest any i el 2018, amb el títol honorífic de legat d'honor de la cultura catalana, tasques específiques de representació, difusió i projecció de la cultura catalana arreu del món, tant en el marc de les seves activitats professionals, com en tots aquells esdeveniments o actes culturals als quals pugui assistir a petició de la Generalitat. 
El Guardó Pau Casal, s’atorga amb periodicitat biennal i es concedeix a títol vitalici i honorífic, sense cap tipus de retribució. La relació de les persones candidates s'elabora i s’avalua amb la participació de la Fundació Pau Casals. 
L'elecció de Pau Casals per donar nom al guardó va respondre al fet que va ser un dels millors violoncel·listes del segle XX i és reconegut com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps en l’escena internacional. També va actuar com a ambaixador de Catalunya i de la cultura catalana, per la qual cosa la seva figura transcendeix la dimensió de l’artista individual i constitueix un símbol emblemàtic de la petja que la cultura catalana deixa al món.

Biografia de Jordi Savall
Músic i musicòleg especialitzat en la viola de gamba i en música antiga, Jordi Savall va néixer a Igualada l’1 d’agost de 1941. Va acabar els seus estudis superiors de música i violoncel al Conservatori de Barcelona l’any 1965. L’any 1968 es va traslladar a Suïssa, on va residir durant vint anys, per ampliar la seva formació.
El 1970 va començar la seva carrera com a intèrpret de viola de gamba, instrument del qual és considerat per la crítica un dels més grans intèrprets. El 1974 va fundar el conjunt Hespèrion XX (ara Hespèrion XXI) amb la seva esposa, la soprano Montserrat Figueras, i altres músics de diversos països. El 1987 va fundar la Capella Reial de Catalunya. L’any 1989 va fundar l'orquestra barroca i clàssica Le Concert des Nations, amb repertoris que van des de l'edat mitjana al s. XIX.
Durant la seva llarga trajectòria, ha dirigit formacions de prestigi com l’Orquestra Simfònica de la Fundació Calouste Gulbenkian, l’Orquestra Camerata de Salzburg, la Wiener Kammerorchester o la Philarmonia
Baroque Orchestra de San Francisco.
Entre els principals premis i reconeixements que ha aconseguit destaquen: 
2017: Premi Ciutat de Barcelona. 
2015: Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona. 
2014: Premio Nacional de Música del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, al qual va renunciar. 2014: Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. 
2013: Cavaller de la Legió d'Honor. 
2012: Premi musical Léonie Sonning, considerat el Nobel de la música. 
2011: Premi Grammy, pel treball Dinastia Borja.
2010: Praetorius Musikpreis Niedersachsen (Ministeri de Cultura i Ciència de la Baixa Saxònia). 
2009: Premi Nacional de Música (Premis Nacionals de Cultura de Catalunya). 
2008: Nomenament com a Artista per la Pau - Ambaixador honorari i de bona voluntat de la UNESCO (compartit amb Montserrat Figueras). 
2003: Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya. 
1999: Membre d'Honor de la Konzerthaus de Viena. 
1998: Medalla de Oro de las Bellas Artes, pel Ministeri de Cultura d'Espanya. 
1991: Cèsar de l'Acadèmia Francesa de Cinema per la banda sonora de Tous les matins du monde, d’Alain Corneau (1991). 
1990: Creu de Sant Jordi, “per la seva tasca d'ensenyament i recerca que l'acredita com un dels més brillants, sensibles i reconeguts intèrprets del moviment de revalorització històrica de la música antiga, i en especial de la música catalana”. 
1988: Officier de l'Ordre des Arts et Lettres, pel Ministeri de Cultura francès.

Font: premsa.gencat.cat

dimarts, 21 de març del 2017

Dia Mundial de la Poesia

La poesia
plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

ANTÒNIA VICENS

dilluns, 20 de març del 2017

Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin

Lo Rogle reprodueix l'article que signen el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el seu vicepresident, Oriol Junqueras, i que apareix publicat al diari El País.


