dimarts, 29 d’agost del 2017

dissabte, 26 d’agost del 2017

10 anys del Rogle


Avui, 26 d'agost, fa 10 anys de la publicació del primer apunt al blog. Per tant, ja fa 10 anys que aquest rogle s'ha anat omplint d'informacions, de comentaris, de ressenyes, d'agenda d'activitats... i poc em podia pensar aquell agost de 2007 que el blog arribaria a complir deu anys. Especialment quan pensem que en el món de les noves tecnologies tot va tan ràpid que fins i tot les aplicacions més innovadores acaben caient en desús, o aquelles novetats trencadores acaben passant de moda.
Sí que és veritat que el boom dels blogs va ser en aquells anys 2006-2007 i que a dia d'avui poca gent acaba fent-se un blog i més aviat aprofita les xarxes socials per exposar vivències, opinions, comentaris o informacions.
El primer apunt publicat va estar dedicat a un escultor nascut a Ascó, en Josep Maria Brull, en motiu del seu centenari, aprofitant que al poble hi havia una exposició commemorativa. I d'aleshores ençà el Rogle ha esdevingut un calaix de sastre on pràcticament hi cap de tot. Especialment apunts d'Ascó i de la comarca -notícies, notes d'història, activitats-, les efemèrides, publicacions, l''impuls viscut aquells darrers anys en el camp sobiranista, les lectures, i també, com no pot ser d'altra manera, l'escola i l'educació.
En 10 anys han estat més de 2.000 apunts, pràcticament uns 200 per any, i segons el comptador de visites del blog, hi ha hagut un total de 208.287 pàgines visualitzades.
Per navegadors, un 35% dels visitants ho han fet amb Chrome, un 29% amb Firefox i un 22% amb Internet Explorer. Quant a sistemes operatius, el 66% amb Windows, un 13% amb Macintosh i un 10% amb Linux.
Els llocs webs de referència han estat google.es; google.com; google.cat; amb més de 35.000 pàgines visualitzades. Les principals paraules clau de cerca i que els ha portat al blog han estat: lo rogle de josep maria, lo rogle, hivern, treballs de nadal, ajuntament d'ascó, festa major ascó, educació... entre d'altres.
Seguim!

divendres, 25 d’agost del 2017

dijous, 24 d’agost del 2017

Es lliura el 35è Premi de Narrativa Ribera d'Ebre

Com ja és tradicional de la festa major de Vinebre, el seu preàmbul és la nit literària en què es fa el lliurament del Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, que convoca l'ajuntament, i que enguany arriba a la 35a edició. 
El guardó del present any ha estat per l'escriptor, actor i dramaturg ebrenc Valer Gisbert amb l'obra 8.834 passes.


Imatge: Diari de Tarragona
Són força els mitjans que s'han fet ressò de l'acte d'ahir a Vinebre, com per exemple Cinta Bonet en el digital Cop d'ull:

Valer Gisbert Berbis, d'Aldover, ha guanyat el XXXV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, que convoca l'Ajuntament de Vinebre i publica Cossetània Edicions, amb la novel·la “8.834 passes”, ambientada majoritàriament a Prat del Comte i la Terra Alta. Gisbert va explicar que a la novel·la hi té una forta presència la mitologia clàssica de “L'Odissea”, sobretot el Ciclop, que es converteix en un dels personatges principals. Prat de Comte, la seva tradició en l'elaboració d'aiguardent, la transformació del poble i elements de la simbologia local, són al centre d'una història que es converteix en universal. 

L'acte de lliurament del Premi va tenir lloc aquest dimecres a la nit a Vinebre. El jurat va escollir l’obra guanyadora d’entre 15 aspirants. L’alcaldessa de Vinebre i presidenta del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, Gemma Carim, va destacar que aquesta 35a edició era especial ja que és l’any en què aquesta cita consolidada de les lletres catalanes i ebrenques ha rebut la Sirga d’Or en reconeixement a la seva trajectòria. 

