Directes al cim

La cria de cucs de seda

Història d'Ascó. Crònica il·lustrada (1999)

Tot i que força desconegut, però la cria del cuc de seda va ser una de les tasques productives des de que es va introduir cap allà al segle XIV, tot i que no va ser fins al segle XVIII en què sembla que es va consolidar al nostre territori esdevenint una activitat econòmica per les famílies que o bé criaven els cucs pel seu compte o bé per a altres famílies que els hi compraven els capolls, com per exemple els de cal Cavaller o la casa de Tomàs Biarnés Alcoberro.

Al còmic de la Història d'Ascó s'explica el procés que se seguia, des que s'adquirien els ous dels cucs de seda, com s'anava a recollir les fulles de les moreres amb què s'alimentaven i quan els cucs estaven a punt de fer el capoll es clavaven botges seques al seu voltant perquè s'hi poguessin enfilar. Abans de portar a vendre els capolls, s'estenien a les asgorfes.

En una notícia apareguda ara fa 100 anys diari amb seu a Tortosa El Restaurador (18.04.1918) es parla de la sericicultura i de la idea de promoure i fomentar "la industria rural del gusano de seda, como auxiliar de nuestros huertanos, de la cual en otras épocas obtenían saneados ingresos; y a este propósito creemos de oportunidad, repetir algunas consideraciones, y ofrecer algunos datos referentes a dicha industria, en los pueblos de la ribera del Ebro". Es promovia la cria dels cucs de seda després que a mitjans del segle XIX una malaltia gairebé acabés amb la seva producció.

En aquesta notícia del diari també ens informa del volum anual de capolls en alguns dels pobles de la comarca:

• Ginestar. 4.500 kg de capoll.
• Vinebre. 4.500 kg de capoll.
• Benissanet. 3.000 kg de capoll.
• Flix. 2.000 kg de capoll.
• Ascó. 1.500 kg de capoll.

L'article volia ser un impuls a la indústria de la cria de cucs de seda fins al punt que fa comptes del benefici que suposaria tant a un pagès com a un gran propietari.

"El resultado económico que obtiene el huertano de la cosecha del capullo de seda no puede ser más remunerador. Supongamos un huertano que ha plantado 18 o 20 moreras en las lindes de la finca, en la carretera, en el arenal del río, en el rincón que tuvo que dejarse para dar forma al tablar". En aquest cas xifra el benefici en 221,25 pessetes.

També fa números pels grans propietaris: "Un gran propietario que quiera dedicar una hectárea de terreno al plantío de moreras para la industria sericícola, el resultado que obtendría sería también altamente remunerador". En aquest cas obtindria un benefici de 1.987 pessetes.

Finalment s'esmenta que a això caldria sumar-hi "premios en metálico a la plantación de moreras y a la producción del capullo" que es concedien mitjançant una llei de protecció a la indústria sedera que estava en vigor des de 1915.

De l'any 1916 en va resultar la següent taula:

Nombres	Pueblos	Semilla presentada Onzas	Peso del capullo Kilos	Producción por onza Kilos	Premio Pesetas
D. Baltasar de Salvador Ferrán	Ascó	50	1.828	55.560	914,00
D. Salvador Algueró Sedó	Mora Ebro	75	5.118	68.240	2.159,00
D. Adolfo de Martí Castellví	Vinebre	10	467	46.700	233,00
D. Juan Mauricio Navarro	Benisanet	55	2.791	50.745	1.595,50
D. Ramón Pradell Jordá	Vinebre	18	790	30.900	395,00
Sres. Puig y Wiches	Reus	3	148	49.400	74,00
Totales		211	11.142		5571,00

Les curses pedestres de festa major

Des de finals de juliol fins a finals d'agost són moltes les poblacions que celebren la festa major, i entre les activitats tradicionals que es programen a Ascó com a d'altres pobles de l'entorn són les curses pedestres o matinals d'atletisme.

Aquesta és una activitat que en el cas d'Ascó tothom ha vist sempre en el programa d'actes. El programa de festa major més antic de què es disposa fins ara (1934) ho inclou com una activitat que es feia els tres matins de la festa major (exceptuant la vespra). De totes maneres, cada dia es feia amb un recorregut diferent:

Les curses pedestres tindran lloc el primer dia al carrer de l'Avinguda de la República (abans Clots); el segon dia des de la plaça de l'Església fins a donar el tomb per carrer de la Mola, i el tercer dia des del Pla de Vallxiqué fins al carrer de l'Avinguda de la República (abans Clots) 

Al programa es remarca que la cursa estava adreçada als homes, i també sabem quins eren els premis d'aquell 1934:

Els premis seran: un pollastre i deu pessetes pel primer; un pollastre i cinc pessetes pel segon, i dues pessetes i la ceba pel tercer. 

Patria, de Fernando Aramburu

Patria, de Fernando Aramburu, va ser un dels èxits editorials de l'any 2017, i a part de la qualitat literària de l'obra, també s'explica per la temàtica tractada, la situació viscuda al País Basc mentre el terrorisme era actualitat dia sí dia també.
Conforme vas llegint el llibre és inevitable pensar en les notícies que arribaven sovint des d'Euskadi, ja que l'obra vol ser el retrat d'una època que va deixar empremta en una societat basca que hi va haver de conviure amb aparença de normalitat.
La trama parteix del moment en què ETA anuncia que abandona les armes, però malauradament el patiment es queda. Una vídua d'una víctima d'ETA, Bittori, decideix tornar al poble d'on havia fugit després de l'assassinat del seu marit, el Txato. El fet trasbalsarà una societat que en el seu moment li havia fet el buit, mostrant-los el rebuig en ser el seu marit assenyalat per la banda terrorista quan no pot fer front a l'impost revolucionari. Entre aquests hi ha la família de Joxian i Miren, que havien estat íntims, però que deixen de relacionar-se i ni tan sols es parlen. A més el seu fill, Joxe Mari, té vinculacions amb el món etarra fins que passa a formar part del comando Oria, i finalment és empresonat.
Bittori necessita saber, qui sap si passar pàgina, ja que oblidar no podrà mai. Li sembla que esbrinar qui va matar el seu marit pot ser una manera de tirar endavant.
Un aspecte interessant de l'obra és com es van encadenant els fets que s'expliquen amb salts endavant i endarrere, però que en cap cas et fa perdre el fil, i amb l'òptica que aporten els diferents membres de les dues famílies que van patir a la seva manera els estralls del terrorisme.
La sensació que transmet l'autor és que és un bon coneixedor d'allò que es coïa a casa seva, en coneix detalls que de vegades semblen simbòlics però que realment n'amaguen d'altres de més envergadura, o bé tal com posa el focus sobre les contradiccions amb què es convivia.
Quan en un conflicte un dels dos bàndols hi posa la gran majoria de les víctimes, un no en pot quedar emocionalment al marge, i fàcilment emergeix l'empatia. Tot i que l'autor no amaga aspectes no menors com les tortures als terroristes, sí que es percep que en aquest llibre Aramburu no únicament vol passar comptes amb el món etarra, sinó que de tant en tant es percep una crítica al nacionalisme basc en general, que porta governant Euskadi. des de 1979, excepte el període 2009-2012.

Spread the word! · Escampa la veu!

Es lliura el 36è Premi de Narrativa Ribera d'Ebre

Si la festa major de Vinebre està en marxa, vol dir que s'ha fet el lliurament del Premi de Narrativa Ribera d'Ebre que convoca l'ajuntament d'aquesta població amb una destacable trajectòria de 36 edicions. Aquest 2018 el guardó se l'ha emportat el professor de Deltebre Jordi Gilabert amb l'obra A dellà del riu.

El Premi Ribera d'Ebre està dotat amb 3.000 euros i la publicació de l'obra.

http://www.imaginaradio.cat/

Així es pot llegir a la web d'Imagina Ràdio:

Jordi Gilabert guanya el 36è Premi de Narrativa Ribera d’Ebre

El professor d’Història Jordi Gilabert Miró, de Deltebre, va endur-se ahir a la nit el XXXVI Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, organitzat per l’Ajuntament de Vinebre amb el suport del Consell Comarcal de la Ribera, i que cada any es dóna a conèixer en el transcurs del tradicional sopar literari que dóna inici a les festes majors de Vinebre, en aquesta ocasió presidit per la Consellera de Cultura, Laura Borràs.

