S’està acabant un nou curs escolar, i com cada mes de
juny, és moment de tancar etapes, revisar aprenentatges i reconèixer esforços.
En primer lloc, cal posar en valor la
feina incansable del professorat que, dia rere dia, acompanya infants i
joves en el seu camí de creixement personal, acadèmic i social. Una tasca no
sempre reconeguda, sovint invisible, però essencial per al futur del nostre
territori i del país.
L’educació és un
dels pilars fonamentals de qualsevol societat que aspira a ser més justa,
cohesionada i amb capacitat de progressar. Per això, no
hauria de ser considerada una despesa més, sinó la inversió estratègica que
realment és. Això es fa especialment evident a territoris com les Terres de
l’Ebre, on les desigualtats estructurals, la dispersió geogràfica i el
despoblament fan encara més imprescindible una aposta clara i decidida per
l’educació. Els i les mestres aquí fan de tot: ensenyen, orienten, acullen i
sostenen el batec del poble.
Les escoles i
instituts de casa nostra —i especialment els dels pobles petits—
no són només llocs de transmissió de
coneixement: són espais de convivència,
d’arrelament i d’esperança. Sovint, són l’últim servei públic que queda en
molts nuclis petits, i també el primer que detecta desigualtats, acull la diversitat i genera comunitat.
Però per poder desplegar tot aquest potencial calen
recursos, estabilitat als equips docents, suport real a la diversitat i una
planificació que tingui en compte la singularitat del territori. No és el
mateix educar en una escola de tres línies de Tortosa que fer-ho en una ZER de
la Terra Alta. Per això és tan important adaptar-se a les diferents
casuístiques, circumstàncies i contextos amb polítiques educatives valentes i
ajustades a la realitat.
Encara que ho pugui semblar, això no és només una
reivindicació del sector: hauria de ser una exigència de país. El futur es construeix avui a les aules.
Si volem garantir igualtat d’oportunitats, cal que l’educació se situï al
centre de les prioritats polítiques i pressupostàries. No podem exigir
excel·lència sense dotar de condicions dignes les persones que fan possible
l’educació.
Aquest final de curs és també una oportunitat per mirar
endavant i reclamar amb veu clara una educació pública de qualitat, arrelada al
territori, i capaç de donar resposta als reptes d’avui: la digitalització
(aquests últims dies en qüestió), l’equitat, la diversitat, el benestar
emocional. Perquè educar no és només
ensenyar: és construir societat.
Des de l’escola més petita fins a l’institut més gran, continuem educant amb compromís, amb
vocació i amb esperança. Però també amb la convicció que cal una aposta
col·lectiva i sostinguda per garantir que l’educació sigui, de debò, el motor
de transformació que volem —i que necessitem.
Josep Maria Raduà Serra
Juny 2025
.png)