A l’acte havia d’assistir la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, però finalment va excusar la seva presència. Amb tot, Forcadell va enviar un vídeo felicitant al guanyador i al territori per la iniciativa. 

Com a dramaturg i actor, Gisbert ha dirigit i participat en diversos projectes en clau ebrenca. Ha creat els espectacles “La casa de la memòria”, dansa a partir del dietari de l'exili d'Artur Bladé, i “Les passions de la menestrala”, basat en la novel·la de Francesca Aliern que porta el mateix títol, entre altres. Com a escriptor, el 2008, va publicar la novel·la “El vigilant d'horitzons”. Durant la gala també es va poder conèixer de primera mà l’obra guanyadora del Premi de Narrativa en la seva passada edició, “L’Home de Déu”, de la premianenca Mireia Valcells.

dimecres, 23 d’agost del 2017

L'oreneta de Mont-Sacer, de Xavier Llopart

Una de les lectures d'aquests últims dies ha estat feta pensant en el proper curs escolar. Es tracta del llibre L'oreneta de Mont-Sacer. Un estiu per oblidar del periodista Xavier Llopart.
Es tracta d'una novel·la adreçada a joves, de 247 pàgines, que com el seu nom indica, ens trasllada a un estiu, i encara diria més, a un estiu dels d'abans. Una família de Girona, els Thomàs, es trasllada a Mont-Sacer a passar les vacances, un poble del Priorat que gratant una mica, descobrim que es tracta de la Bisbal de Falset.
Aquesta família té tres xiquets de diferent edat, i que integrats en el dia a dia del poble, viuen amb intensitat les coneixences amb gent de Mont-Sacer i amb d'altres arribats com ells a passar l'estiu, així com les inevitables aventures a la piscina, per festes o durant les nits a la fresca.
Un personatge misteriós, l'Emili de Cal Gat, tindrà el seu protagonisme precisament per l'aura de misteri que l'envolta. 
Ah, i la colla de xiquets de Mont-Sacer (autòctons i visitants) s'empescaran realitzar una publicació, és així com es convertiran en joves periodistes, per tant, curiosos de la realitat que els envolta.
El llibre està compost per molts capítols, amb una extensió que no va més enllà de les quatre o cinc pàgines, cosa que s'agraeix en donar-li agilitat a la narració.
Sens dubte és una obra que pot atrapar un públic juvenil pel seus joves protagonistes, així que en part s'hi poden sentir identificats, però també perquè rescata uns estius que sens dubte deixaven empremta. Probablement aquest tipus de vacances al poble s'estila menys que abans, sent substituït a dia d'avui pels viatges sovint a l'estranger, pels creuers, o fins pels adults d'avui de disposar de tants dies seguits de vacances.
Abans d'acabar la ressenya, deixeu-me dir que les il·lustracions són d'un vell conegut d'Ascó, el dibuixant de la Bisbal de Falset Francesc Masip, que d'entre la seva extensa producció destaca la Història d'Ascó en còmic (1999).

dimarts, 22 d’agost del 2017

Exposició sobre el ferrocarril a la Ribera d'Ebre

Fins al 30 d'agost es podrà visitar al vestíbul de l'ajuntament d'Ascó l'exposició que rememora el 125è aniversari del tram ferroviari entre Faió i Móra la Nova.
Aquesta mostra retrospectiva és una iniciativa de l'Associació Cultural Lo Llaüt d'Ascó i que ha comptat amb la complicitat i suport del Museu del Ferrocarril de Móra la Nova així com dels ajuntaments d'aquest tram ferroviari (Faió, Riba-roja d'Ebre, Flix, Ascó, Vinebre, Garcia i Móra la Nova).
L'exposició consta de 13 panells, repartits per poblacions, en els quals, a més de fotografies antigues de les estacions i els seus entorns, hi ha informació històrica sobre la presència del ferrocarril en aquest territori.
De moment ja s'ha pogut visitar a les poblacions de Móra la Nova i Garcia en el marc de les seves festes majors, i posteriorment a Ascó, es traslladarà a Riba-roja d'Ebre, Vinebre, Faió i Flix.