L’obra guanyadora és A dellà del riu, la primera novel·la d’aquest professor recentment jubilat, que narra les vicissituds i la vida d’una família del Delta entre el 6 d’octubre de 1934 i l’any 1941, ambientada en les duríssimes conseqüències d’una guerra i una repressió franquista de la qual els protagonistes “no entenen res i que els cau a sobre”, diu l’escriptor novell. La ficció que permet el

gènere literari de la novel·la és, per a Gilabert, “l’única manera d’arribar a l’ànima del dolor i explicar una realitat tan complexa” com és la Guerra Civil i els primers anys de la dura postguerra.

A més, la particularitat de l’obra guanyadora és que està escrita amb lèxic ebrenc, un “patrimoni immaterial molt important de la llengua catalana i essencial per la nostra cultura” que Gilabert va aprofitar per reafirmar, en una reivindicació que anit va ser compartida per la consellera de Cultura, filòloga i exdirectora de l’Institut de les Lletres Catalanes.

Cens de símbols franquistes a la Ribera d'Ebre (2010)

Des de l'arribada al govern espanyol de Pedro Sánchez ha estat notícia la possibilitat de retirar les restes del dictador Franco del Valle de los Caídos, indret que s'ha convertit en lloc de pelegrinatge pels nostàlgics del règim franquista. 

La Llei de Memòria Històrica d'Espanya es va aprovar l'any 2007 i malgrat això, continua havent-hi símbols d'un règim feixista en pobles i ciutats. Catalunya va elaborar un cens de símbols franquistes que es va donar a conèixer l'any 2010, i en van sortir... 3.647! Esperem que d'aleshores ençà s'hagi anat reduint aquest nombre ja que des de l'època dels tripartits al govern català hi ha hagut organismes vetllant per la memòria històrica. En l'actual legislatura, el Departament d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència compta amb una Subdirecció General de Memòria Democràtica.

En aquell cens de 2010 a la Ribera d'Ebre es comptabilitzaven 17 registres:

• Benissanet: en 2 tombes i làpides.
• Ginestar: 1 en la categoria d'altres plaques i rètols. 
• Móra d'Ebre: 7 en plaques de retolació d'habitatges.
• Móra la Nova: 3 en plaques de retolació d'habitatges.
• la Palma d'Ebre: 2, un en tombes i làpides i un com a altres plaques i rètols.
• Riba-roja d'Ebre: 2, un en tombes i làpides i un en plaques d'habitatges.

Desconeixem si passats aquests anys, s'han retirat alguns d'aquests elements de l'espai públic. En els altres vuit municipis de la Ribera d'Ebre no constava cap registre de simbologia franquista.

Free them all

En record a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DEL GOVERN DE LA GENERALITAT

Avui fa un any, el 17 d’agost de 2017, el nostre país va ser víctima d’un atac terrorista brutal. A primera hora de la tarda, la ciutat de Barcelona vivia l’horror de l’atropellament massiu a Les Rambles. Un horror que malauradament, de matinada, es repetia a la població de Cambrils. 

Els atemptats perpetrats per la cèl·lula gihadista van deixar més d’un centenar de persones ferides i 16 víctimes mortals. La tristesa, el dolor i la por, en ple mes d’agost, es va estendre arreu de Catalunya. El dolor també es va estendre per tots els països d’on eren les víctimes d’aquesta barbàrie, i per totes les ciutats i racons del món que es van solidaritzar amb el patiment de les víctimes. 

Barcelona i Cambrils van patir l’horror en primer moment. Ripoll, Alcanar o Subirats s’hi van afegir a mesura que s’anaven coneixent els detalls de la investigació. Transcorregut un any d’aquella fatídica jornada, el Govern de la Generalitat: 

• Vol fer arribar el seu record, suport i solidaritat amb totes les víctimes i els seus familiars i amics. Totes les persones de bé, de totes les civilitzacions, religions i condició social estan al costat de les víctimes d’aquells actes violents. 

• Vol traslladar el més sincer reconeixement a tots els professionals de la seguretat, de la sanitat i de les emergències que van demostrar una indubtable vocació de servei i que van excel·lir en totes les tasques encomanades en relació als atemptats i a l’atenció de les víctimes. Un reconeixement que, d’una manera especial, és per a tots els treballadors sanitaris, dels serveis d’emergències i els membres de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra i els responsables que van dirigir el complicat dispositiu operatiu d’aquells dies, amb el major Josep Lluís Trapero i el conseller Joaquim Forn, avui injustament empresonat, al capdavant. 

• Vol agrair a tots els col·lectius professionals i a tota la societat la seva actitud solidària que van bolcar en benefici de l’atenció a les víctimes i el suport en la gestió de l’emergència. 

• I finalment, i amb la mateixa contundència que fa un any, el Govern de Catalunya vol fer palès el seu màxim rebuig al terrorisme, sigui quina sigui la seva carta de presentació. 

Els fets viscuts aquells dies van posar a prova el nostre país i la seva gent. I hem sortit més reforçats i units i més convençuts dels nostres principis. Uns principis que ens consoliden com una societat democràtica, pacífica, plural i tolerant. Catalunya s’ha forjat al llarg dels segles com una terra d’acollida. Per això, davant d’aquells que fan ús de la violència, bastim un país de gent de pau i d’acollida, una societat íntegra i valenta disposada a combatre la barbàrie i la intolerància. 

La democràcia sempre doblega el terror i la barbàrie es produeixi on es produeixi. El món sempre trobarà Catalunya en la lluita per la defensa de la democràcia i els valors de la pau i la llibertat. 

Barcelona, 17 d’agost de 2018 

I Mostra Gegantera d'Ascó

Una de les novetats de la festa major és la I Mostra Gegantera d'Ascó que tindrà lloc la tarda de la vespra a la plaça del Casal (dia 15). Recordem que va ser precisament en una vespra de festa major quan es van presentar els gegants d'Ascó, la reina Sança i el templer Falcó. Era l'any 1995.

La Supercopa és blaugrana!

fcbarcelona.cat

F.C. BARCELONA 

Campió de la Supercopa d'Espanya 2018

   

Sevilla FC 1 - FC Barcelona 2

Pavelló Mies van der Rohe

El Pavelló Mies van der Rohe és un emblema de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929. Es tractava del pavelló nacional d'Alemanya que van encarregar a l'equip format pel propi van der Rohe i Lilly Reich, i va suposar una fita arquitectònica per l'època com una mostra de "claredat, simplicitat i honestedat" de l'Alemanya d'aquell moment (República de Weimar). Hi trobem materials nobles (marbres, ònix i travertí) i elements moderns com l'acer i làmines de vidre. Utilitza làmines d'aigua com a espai de superfícies reflectores.

Tal i com estava previst, l'any 1930, finalitzada l'Exposició Universal, es va desmuntar l'edifici. Tot i que l'arquitecte Oriol Bohigas des dels anys cinquanta va perseguir la idea de reconstruir-lo, no va ser fins el 1986 que va ser possible, fent una reproducció fidel de l'original, l'encàrrec dels quals va ser pels arquitectes Cristian Cirici, Fernando Ramos i Ignasi de Solà-Morales.A dia d'avui és la seu de la Fundació Mies van der Rohe, que treballa per preservar el seu llegat i per perpetuar l'esperit innovador de l'arquitecte, essent un espai de debat i investigació en el camp de l'arquitectura i de l'urbanisme.

També hi trobem entre el mobiliari del pavelló la que es va  conèixer com cadira Barcelona, així com una escultura de Kolbe-Der Morgen, L'alba.

Programa de Festa Major Ascó 2018

https://asco.cat/filemanager/source/Imatges/Agenda/PFM18.pdf

Monogràfic: D'anar a costura a l'estudi

Per dotzè any consecutiu, el programa de la festa major d'Ascó incorpora un monogràfic dedicat a algun tema que ens aproxima a algun aspecte històric, antropològic, patrimonial, social... del nostre poble i que tinc l'oportunitat de produir juntament amb Biel Pubill.

