El proper mes de gener Vídeo Ascó Televisió complirà 40 anys de vida, una fita prou remarcable i em consta que ja s’està treballant en la seva celebració Serà una bona oportunitat per fer una mirada enrere a la trajectòria viscuda i sobretot a seguir marcant-se propòsits de futur per continuar aquesta història d’èxit.
Va sorgir com una iniciativa totalment amateur de persones que els agradava enregistrar activitats socials i familiars, i que van veure que podria ser interessant compartir-ho amb la gent del poble. A més, disposaven de suficients coneixements tècnics per embarcar-se en aquesta aventura.
Vídeo Ascó TV va ser una de les primeres televisions locals de Catalunya, i quan emetia el seu primer programa, només feia un any que TV3 tenia programació regular. És a dir, que no cal perdre de vista el context ni el moment en què es va produir i perfectament podem definir els seus fundadors com uns pioners i uns visionaris.
La gosadia de promoure una televisió local és digna de reconeixement, però no és menys cert que haver complert quatre dècades té un mèrit innegable, i és que en aquest temps, han estat moltes les televisions estrictament locals que han anant tancant la paradeta per motius ben diversos. En quatre dècades hi ha hagut una sèrie de canvis que han incidit com pot ser l’aparició de les xarxes socials i uns nous consums dels productes audiovisuals, o les dificultats de sostenir econòmicament unes televisions de petit abast. L’any 2002 el Consell de l’Audiovisual de Catalunya havia comptabilitzat 94 emissores de televisió local, a dia d’avui són una trentena les televisions agrupades sota el paraigües de la XAL (Xarxa Audiovisual Local).
Aquests 40 anys de televisió, per un poble petit com Ascó ha suposat un espai de trobada, ja que sempre ha tingut les portes obertes a la col·laboració de qui tingués temps i ganes per dedicar-s’hi. Però també, i com més va, encara més, disposa d’un arxiu de la història d’Ascó de les últimes quatre dècades. No hi ha hagut cap activitat destacada en què Vídeo Ascó TV no hi fos present, des de la festa major a la presentació d’un llibre, des dels plenaris de l’Ajuntament a la vida escolar del poble. Sense oblidar aquells programes o seccions que han enriquit la graella: de cuina o d’humor, retransmissions esportives, magazines, programes d’història, recull d’oficis...
Per tot plegat val molt la pena posar en valor el camí que ha traçat des de 1985 fins avui. I l’exemple d’aquesta televisió local es pot traslladar a aquells mitjans de comunicació de proximitat que han fet i fan una tasca imprescindible per deixar empremta d’allò que succeeix en els entorns més propers i que també tenen el seu públic com per exemple les emissores municipals de ràdio –moltes de les quals van néixer amb els primers ajuntaments de represa democràtica- o les revistes locals que segueixen fent de notaris de l’actualitat i de la vida de les seves comunitats.
En un moment en què rebem inputs informatius per moltes bandes, fake news incloses, en què podem accedir informació d’arreu, disposar de mitjans de comunicació fiables i veraços ens farà uns ciutadans més lliures i més crítics. Sobretot ara cal que aquests mitjans sàpiguen llegir els temps d’avui i es puguin adaptar als gustos, interessos i necessitats de l’audiència. És la manera de sobreviure i de fer una tasca social necessària. Hi ha canvis que han arribat per quedar-se, així que l’únic camí és adaptar-se a la nova realitat. Vivim en un món comunicatiu saturat de canals, plataformes i xarxes, però els mitjans locals continuen sent necessaris.
Josep Maria Raduà Serra
Octubre de 2024