El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: ‘Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o No’. Res més. Va haver-hi acord perquè va haver-hi voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.
Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la manera de resoldre-les; les diferències són consubstancials en la societat democràtica, no són negatives, cal fins i tot tractar-les amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i s'aferma davant la pulsió populista i simple de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i infrangibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle per a la recerca de solucions.
Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment una majoria d'escocesos va optar pel No, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, res més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hauria seguit amb la victòria del Sí. El referèndum d'independència va tenir una participació rècord del 84,59 per cent, 12 punts més que en el referèndum del ‘Brexit’, que va ser del 72,2 per cent, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d'apuntar-se els qui acusen els partidaris de canvis com una espècie d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap gènere de dubtes a les urnes. Insistim: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.
En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, malgrat els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Tal vegada és injust atribuir al president Rajoy, al seu govern i a la seva partida aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap tipus de matís, la comparteixen el PP, PSOE i C’s.
Si es manté el rebuig frontal no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, rendint comptes davant els electors. I no se'ns acudeix pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix govern que, amb la seva manera habitual de procedir, ha aconseguit que la majoritària de la societat catalana n’estigui tipa, fins i tot sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya es converteixi en un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com el qual més i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i també en paguin les conseqüències. L'Estat també ha abandonat els catalans que haurien volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat els posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran
Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya la fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, amb la qual cosa comprometen la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la seva preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'estat de dret, com es desprèn de l’informe recent de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares que advoquen per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en el qual participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.
Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol com Antonio Garrigues Walker recordava una cosa amb què estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau no ens mirin a nosaltres. Siguin, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els seus governants immòbils com ho han estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum.


Carles Puigdemont

President de la Generalitat


Oriol Junqueras

Vicepresident de la Generalitat

diumenge, 19 de març del 2017

Trinxeres


Està a punt d'acabar l'emissió dels capítols del programa Trinxeres de TV3, que des del mes de gener, els diumenges a la nit, ofereix una proposta interessant resseguint el curs del front català de la guerra civil espanyola. Van començar la ruta al nord, al Pirineu, i per etapes han arribat fins al delta de l'Ebre. Ara queda el programa que han dedicat a Barcelona, i la retirada republicana (de Barcelona a Argelers).
El programa parteix del trajecte a peu que fan els tres responsables del programa -Carles Costa, Marc Juan i Eloi Vila- buscant les empremtes que encara queden d'aquell fatídic episodi, empremtes materials, però també i sobretot, empremtes humanes. Cada cop queden menys persones que van viure la guerra en primera persona, però esborrona escoltar el record d'aquelles persones que ho van viure, que fins i tot hi van lluitar, que hi van perdre gent estimada, que van patir repressió, que van haver de sobreposar-se al dolor i la pèrdua. En definitiva, testimonis que no deixen indiferent.
Veient el programa han fet un autèntic exercici de memòria històrica. Ens han apropat a històries que són una mica de tots, cada història és un bocí de la nostra memòria col·lectiva.
Trinxeres és d'aquells programes que dóna sentit a una televisió pública. Servei públic de qualitat que ha ajudat a dignificar aquesta memòria viva. En aquest país que estem construint, hem de ser capaços de dignificar la memòria històrica, ha d'esdevenir una prioritat pensant en la dignitat dels desapareguts i la serenitat de les famílies.
Acabo amb algunes idees caçades al vol a l'últim programa: 'Tres anys d'una guerra que només va destruir. Adéu als somnis. Històries enterrades al camp de batalla. No ho oblidarem'.

divendres, 17 de març del 2017

Crazy World

Lax'n'Busto ha publicat avui la versió anglesa d'un dels seus èxits en els 30 anys de carrera: Crazy World (Què boig el món, de 2008). 
Per aquesta fita el grup del Vendrell ha comptat amb la participació del cantant irlandès Peter M. Smith.

dimarts, 14 de març del 2017

Lluites 2000-2009. Lluites locals en un context global


Òmnium Cultural continua la campanya "Lluites compartides" amb l'objectiu de reivindicar aquelles lluites socials que han marcat l'esdevenir de Catalunya des dels anys cinquanta fins a l'actualitat. De forma cronològica han anat difonent les diferents lluites socials, i per etapes, han obert un procés participatiu per tal que la gent en puguem escollir-ne tres d'un llistat.
Un objectiu de la campanya és explicar que totes les lluites, grans i petites, han contribuït a construir el país on vivim; totes, de diferents maneres, ens han fet com som. 
En aquesta ocasió, i per la dècada corresponent al període 2000-2009, ens proposen les següents lluites:
  • 2000 Plataforma per la Pau
  • 2000 Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern (XCADE)
  • 2001 Manifestació i cimera contra el Banc Mundial
  • 2001-2005 Tancades de persones sense papers a les esglésies
  • 2002 Protestes contra l'Europa del capital i la guerra
  • 2003 Aturem la guerra
  • 2005 Lluita pels drets LGTB
  • 2006 No al Tractat Constitucional Europeu
  • 2006-2007 V de Vivenda
  • 2008-2010 Lluita contra les curses de braus
  • 2000-2009 Lluita estudiantils
  • Les lluites feministes
  • Mobilitzacions contra el transvasament de l'Ebre


***
De 2000 a 2004 es va viure l’auge del moviment antiglobalització o altermundialista arreu d’Europa i més enllà. El moviment va començar molt d’hora i va tenir molta força a Catalunya, arran de la campanya contra el pagament del deute extern dels països pobres —Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern—, iniciada a finals de 1999. A partir d’aquí van sorgir una sèrie de mobilitzacions molt importants, i Barcelona es va convertir en una ciutat emblemàtica d’aquest moviment. Això, al seu torn, va contribuir al moviment enorme contra la guerra a l’Iraq, amb les manifestacions històriques del 15 de febrer de 2003 i de les setmanes i mesos posteriors, organitzades per la Plataforma Aturem la Guerra.
A partir de 2004 aquests moviments van disminuir, però van deixar un terreny fèrtil per al ressorgiment posterior de noves lluites.
A més a més, a banda dels moviments esmentats, també és l’època en què sorgeixen les mobilitzacions contra el transvasament de l’Ebre; l’any 2001 es produeixen les tancades de sense papers a les esglésies; el 2008-2009 hi va haver un auge del moviment estudiantil contra el Pla Bolonya, etc.

dilluns, 13 de març del 2017

El TSJC inhabilita la democràcia a Catalunya

Avui s'ha fet pública la sentència política que inhabilita a tres dels polítics que van encapçalar el procés participatiu del 9N. Una sentència condemnatòria carregada d'un missatge polític clar: no és pot parlar de tot i ni tan sols preguntar a la gent. Una democràcia de baixa intensitat. Ara més que mai ens hem de sentir orgullosos del civisme, de la valentia i de la radicalitat democràtica de tots aquells qui ho van fer possible.
Em faig ressò del comunicat que ha emès l'ANC i que comparteixo.


El TSJC ha dictat avui la sentència que inhabilita la democràcia a Catalunya. El tribunal ha optat per seguir les directrius polítiques d’un govern central antidemocràtic i ha preferit condemnar les urnes abans que fer justícia.
La sentència no només inhabilita Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, també condemna els dos milions de ciutadans que van anar a votar el 9 de novembre de 2014.
L'ANC no accepta una decisió judicial que posa en qüestió els fonaments de l'Estat de Dret, i crida a la ciutadania a preparar-se per acompanyar i defensar les nostres institucions legítimes en els mesos claus d'avui fins al referèndum.

diumenge, 12 de març del 2017

Viu, de Roba Estesa

En l'últim lliurament dels Premis Enderrock, les sis components del grup tarragoní Roba Estesa es van convertir en una de les revelacions de la nit, i per tant, del panorama musical de 2016. La seva música, que han qualificat de rock festiu, ha omplert de xalera les moltes actuacions que han protagonitzat en els darrers temps amb el seu àlbum 'Descalces'.
Precisament aquest àlbum va ser guardonat per votació popular com el millor disc de folk, mentre que la cançó 'Viu' va rebre el de millor cançó de folk. També va rebre el premi per millor grup revelació i millor disc revelació, aquest últim atorgat per la crítica.

