Patria, de Fernando Aramburu, va ser un dels èxits editorials de l'any 2017, i a part de la qualitat literària de l'obra, també s'explica per la temàtica tractada, la situació viscuda al País Basc mentre el terrorisme era actualitat dia sí dia també.
Conforme vas llegint el llibre és inevitable pensar en les notícies que arribaven sovint des d'Euskadi, ja que l'obra vol ser el retrat d'una època que va deixar empremta en una societat basca que hi va haver de conviure amb aparença de normalitat.
La trama parteix del moment en què ETA anuncia que abandona les armes, però malauradament el patiment es queda. Una vídua d'una víctima d'ETA, Bittori, decideix tornar al poble d'on havia fugit després de l'assassinat del seu marit, el Txato. El fet trasbalsarà una societat que en el seu moment li havia fet el buit, mostrant-los el rebuig en ser el seu marit assenyalat per la banda terrorista quan no pot fer front a l'impost revolucionari. Entre aquests hi ha la família de Joxian i Miren, que havien estat íntims, però que deixen de relacionar-se i ni tan sols es parlen. A més el seu fill, Joxe Mari, té vinculacions amb el món etarra fins que passa a formar part del comando Oria, i finalment és empresonat.
Bittori necessita saber, qui sap si passar pàgina, ja que oblidar no podrà mai. Li sembla que esbrinar qui va matar el seu marit pot ser una manera de tirar endavant.
Un aspecte interessant de l'obra és com es van encadenant els fets que s'expliquen amb salts endavant i endarrere, però que en cap cas et fa perdre el fil, i amb l'òptica que aporten els diferents membres de les dues famílies que van patir a la seva manera els estralls del terrorisme.
La sensació que transmet l'autor és que és un bon coneixedor d'allò que es coïa a casa seva, en coneix detalls que de vegades semblen simbòlics però que realment n'amaguen d'altres de més envergadura, o bé tal com posa el focus sobre les contradiccions amb què es convivia.
Quan en un conflicte un dels dos bàndols hi posa la gran majoria de les víctimes, un no en pot quedar emocionalment al marge, i fàcilment emergeix l'empatia. Tot i que l'autor no amaga aspectes no menors com les tortures als terroristes, sí que es percep que en aquest llibre Aramburu no únicament vol passar comptes amb el món etarra, sinó que de tant en tant es percep una crítica al nacionalisme basc en general, que porta governant Euskadi. des de 1979, excepte el període 2009-2012.
Conforme vas llegint el llibre és inevitable pensar en les notícies que arribaven sovint des d'Euskadi, ja que l'obra vol ser el retrat d'una època que va deixar empremta en una societat basca que hi va haver de conviure amb aparença de normalitat.
La trama parteix del moment en què ETA anuncia que abandona les armes, però malauradament el patiment es queda. Una vídua d'una víctima d'ETA, Bittori, decideix tornar al poble d'on havia fugit després de l'assassinat del seu marit, el Txato. El fet trasbalsarà una societat que en el seu moment li havia fet el buit, mostrant-los el rebuig en ser el seu marit assenyalat per la banda terrorista quan no pot fer front a l'impost revolucionari. Entre aquests hi ha la família de Joxian i Miren, que havien estat íntims, però que deixen de relacionar-se i ni tan sols es parlen. A més el seu fill, Joxe Mari, té vinculacions amb el món etarra fins que passa a formar part del comando Oria, i finalment és empresonat.
Bittori necessita saber, qui sap si passar pàgina, ja que oblidar no podrà mai. Li sembla que esbrinar qui va matar el seu marit pot ser una manera de tirar endavant.
Un aspecte interessant de l'obra és com es van encadenant els fets que s'expliquen amb salts endavant i endarrere, però que en cap cas et fa perdre el fil, i amb l'òptica que aporten els diferents membres de les dues famílies que van patir a la seva manera els estralls del terrorisme.
La sensació que transmet l'autor és que és un bon coneixedor d'allò que es coïa a casa seva, en coneix detalls que de vegades semblen simbòlics però que realment n'amaguen d'altres de més envergadura, o bé tal com posa el focus sobre les contradiccions amb què es convivia.
Quan en un conflicte un dels dos bàndols hi posa la gran majoria de les víctimes, un no en pot quedar emocionalment al marge, i fàcilment emergeix l'empatia. Tot i que l'autor no amaga aspectes no menors com les tortures als terroristes, sí que es percep que en aquest llibre Aramburu no únicament vol passar comptes amb el món etarra, sinó que de tant en tant es percep una crítica al nacionalisme basc en general, que porta governant Euskadi. des de 1979, excepte el període 2009-2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada