dimarts, 16 d’abril de 2019

'Les despulles d'un somni', d'Antoni Ribas Tur

Les despulles d'un somni és el poemari amb què Antoni Ribas Tur (Eivissa, 1978) es va endur el XIII Premi de Poesia Joan Perucho Vila d'Ascó (2018) i que recentment ha estat publicat per l'editorial Saldonar.
Antoni Ribas, que és periodista d'arts visuals del diari Ara, té publicats altres llibres com Mudances i Ciutats sense memòria.
La lectura d'aquesta última publicació és endinsar-se a les vivències de l'autor en forma d'autoretrat, com bocins d'una trajectòria vital amb una mirada serena: El resultat és que soc més vell,/ i que no estic trist. En aquest recorregut hi trobem un punt de nostàlgia però sense que sigui un poemari trist: El cel torna a tenir ara/ el mateix color que aquell dia.
Ens mena fins als seus orígens a Eivissa -al passeig on sempre torna-, o a la clínica on va néixer: A la clínica on vaig néixer/ se salvava tothom:/ abans que un pacient es morís/ l'amo li donava l'alta. Però també ens fa viatjar a Varsòvia o a Roma, però també a Barcelona, on viu des de fa una colla d'anys.
Les despulles d'un somni compta amb un pròleg signat per Jordi Nopca i una de les curiositats que hi trobem és que la cinquantena de poemes del llibre estan endreçats alfabèticament. Probablement, si teniu ocasió de llegir aquest poemari, compartireu amb mi que mereix més d'una lectura.
Acabo amb un dels seus poemes, L'equilibrista, ja que prenent prestada la idea del prologuista, els poemes en "no defugir ni la tristesa ni els desenganys són d'una vivesa admirable". Per tant, l'equilibri just de mirar enrere però amb la vivacitat del present.

L'EQUILIBRISTA
Guardo les restes de tot allò
que he viscut.
He après que l'experiència
és una línia molt prima
que separa l'acompliment
de la pèrdua.
La pell d'una serp trobada
al bosc és un tresor.
Les escates es desfan
entre els dits i escalfen
les mans amb l'eco d'una fiblada.
El foc no pren.