A tomb de PISA

 

Portem ben bé dues setmanes en què els resultats de l’informe PISA corresponent a l’any 2022 està acaparant bona de l’actualitat informativa (amb permís de la llei de l’amnistia i de les guerres). És normal que se’n parli, perquè al final és -o hauria de ser- la demostració que l’educació és un tema prioritari en qualsevol àmbit de la vida, perquè encara que sembli un tòpic, ens hi juguem el futur com a societat.

Per cert, què avalua PISA? Doncs dona a conèixer el rendiment en competència matemàtica, científica i en comprensió lectora de l’alumnat de 15 anys, i són unes proves que s’apliquen cada tres anys.

Un dels índexs que demostra el desenvolupament d’un país és la qualitat del seu sistema educatiu o el percentatge del pressupost que s’hi dedica. Els  països nòrdics acostumen a ser un model –tothom té present Finlàndia- però d’uns anys ençà Portugal ha sabut reaccionar i el seu sistema també ha esdevingut un model a tenir en compte.

Els resultats que s’han donat a conèixer han estat negatius. A bona part de la vuitantena de països on s’aplica aquesta prova hi ha hagut un retrocés, però en el cas de Catalunya ha estat més accentuat. I sí, podem culpar la pandèmia, però cal anar al fons de problema.

De totes maneres, què en podem treure de positiu? Doncs posar el tema de l’educació sota el focus i que ens convidi a la reflexió, sempre que aquesta es faci amb una voluntat de millora i abans de res, encertant en la diagnosi. Dic això perquè des de la política en temes com aquest s’hi hauria de jugar poc i no es fa cap favor al sistema quan es llencen els plats pel cap sobre la gestió dels darrers anys o sobre les retallades... En tot cas, hauria de ser una ensenyança per poder avançar després d’avaluar el seu encert o no. A diferència de l’estat espanyol, en què els canvis de govern sempre arriben amb una llei orgànica educativa sota el braç, el nostre Parlament, el 2009, va demostrar capacitat d’entesa i va posar-se d’acord en l’impuls d’una Llei d’Educació de Catalunya aprovada per una amplíssima majoria, tant del govern com de l’oposició.

M’imagino que poca gent posa en dubte la importància de la competència digital, fer de la inclusió un tret definitori del sistema, promoure metodologies que suposin un aprenentatge més significatiu, incidir en el benestar o impulsar la igualtat, entre d’altres. Però la base del sistema, el professorat que dia a dia obre les escoles i els instituts, que acull els milers i milers d’alumnes, que ha de donar resposta a les seves necessitats, sovint se senten sobrepassats. Professionals en tensió que troben a faltar temps per consolidar les innovacions que van arribant als centres, i que malgrat tot, tiren endavant amb dedicació i esforç. Professionals que veuen com es posa en dubte la seva autoritat pedagògica o com cau en picat el seu prestigi social.

Per tant, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. No cal començar de zero, ja que ni l’administració desitja que el sistema naufragui, ni la majoria del professorat mostra una manca de compromís, ni totes les famílies s’abstenen de les seves funcions. Ara bé, cal refer confiances entre la comunitat educativa, escoltar el professorat, analitzar i compartir una diagnosi, promoure objectius de millora amb temps per consolidar-los.  Si se’m permet, a veure si som capaços de redreçar aquesta torre de Pisa.