Aquest 2018 el tema que treballem és l'escola en els darrers quatre segles a partir d'un document de 1628 fins a l'actualitat, posant atenció a l'escola del segle XX, en què es va veure complert el somni d'un nou edifici que va acabar sent inaugurat el 1950. Actes del ple municipal o la premsa d'època, entre d'altres, han estat les fonts que hem utilitzat per traçar aquesta aproxima al món educatiu a Ascó.

Us adjunto la introducció que hem elaborat:

D'aquest document amb què iniciem el monogràfic en fa gairebé 400 anys, que es diu ràpid. Quatre segles d'un albarà que parla del mestre d'Ascó Joan Verge, el qual rebia un salari de part dels Jurats de la Vila, que en aquell moment eren els principals responsables de la gestió diària del poble. Per tant, es pot deduir que els “ajuntaments” d'aleshores eren els encarregats que a les diferents viles hi hagués el mestre encarregat de l'ensenyança dels minyons i, per tant, l'existència d'una educació formal. Tot i que també cal dir que no tots acaben assistint regularment a les classes, ja que l'analfabetisme, especialment entre les classes baixes i treballadores, va ser una constant fins ben bé el segle XX.

No podem oblidar, però, un altre tipus de formació que és la que prové de la socialització dels xiquets i xiquetes, o la instrucció en algun ofici entrant com aprenents en tallers de fusters, ferrers, sastres, o al costat de barbers o espardenyers, per exemple. Cal dir que al nostre poble la majoria dels infants continuaven la tradició familiar, o sigui, el treball de la terra o en oficis vinculats al riu i, en algun cas, aprenent algun ofici artesà.

Una altra pista que ens aproxima al món educatiu local és el nomenclàtor urbà d'Ascó. Ens remuntem a l'any 1710 i ja hi trobem el carrer de l'Estudi. Novament ens porta a fer deduccions, i és que en aquell període ja devia ser l'indret on s'ubicava fa més de tres segles l'espai escolar. Tres segles després ja són tres els carrers que ens remeten al món de l'ensenyament: el carrer Escoles (on es troba l'actual accés a l'escola), el carrer Josep Mur (dedicat a un mestre que va esdevenir un referent educatiu al poble en els anys trenta i quaranta del segle passat) i l'esmentat carrer de l'Estudi.

Tota aquesta introducció amb les primeres referències de l'estudi al nostre poble és per contextualitzar el tema que tractem enguany: l'ensenyament a Ascó. Aquest és un aspecte que ens toca de prop, però també podem dir que tots ens hi podem sentir interpel·lats perquè en algun moment o altre hem estat estudiants d'algun o alguns centres educatius. Per tant, aquesta podria ser la justificació que ens porta enguany a aprofundir en aquest tema, però no és l'única. Sembla ser que, al curs 1943/44, l'actual edifici de les escoles va començar a ser utilitzat com a tal, és a dir, d'això en faria 75 anys. Hem de dir, però, que aquesta és una efemèride no del tot certa, ja que tot i començar-se a utilitzar per aquells anys, l'edifici no estava del tot acabat i en algun període d'obres l'alumnat va haver de tornar a estudi en altres espais del poble: a ca Aleix les noies i a la Pròspera els nois. Finalment, l'escola quedaria oficialment inaugurada el juliol de 1950.

Fins a dia d'avui, l'Escola Sant Miquel ha anat rebent diferents denominacions, en alguns casos fruit de la política educativa del moment. Abans de 1970 es coneixia com Escuela Nacional Graduada de Ascó, mentre que amb la introducció de la EGB l'any 1970 va passar a denominar-se Colegio Nacional de Educación General Bàsica. Ja en democràcia, l'any 1985, es va catalanitzar el nom passant-se a anomenar Col·legi Públic d'EGB, però pocs anys després es va decidir batejar-lo amb el nom de Sant Miquel. A més de patró d'Ascó, Sant Miquel era el nom amb què es coneixia aquella partida del terme abans de ser urbanitzada, i l'escola comparteix veïnatge amb l'ermita de Sant Miquel.