dissabte, 19 d’agost del 2017

El Casal Municipal compleix 25 anys

Va ser un 19 d'agost de 1992 quan es va inaugurar el Casal Municipal d'Ascó, un equipament llargament esperat i que durant la festa major d'aquell any olímpic va quedar inaugurat. L'estrena del Casal va suposar prescindir de l'envelat de festa major, on es concentraven els balls i concerts de festes, i que de tant en tant encara és enyorat per la gent.
L'alcalde d'aleshores, en Jaume Ferrús i Grau, va parlar-ne a la seva salutació de la festa major: "L'esperem, l'hem de gaudir, i més, quan també per a tots nosaltres -també per a Ascó ha arribat el 92-, s'aconsegueix una nova fita, la 1a fase del nostre Casal, que fa tants anys el poble d'Ascó volia tenir. I cal, doncs, en aquests moments tenir aquestes paraules sinceres d'agraïment per a tots aquells que ho han fet possible, començant per tots els membres de la corporació de la legislatura anterior. Tots d'una manera consensuada i unànime, com a portaveus vostres, juntament amb els tècnics i funcionaris que ens envoltaven, elaboràrem el guió del que volíem que fos el nostre Casal Municipal i n'encarregàrem el projecte. Crec que això era el 1988 -ha passat ja tant de temps, però diuen que tot el que és bo costa".
Els encarregats d'inaugurar aquesta infrastructura van ser el president de la Diputació de Tarragona, Joan Maria Pujals, i el delegat territorial de la Generalitat a Tarragona, Josep Maldonado.
Imatge: https://infoasco.jimdo.com

divendres, 18 d’agost del 2017

Tots som Barcelona

Disseny: Oscar Navarro

dijous, 17 d’agost del 2017

dimecres, 16 d’agost del 2017

dimarts, 15 d’agost del 2017

Monogràfic II: 125è aniversari de l'arribada del ferrocarril a Ascó

Ahir el blog es feia ressò d'una de les temàtiques del monogràfic que encapçala el programa de la festa major d'Ascó (els cinc segles de presència dels hospitalers a la comanda d'Ascó) i que hem elaborat juntament amb Biel Pubill.
Avui us presento l'altre tema que es treballa com és la presència del ferrocarril a Ascó i amb tot el canvi que va comportar en les comunicacions. 


És per això que us adjunto un fragment de la introducció en què donem a conèixer el perquè de la temàtica escollida tot contextualitzant-ho.

Finalment no volem passar per alt un fet històric relativament recent, l’arribada del ferrocarril a Ascó ara fa 125 anys, però que és innegable que va canviar la perspectiva i les comunicacions. D’una banda, va suposar el declivi del transport fluvial de mercaderies per l’Ebre que va anar veient com any rere any s’anaven perdent embarcacions, i per tant, moltes de les feines vinculades al riu. D’una altra banda, s’obria una nova via de comunicació que aproximava aquests pobles d’interior de la Ribera d’Ebre amb ciutats properes com Reus i Tarragona, a la vegada que quedaven connectats amb capitals com Barcelona i Saragossa. En certa manera, la modernitat i el progrés va arribar a casa nostra amb tren.
Biel Pubill i Soler
Josep Maria Raduà i Serra

dilluns, 14 d’agost del 2017

Monogràfic I: Els hospitalers, senyors del castell durant cinc segles

Un any més, juntament amb Biel Pubill, tenim l'oportunitat d'encetar el programa de la festa major d'Ascó amb un monogràfic que és un convit a fer una mirada enrere a la nostra història, a les tradicions compartides, al patrimoni a preservar.
En aquest 2017 hem optat per fer-nos ressò de dues efemèrides que es commemoren aquest any: els 700 de l'arribada de l'orde de l'Hospital com a encarregats de la comanda d'Ascó (1317-2017) i el 125è aniversari de l'arribada del ferrocarril a Ascó (1892-2017).