dijous, 9 de març del 2017

Èpica

dimecres, 8 de març del 2017

divendres, 3 de març del 2017

Geografia literària dels Països Catalans

Navegant per la xarxa he fet cap a la pàgina web d'Endrets-Geografia literària dels Països Catalans que inclou 614 autors amb 3.765 textos inscrits que corresponen a 1.983 indrets repartits per casa nostra. 
Seguint tafanejant he trobat referenciats a Ascó tres autors -Carmel Biarnés (1928-1992), Xavier Garcia Pujades (1950) i Andreu Carranza (1957)-, i dins d'Ascó s'hi poden trobar vuit indrets catalogats:
Cadascun d'aquests indrets van acompanyats d'alguns textos dels autors esmentats:

dijous, 2 de març del 2017

Nouvinguts a la Ribera d'Ebre 2016


En aquestes dates es van fent públiques les dades de l’explotació estadística del Padró Municipal d’Habitants a 1 de gener de 2016. En aquella data, la Ribera d’Ebre comptava amb 22.471 habitants, dels quals un 14’46% corresponia a ciutadans nouvinguts d’arreu del món, que representa un total de 3.246 habitants. Això suposa una certa davallada respecte l’any anterior, quan la xifra de nouvinguts ascendia a 3.325 habitants, i suposava un percentatge del 14’63%.
Si ho comparem amb Catalunya, la nostra comarca es troba una mica per sobre de la mitjana general. En el conjunt del país hi ha 1 milió d’habitants nouvinguts i suposa un 13’6%.

Si fem una anàlisi poble a poble, així queden repartits els 3.246 ciutadans nouvinguts:


El poble amb més nouvinguts és Móra d’Ebre (851, més de 100 habitants que l’any anterior), i el que menys la Palma d’Ebre (31). Ara bé, si tenim en compte el percentatge de població, Benissanet és el poble amb un major percentatge d’immigració –24,22%, un de cada quatre habitants-. A l’altre extrem s’hi troba Ascó, amb únicament un 7,08% de ciutadans de nacionalitat estrangera.

dimecres, 1 de març del 2017

25 anys del traspàs de Carmel Biarnés

El 29 de febrer de 1992 moria Carmel Biarnés deixant al seu darrere un important llegat en aspectes tan rellevants com la història i l'etnologia, el periodisme i la fotografia, la cultura popular i la llengua, o l'activisme social al seu poble i la seva comarca. Ara que fa 25 anys del seu traspàs és un bon moment per recuperar l'article que l'escriptor Artur Bladé i Desumvila li va dedicar en l'edició del diari AVUI del 25 d'octubre de 1985, porta per títol L'Ebre vist per un coneixedor 

L'EBRE VIST PER UN CONEIXEDOR
Aquest coneixedor s'anomena Carmel Biarnés i Biamés. Biarnés d'Ascó, com sol signar i com tothom li diu. Ell és l'autor de El meu riu, l'Ebre, un recull de pàgines viscudes, amb un pròleg de Vidal Vidal i Culleré on podem llegir: «Polifacètic com un savi antic —en Carmel toca, en la mesura que li és possible, totes les tecles de l'humanisme—, extraordinàriament actiu, meitat bruixot, meitat morisc, col·leccionista empedreït, arqueòleg que ens exhuma amb aquests contes un temps perdut, sacrificat a la inhumana empenta d'un progrés que aquí presenta la seva faç més brutal». I després d'aquesta evident al·lusió a la central nuclear d'Ascó, el prologuista recalca la tasca periodística de Carmel Biamés en diverses publicacions, i com a cronista radiofònic (a Ràdio Flix i a Ràdio Móra d'Ebre), sense oblidar els llibres que ha publicat (El beat Pere Sans, d'Ascó, Els moriscos a Catalunya) a més de la Guia de la Ribera d'Ebre (en col·laboració amb Josep Cid, de Riba-roja) recentment apareguda, és a dir, uns mesos abans de El meu riu, l'Ebre, obra aquesta integrada per onze narracions de fets que certament ha viscut i que recullen des de la primera immersió, de menut, amb perill de la vida, en l'aigua amb la qual acabaria per sentir-se identificat, amb l'epíleg en què, pels camins del somni, troba el sentiment d'eternitat que es desprèn del pas incessant del corrent fluvial. Però el recorregut de Carmel Biarnés per la terra i el riu que descriu, es mou, més que en el temps, en l'espai i en el paisatge, mitjançant evocacions que sense perdre mai el sentit de la realitat, no perden mai tampoc l'alè poètic ni el popular, com un ressò de les cançons i les dites de la bona gent, algunes esdevingudes proverbials, com «llenya de riu, ni foc ni caliu», per exemple. 
Com qui no hi toca, el llibre de Biamés sobre l'Ebre conté un niu de coneixements que sobrepassen els del folklore per entrar en el terreny de la història, de la botànica, de l'ornitologia, etc. L'autor sap diferenciar l'agram de les altres males herbes i sap que el niu del reimoixó és semblant a un peüc. Car Biamés és també pagès, i fotògraf, i excavador i expert en ceràmica antiga. 
Pel que toca al lèxic, sobretot pel que fa a modismes i localismes i, encara més específicament, els referents als llaguts i al riu, l'obra de què parlem és d'una prodigalitat sorprenent. Heus ací, en prova del que diem, com descriu la maniobra de desarborar l'esmentada embarcació: «Un peó afluixa la corda aluassa que va des de la sama a la trossa de la punta del pal i retorna a la sama. L'arbre s'inclina, a poc a poc, vers la cambra; l'altre peó, sobre el tauló d'arborar, acompanya l'operació i les cordes senals i alcafors —unes lligades a dos pams de la punta i les altres a tres quarts del pal; i totes afermades a les vores del llagut —serven l'equilibri del pal, mentre l'ungla pessigolleja el forat de la primola i rau a la consciència de l'embarcació». 
La pesca de les petxines a l'Ebre, podria ser també una revelació per a molts. Per mi ha estat entendridora la descripció de l'operació de «passar buguda» (tal com jo la veia fer a la meva àvia), en què l'aigua del riu també intervenia, principalment per a l'esbandida de la roba. Biamés recorda la cançó ritual al·lusiva a l'estesa: «Roba, roba / per què no t'eixugues? — Dona, dona / perquè no em bellugues?» 
La troballa d'una moneda àrab serva una petita lliçó d'història. I amb «Camí de sirga» i «Les aumadies» retrobem la poesia de les coses perdudes —i ja definitivament irrecuperables—, les antigues senderes —de vegades al flanc d'un espadat— per on passaven els homes, o les cavalleries, que estiraven la sègula —la gruixuda corda que surt de la punta superior del pal del llagut. Les «aumadies» són les tramades de troncs formant un empostissat, que baixaven pel riu, del Pirineu a Tortosa, menades per dos homes, són els rais que va cantar Verdaguer. Quina precisió en els detalls, quin amor en les descripcions! 
 En una visió de l'Ebre català no podia mancar l'anomenat Pas de l'Ase, el congost tan difícil, durant segles, de passar, i ara esdevingut només paisatge plàcid gràcies a la nova carretera, entre Garcia i Vinebre. Ni tampoc Biamés no podia oblidar els Horts d'Andisc (en el terme d'Ascó) ni el seu canal soterrani (obra potser dels ibers, o dels romans, o dels àrabs), construït possiblement per a regar i que podia haver impulsat, per la força de l'aigua, els rolls del Molí de Magrinyà, aquell que segons el rodolí popular «ni ha molgut, ni mol, ni moldrà». 
Cada contalla de El meu riu, l'Ebre porta un epígraf escaient, i tots són trets del Llibre d'Amic e Amat, de Ramon Llull; i dibuixos a la ploma de Joana i D. Margalef. 
L'edició del llibre s'ha fet sota el patrocini del consell local d'Ascó del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, amb la col·laboració del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 
Artur Bladé i Desumvila 
Diari AVUI - 25/10/1985