Esperem que, mentre no arriben els dies de festa, us engresqueu a retornar per una estona a la nostra escola tot resseguint la trajectòria de l'ensenyament a Ascó. Així que després de convidar-vos a la lectura, també volem aprofitar per desitjar-vos una bona Festa Major amb salut i amb ganes de xalera en companyia dels veïns, amics i parents.

Bona festa major!

Biel Pubill i Soler

Josep Maria Raduà i Serra

Micheál O'Riordan

Aquesta setmana, i coincidint amb l'efemèride del 80è aniversari de la batalla de l'Ebre, ha estat notícia la inauguració d'un quadre dedicat a Micheál O'Riordan, membre de les Brigades Internacionals que va creuar l'Ebre (entre Vinebre i Ascó) portant una senyera. Aquest quadre d'homenatge ha estat una iniciativa de la Comissió de la Dignitat i ja forma part de la col·lecció del Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre, a Gandesa.

 https://www.diaridetarragona.com/ebre/Sinaugura-el-quadre-del-brigadista-de-la-senyera-20180730-0022.html

QUÈ EN SABEM DE MICHEÁL O'RIORDAN (1917-2006)? 

Cercant a la xarxa, trobem un fragment del seu obituari al diari The Telegraph que fa referència al seu pas per l'Ebre.

During seven months of service O'Riordan reached the rank of corporal, and was a machine-gunner in the battalion's No 4 company which crossed the Ebro river at Asco on the moonlit night of July 25 1938. The attack took the enemy by surprise, and XV brigade reached the town of Gandesa, where, at the heavily fortified Hill 481 known as "the Pimple", it was checked by heavy casualties.

Durant set mesos de servei, O'Riordan va aconseguir el rang de corporal i va ser un artiller a la companyia número 4 del batalló que va creuar el riu Ebre a Ascó,  la nit il·luminada del 25 de juliol de 1938. L'atac va sorprendre a l'enemic, i la brigada XV va arribar a la localitat de Gandesa, on, a la cota 481* coneguda com pel "granit", a causa del munt de baixes.

LA NIT DEL 25 DE JULIOL PER MICHEÁL O'RIORDAN

A més, en una entrevista que se li va fer el 2005, l'any abans de morir, ens relata l'experiència d'aquella nit del 25 de juliol de 1938:

We went across the Ebro in the British Battalion. We had some Welsh, Scottish, we had some Cubans as well, people from Trinidad, all the English speakers together. English was the common language, you see. The commander at that time was Sam Wild who was also Irish in so far as his people were Irish, he was born in Manchester and he grew up in Manchester, but his blood stream was Irish and he said, “Now it would be a very good thing, a very good idea, while crossing the river, into Catalan territory, (it would be a good idea, according to the Commander, if) we carried the Catalan flag, as well as the Spanish national flag. And he picks out me - “You will carry the flag,” he says, “(because of) your Irish, you will understand what it means.”

I understood but I didn’t quite understand him about being given the job at the time. It (the flag) was in very brilliant colours, the red gold and so on like that and I had to lead with the Catalan flag and Samuel says, “As soon as you meet the first Catalan, you can give him that flag and he will be proud to get it!”

I made sure I met the first Catalan and I says “This is your flag, comrade!” and he understood it and was glad to have it. I was glad to get rid of it too, because it was too awkward, carrying a rifle and haversack. It was enough to carry your bags, carry whatever you had, so that was it.