Us adjunto un fragment de la nostra introducció que explica el perquè del tema escollit:

Comencem traslladant-nos al castell, cap de la comanda d’Ascó. Per què? Doncs perquè ara fa set-cents anys que hi va arribar l’orde religiós i militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i que va encarregar-se del territori que estava sota el control del castell d’Ascó durant cinc segles.

El 10 d’agost de 1317, el papa Joan XXII, a Avinyó, dictà una butlla ordenant el lliurament dels béns del Temple existents a la Corona d’Aragó, a fra Martí Pérez de Orós, castellà d’Amposta, de l’Orde de Sant Joan. El 6 de desembre de 1317, al castell de la vila, prenia possessió de la comanda d’Ascó passant a mans de l’Orde de l’Hospital.
La persecució als templers s’explica sobretot per les reticències amb què eren vistos per alguns monarques europeus –com per exemple el nostre rei Jaume II- per l’acumulació de poder i riquesa. Els templers van capitular al castell d’Ascó el 12 de gener de 1309 després de patir un llarg setge de les tropes del rei català.
Probablement els hospitalers no ens han arribat amb aquella aura de misteri i llegenda que ha envoltat de sempre l’orde templera, però sens dubte bona part de la història medieval i moderna d’Ascó s’explica a partir de com l’orde de l’Hospital va organitzar les seves propietats –que no eren poques- de la comanda d’Ascó i de quina manera va impulsar una regulació jurídica pròpia.
Fins i tot l’escut d’Ascó recull la presència hospitalera, ja que a part del castell de la vila –en tant que cap de comanda- també s’hi representa una creu de Malta, que és un dels símbols de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, i que consisteix en una creu amb vuit puntes, formada per quatre braços que formen sengles V amb el vèrtex al centre.
De l’època dels hospitalers podem parlar, entre d’altres, de les cases dels comanadors dins del poble atès que el mal estat de les estances del castell, a causa de diversos conflictes bèl·lics, van obligar a traslladar-se a dins del poble: seria el cas de cal Fortí, a la plaça de l’església, però també la casa del comanador Çapata, de qui encara es pot contemplar l’escut al carrer de la plaça nova.
Biel Pubill i Soler
Josep Maria Raduà i Serra

diumenge, 13 d’agost del 2017

Jocs populars per festa major



Enguany dins del programa de la festa major es mantenen els jocs populars i tradicionals a la plaça, però els amics Jordi Biarnés i Aurora Serrano m'han demanat "col·laboració" per tal de tornar a portar a plaça alguns jocs d'ahir que amb el temps s'han anat deixant de fer.
Així que capbussant-me a l'ahir publico al blog un petit recull de jocs que Carmel Biarnés va recollir en un article sobre les festes a Ascó a la Miscel·lània del CERE 7 (maig de 1989).
En concret, parla de l'activitat lúdica que es desplegava al pla de l'església el tercer dia de les festes d'estiu, que fins a principis dels anys seixanta del segle passat coincidia amb l'1 d'octubre -l'any 1963 la festa major de sant Miquel es va traslladar de finals de setembre a mitjans d'agost.

Cap a les tres de la tarda feien els jocs infantils i de grans: 
  • "Corrida de la forca" en què, a cavall d'un ruc havien de passar una de les pues d'una forca pel forat d'una arnella penjada d'una corda.
  • Bola ensabonada dins d'un clot d'aigua fet a terra i que s'havia d'agafar amb una sola mà sense baixar del ruc. 
  • Llums encesos penjats a la bragueta i a córrer.
  • La paella emmascarada amb monedes de duro, enganxades amb vesc.
  • Xocolata i bescuits que s'havien de donar uns als altres amb els ulls tapats.
  • Duros dins d'una cassola de farina que havien d'agafar-se amb la boca, després d'haver-se mullat la cara.
  • Corrides de sacs 
  • Corrides aparellats, lligats per una cama a la de l'altre
  • Corrides d'ou dins d'una cullera posada a la boca.

divendres, 11 d’agost del 2017

divendres, 4 d’agost del 2017

'L'hivern del món', de Ken Follett

L'hivern del món és el segon llibre de la trilogia The Century de Ken Follett. Si el primer llibre -La caiguda dels gegants- abastava el període que va des de la coronació del rei Jordi V del Regne Unit (1911) fins uns anys després de la Primera Guerra Mundial; L'hivern del món ens situa al període que va de 1933 fins a 1949 amb tota una Segona Guerra Mundial pel mig.
En el primer llibre de la trilogia la trama estava protagonitzada per cinc famílies: els Dewar (diplomàtics americans), els Fitzherbert (aristòcrates anglesos), els Williams (miners gal·lesos), els Von Ullrich (diplomàtics alemanys) i els Peshkov (treballadors russos), que tot i la distància geogràfica o social, s'anaven trobant en situacions diverses.
Aquestes mateixes famílies són la base sobre la qual gira la trama de L'hivern del món, en alguns casos, els mateixos protagonistes, i en d'altres, dels seus descendents (fills i nets).
És un llibre dens en pàgines (vora el miler) però que posa el focus sobre un període transcendent del segle XX amb episodis, alguns ben dramàtics, com l'ascens del nazisme a Alemanya, els diferents episodis de la Segona Guerra Mundial (com la invasió de la Unió Soviètica, o l'atac a Pearl Harbor, les bombes atòmiques...)
Per tant, sense perdre la voluntat historicista de la novel·la (l'autor introdueix en la trama personatges històrics com els presidents nord-americans, o els líders alemanys, anglesos i soviètics), no hem de passar per alt que la visió dels protagonistes dona un caire humà a episodis que han marcat l'esdevenir del món. Com la gent vivia els bombardejos o la manca d'aliments; el sotrac que suposava per noies i dones les violacions dels soldats; els sentiments de joves al front que anaven perdent l'idealisme que en alguns casos els havia portat allà...
La trilogia es tanca amb el llibre El llindar de l'eternitat que trasllada la trama de la història als anys de la guerra freda.

dimecres, 2 d’agost del 2017

La xarxa telefònica 1918-1922

Fa tres anys es va fer la commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, una institució pròpia que després de dos segles tenia competències arreu del país. Va ser un bon moment per posar en valor l'afany modernitzador de la Mancomunitat.
Ahir es va commemorar a Castellterçol el centenari de la mort del primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. 
La tasca de la Mancomunitat de Catalunya es va centrar especialment en dos aspectes: el desenvolupament econòmic i el foment de la llengua i la cultura catalanes.
Es recorda especialment el pla d'una xarxa viària de carreteres i camins, i l'establiment d'una xarxa postal i telefònica. A nivell cultural i educatiu no es poden passar per alt mesures com les biblioteques populars, les escoles experimentals, la conservació del patrimoni cultural i museístic o la normalització i el foment de la llengua catalana.
Adjunto en aquest apunt dos mapes de la Mancomunitat les comunicacions telefòniques dels anys 1918 i 1922. 
Si ens fixem en la llegenda, podem saber que a finals de 1918 des d'Ascó sortien dues línies interurbanes que ens unien amb Flix i amb Móra d'Ebre; a més hi havia una línia urbana amb la Fatarella i estava en construcció una línia interurbana que ens havia d'enllaçar amb Gandesa. Quan ho comparem amb el mapa de 1922 observem que la línia que havia de connectar Ascó amb la capital de la Terra Alta encara continuava en construcció (o en projecte)
A diferència de la companyia telefònica peninsular que unia sobretot ciutats, la Mancomunitat pretenia portar les comunicacions a la major part del territori català, arribant fins i tot als llocs més allunyats dels grans nuclis urbans.