Abans
que el gran compàs no em paralitzi
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d’aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d’aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s’esborra
té importància.
Felícia Fuster
(Barcelona, 1921-París, 2012)
Obra poètica, 2010 [«Nusos de sorra»,
Aquelles cordes del vent,
1987]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada