En el darrer Sant Jordi, un dels èxits editorials en català (dins de la categoria de llibres de no ficció) va ser el tercer i últim volum de les Memòries de Jordi Pujol: De la bonança a un repte nou (1993-2011).
Igual que en els dos primers volums, la redacció de les Memòries ha comptat amb la col·laboració del periodista d'El Punt Avui Manuel Cuyàs.
Jordi Pujol es va acostant a l'actualitat amb un volum que repassa els pactes de la seva força política amb els partits de govern d'Espanya (PSOE primer i PP després), que és el que engloba en el capítol que anomena "Bones anyades". Tot i fent autocrítica, considera que el suport a Felipe González primer i a José María Aznar després van suposar avenços en l'autogovern català, malgrat el desgast electoral que van suposar per la seva força política (CiU).
L'expresident també s'endinsa, tot i que en un capítol breu, en el partit i el relleu al capdavant personificat en la figura d'Artur Mas.
Un altre bloc important del llibre és l'obra de govern. Aquí retrobem el Pujol que ens tenia acostumat des de la tribuna del Parlament a fer un repàs exhaustiu de les actuacions del seu govern en qualsevol àmbit sectorial i en qualsevol racó del país. Novament apareix el Pujol que coneix el mapa geogràfic i hùmà del país com poques persones.
Poc a poc enfilem la recta final, els seus darrers mesos al capdavant del govern de Catalunya, les sensacions arran dels resultats del 2003 que va permetre la formació del tripartit, els darrers moments a Palau abans de la presa de possessió de Pasqual Maragall...
Les Memòries no sorprenen en tant que veiem al Pujol que ens tenia acostumats, que tot i que reconeix el fracàs en algunes actuacions polítiques -ja sigui per massa prudent, o precisament per no haver escoltat prou-, en definitiva acaba posant una bona nota a la seva trajectòria política.
Potser a part de les valoracions que fa dels protagonistes polítics d'aquesta etapa (cosa que sempre genera curiositat), és interessant l'epíleg amb què clou el volum. Un Pujol que en primer lloc mostra confiança en el país, ja que havent passat per situacions pitjors, ha mostrat capacitat de resisitència. Però a la vegada hi ha un Pujol que ha evolucionat des de la seva postura d'intentar ajudar a construir un Estat que reconegués la diferència catalana, a comprovar que aquest objectiu no sembla possible. Com ja ha anat fent públic en els mitjans de comunicació o en algunes conferències, considera que només són dues les sortides que s'obren davant del país: una Catalunya residualitzada dins d'Espanya o bé l'opció d'una Catalunya independent.