Creuem l'Ebre el Batalló britànic. Érem alguns gal·lesos, escocesos, hi havia també alguns cubans, gent de Trinitat, tots els parlants d'anglès junts. L'anglès era l'idioma comú. El comandant en aquell moment era Sam Wild, que també era irlandès en la mesura que el seu origen era irlandès, va néixer a Manchester i va créixer a Manchester, però tenia sang irlandesa i va dir: "Ara seria una cosa molt bona, una idea molt bona, mentre travessem el riu, cap a territori català (seria una bona idea, segons el comandant) si portem la bandera catalana, així com la bandera nacional espanyola. I ell m'escull a mi: "Tu portaràs la bandera", em diu, "ets irlandès i tu entendràs què significa".
Però no ho vaig comprendre gaire en aquell moment. La bandera era de colors molt brillants, or, vermell i així successivament; havia de dirigir-me amb la bandera catalana i Samuel diu: "Tan aviat com trobis el primer català, pots donar-li aquesta bandera i ell estarà orgullós de tenir-la!".
Em vaig assegurar de conèixer el primer català i li vaig dir: "Aquesta és la teva bandera, camarada!", i em va entendre i es va alegrar de tenir-la. Em va alegrar desfer-me'n també, perquè era massa incòmode de portar un rifle i la bandera. Ja era prou portar les teves bosses".

LES CENDRES A L'EBRE

Finalment, sabem que des del maig de 2007 les cendres d'aquest Brigadista Internacional descansen a l'Ebre.

El 12 de maig de 2007, les cendres del Brigada Internacional irlandès Micheál O'Riordan [1917-2006] van ser dispersades per la seva família al riu Ebre prop d'Ascó, Catalunya. Va ser on havia portat la bandera de Catalunya a través de l'Ebre el 25 de juliol de 1938, en nom del Batalló Britànic de la XV Brigada Internacional, durant el començament de l'ofensiva militar final de la República Espanyola.

Tota la família de Micheal va participar en aquesta cerimònia de memòria: el seu fill Manus, la seva filla Brenda, la seva nora Annette, el seu gendre Tony; juntament amb els cinc néts de Micheál: Dara i Caitriona McGaley, i Jess, Neil i Luke O'Riordan. Van estar acompanyats pel secretari general del Partit Comunista d'Irlanda, Eugene McCartan, i juntament amb un grup de familiars dels brigadistes internacionals irlandesos, britànics i alemanys, juntament amb altres amics britànics, alemanys, irlandesos, islandesos i catalans.

Brenda va cantar la cançó en idioma irlandès "An Raibh Tu Ag An gCarraig"? (Estaves a la roca?), Manus va cantar la seva adaptació d'un poema de l'escriptor comunista francès Louis Aragon, inspirat en l'himne nacional català "Santa Espina"; tots els membres de les famílies O'Riordan i McGaley van cantar "Viva La Quince Brigada!" - la cançó de Christy Moore inspirada en la seva lectura de la "Columna Connolly" de Micheal O'Riordan; mentre que els participants catalans van cantar l'himne nacional de Catalunya - "Els Segadors".

Les cendres de Micheál es van dispersar al riu Ebre, juntament amb un clavell vermell d’homenatge de cada participant.

(...)

Va ser a Ascó que, en un acte de solidaritat internacionalista, el comandant del Batalló britànic de la Brigada del XV Congrés Internacional, Sam Wild, havia triat el Voluntari irlandès per a la Llibertat, Micheál O'Riordan, per portar la bandera de Catalunya a través del riu Ebre el 25 de juliol de 1938, a l'inici de l'ofensiva militar final de la República espanyola.

A la imatge de la cerimònia de l'Ebre hi ha: Dara i Caitriona amb la tricolor irlandesa; Luke i Annette sostenint la bandera de la Columna Connolly-15 Brigada Internacional, amb els colors de la bandera republicana espanyola; Manus i Brenda; Jess i Neil sostenint la bandera republicana catalana.

http://www.irelandscw.com/ibvol-MoR07.htm

Cota 481: eren les Brigades Internacionals que la coneixien com el Granit, es tracta del Puig de l'Àliga, a Gandesa.

Manipulació

Braçades per la llibertat

El català, llengua comuna

MANIFEST 

L’any 2008, 23 associacions de persones immigrades i organitzacions de suport a les poblacions immigrades van signar el manifest El català, llengua comuna. Deu anys després, tot i alguns avenços, el contingut del manifest segueix essent vigent:

I. L’arribada de gent de tot el món ha fet que a Catalunya es parlin avui dia més de 300 llengües. Oferim les nostres llengües i cultures d’origen per enriquir aquest país.

II. Les administracions i institucions públiques han d’apostar per un model educatiu inclusiu, que no segregui l’alumnat. El català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament.

III. En aquest context de diversitat lingüística, el català és la llengua que ens uneix. És l’idioma amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir.

IV. Els poders públics han d’establir les mesures necessàries per facilitar l’exercici d’aquest dret als qui ens establim en aquesta terra.

V. La defensa del català és la defensa de totes les nostres llengües. Volem transmetre la importància que té parlar la llengua del lloc on es viu.

VI. El català és una eina d'inclusió social. Fent-lo servir aconseguim ser reconeguts com a propis del lloc.

VII. L'adopció del català ha d'anar acompanyada també de mesures que facilitin l'adquisició dels drets socials i polítics: el dret a l'habitatge és inseparable del dret al treball, del dret lingüístic o del dret a votar.

VIII. El català és sinònim de cohesió. La llengua és el millor vehicle per fer comunitat, més enllà de la comunitat cultural de cadascú.

IX. La llengua és una eina d'aproximació i no pas un instrument de confrontació. Des d'alguns sectors es vol utilitzar la llengua catalana com a arma d'enfrontament polític, i cap llengua mereix aquest tracte.

X. Volem viure en català! Fem del català la llengua d'arrelament i permeteu-nos que participem en la construcció d'aquest país.

Ara més que mai reivindiquem el paper del català com a eix vertebrador de la nostra societat. Amb la campanya “El català, llengua comuna” volem agrupar el màxim nombre d’entitats, fundacions, organitzacions i persones a títol individual per a demostrar que el català ens uneix i que contribueix a l’arrelament i a la cohesió social.

Els calls jueus a la Ribera d'Ebre

Al Museu d'Història de Barcelona (MUHBA) ofereix entre les seves activitats l'itinerari Quan el Call era el call dels jueus, una aproximació històrica a les activitats quotidianes del segle XII al XIV pels llocs més significatius del Call Major, per acabar als espais on hi havia hagut el Call Menor, al peu del Castell Nou. Inclou la visita a les sitges medievals del carrer de la Fruita i al centre MUHBA El Call.

Des del MUHBA es pot consultar el següent mapa amb els calls catalans a la primera meitat del segle XIV. En aquest mapa es llegeix que a l'actual comarca de la Ribera d'Ebre hi havia tres poblacions que tenien un call: Ascó, Flix i Móra d'Ebre.

En la tesi doctoral de Josep Serrano Daura "Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova: batllia de Miravet; Comandes d'Horta, d'Ascó i de Vilalba; i baronies de Flix i d'Entença" és on precisament trobem informació sobre les comunitats jueves al nostre territori:

"Són molt escasses les dades que posseïm sobre els pobladors de fe hebrea a la nostra zona, i en la majoria dels casos es tracta de referències o al·lusions generals que afecten també als altres col·lectius cristians i sarraïns. Una de les primeres dades prové de 1169 quan Alfons I penyora els castells d'Ascó i Riba-roja (amb Seròs) a favor del Temple; i talment s'esmenten el 1210 quan Pere I confirma i completa la donació que el 1182 havia fet el seu pare d'aquells dominis al mateix Orde. En tot cas, al segon document els jueus passen a dependre del nou senyor.

Cites similars les trobem en documents del mateix s. XIII i en altres del XIV i XV fins el 1470, poc abans de que es decreti l'expulsió dels jueus dels territoris de les Corones castellana i catalano-aragonesa el 1492.

Notícies més particulars ens venen de llocs com Ascó, Flix i Móra, on probablement existirien les comunitats més importants de la nostra zona; tot i així és probable que també n'hi haguessin en llocs de la Terra Alta com Vilalba o Batea.

(...)

Concretament coneixem l'existència de col·lectius jueus a Ascó, Flix i Móra; i almenys en els dos darrers casos veiem com formen comunitat amb els sarraïns de cada lloc amb una única Aljama. Uns i altres estan subjectes a les Senyories respectives amb les mateixes càrregues patrimonials i personals, i també tributen amb delmes i primícies al Bisbat de Tortosa".