divendres, 12 d’agost del 2016

Monogràfic: Ascó, bressol d'artistes

Un any més, i ja en van deu, he disposat de l'ocasió de participar, juntament amb l'amic Biel Pubill, en l'elaboració del monogràfic que encapçala el programa d'actes de la festa major d'Ascó. És una oportunitat per fer una pinzellada a algun aspecte vinculat a la població, normalment de caràcter històric, patrimonial o etnològic, que ajuden a entendre la identitat asconenca fent una mirada enrere.
Aquest 2016 hem fet una proposta artística, ja que ens centrem en la biografia de vuit artistes locals (o bé nascuts a Ascó o bé amb vinculacions familiars al poble) representatius del segle XX i que ja no són entre nosaltres: Pere Daura, Josep M. Brull, Domingo Margalef, Nicolau Ortiz, Josep Gironès, Carmel Biarnés, Oriol Muntané i M. Teresa Linyan.


Adjunto un fragment de la introducció que justifica i contextualitza el perquè del tema treballat.

ASCÓ, BRESSOL D’ARTISTES
Ningú podrà negar que la cultura és el fet diferencial d’un poble. Els trets culturals són el resultat de segles de convivència, de creació i de recreació d’hàbits col·lectius que donen coherència a les relacions entre els membres de la comunitat i els doten d’un imaginari col·lectiu, conegut i respectat per tots i que té com a principal virtut cohesionar el grup.
Aquets trets culturals són resultat, alhora, de múltiples factors com pot ser la llengua, les festes, les arts, els ritus i símbols acceptats en el temps... A continuació donem un cop d’ull a alguns dels artistes asconencs més destacats del segle passat centrant-nos, exclusivament, en els que van sobresortir en la creació pictòrica i/o escultòrica. Amb l’ànim de donar una pinzellada –mai millor dit- general d’aquests artistes, no ens limitem a citar els nascuts a la nostra població sinó també referenciem aquells que hi van estar vinculats ja fos per ser descendents d’asconencs o tenir-ne vincles familiars.
Potser sí que es possible un poble sense cultura però també és cert que sense ella no hi ha identitat, no hi ha patrimoni. En bona mesura els asconencs som deutors d’aquests artistes perquè ells, amb les seves creacions, han fet aportacions importants a la nostra cultura i el seu llegat és el nostre patrimoni. A més, i com podrem comprovar al llarg del monogràfic, bona part de l’obra d’aquests artistes de referència es troba fora del nostre entorn més immediat, i en certa manera, són també uns ambaixadors del poble i de la comarca.
Dels vuit noms que es treballen en el text només hi ha una dona. És evident que era un altre temps i, en canvi, si a dia d’avui haguéssim de fer un llistat de persones vinculades a l’art, la majoria tindrien nom de dona. Per tant aquesta ressenya no fa més que retratar i posar en context un període de la nostra història.
Finalment, per damunt de tot, cal remarcar el paper suggestiu de la seva obra la importància de la qual rau, més enllà de la materialitat, en la capacitat d’impregnar i d’estimular l’interès a noves fornades d’artistes i creadors asconencs que s’han emmirallat en els nostres artistes del segle XX. Un art que amb ulls del segle XXI continua ampliant-ne l’abast ja que, sense anar més lluny, tenim l’art urbà en forma de grafit o bé el món de la fotografia, la imatge i el disseny gràfic.
Quan proposem aquesta aproximació a uns noms que han llegat el seu art, estem fent un tasca de valorització d’un patrimoni vehiculat a través de la pintura o de l’escultura. I pensem que aquests dies previs a la festa major esdevenen paradigmàtics per a recuperar aquest patrimoni artístic produït pels nostres avantpassats, en un període festiu de l’any en què ens reivindiquem com asconencs i que, en aquesta ocasió, amb la seva remembrança fonamentem i consolidem més l’imaginari col·lectiu.
Que aquest antic ritual festiu que celebrem anualment per honorar els patrons sant Miquel, santa Paulina i sant Gregori acompleixi la seva funció de reforçar les relacions socials, col·lectives i d’identitat dels asconencs i asconenques.
Bona festa major!

BIEL PUBILL i SOLER
JOSEP M. RADUÀ i SERRA

dijous, 11 d’agost del 2016

dimecres, 10 d’agost del 2016

dimarts, 9 d’agost del 2016

Sònia Franquet, el seu pas per Rio 2016



















Per tercera ocasió consecutiva la tiradora d'Ascó Sònia Franquet ha competit en uns Jocs Olímpics, ja de per sí tot un èxit en la seva carrera esportiva. A Rio 2016 ha mostrat de nou el seu esperit competitiu i talent esportiu, havent aconseguit uns resultats (diploma olímpic) que encara milloren les seves anteriors marques olímpiques.
Aquests han estat els seus resultats en les dos modalitats en què ha participat.

PISTOLA D'AIRE COMPRIMIT DES DE 10 METRES  (7 d'agost)
- 6a posició: ha aconseguit arribar a la final i assolir un meritori sisè lloc amb 116.5 punts. Amb aquests classificació s'ha fet amb un Diploma Olímpic. Ha millorat les participacions de Pequín i Londres.

PISTOLA ESPORTIVA DE 25 METRES (9 d'agost)
564 punts - 35a posició (la prova té dos parts, en el segment de precisió ha quedat vint-i-novena, amb 286 punts; mentre que en el de pistola ràpida no ha estat del tot encertada i ha baixat posicions, havent aconseguit 278 punts)

Un cop més, enhorabona Sònia!

dijous, 4 d’agost del 2016

Sònia Franquet a Rio 2016

Demà s'inauguren els XXXI Jocs Olímpics de l'era moderna a Rio de Janeiro (2016), i són els tercers consecutius en què la tiradora d'Ascó Sònia Franquet pren part en la competició olímpica.
En aquesta ocasió, la seva participació està prevista:
- el 7 d'agost, en la categoria de tir amb pistola d'aire comprimit 10 metres.
- el 9 d'agost, en la categoria de pistola esportiva 25 metres.

***
En aquests enllaços es pot recordar les seves anteriors participacions olímpiques a Pequín 2008 i Londres 2012.

Resultats de Sònia Franquet (Pequín 2008)

dimecres, 3 d’agost del 2016

El pas d'Anníbal per Ascó

A l'últim exemplar de la revista Sàpiens (núm. 171, agost de 2016) hi trobem una entrevista a l'arqueòleg Jaume Noguera, que en l'actualitat està treballant en la recerca "Guerra i conflicte al nord-est de la Península Ibèrica en època romanorepublicana". I d'aquest període, el pas d'Anníbal al capdavant de l'exèrcit cartaginès creuant la península Ibèrica és un episodi que ha donat peu a diverses hipòtesis. Sense anar més lluny, Carmel Biarnès en els seus treballs històrics defensava que amb tota probabilitat Anníbal havia travessat l'Ebre per Ascó, en concret a la zona del Pas de l'Ase.
Les darreres investigacions i troballes estan fent aparèixer certes evidències a partir d'intentar localitzar rastres en els diferents campaments cartaginesos. Doncs bé, sembla ser que s'han trobat dos llocs per on va passar l'exèrcit d'Anníbal, i així ho afirma Jaume Noguera: "Hem localitzat amb tota seguretat un dels passos de l'Ebre, en un gual del riu a Ascó. I potser un segon lloc de pas és a la Palma, a l'Aldea (Baix Ebre)". S'ha arribat a aquesta conclusió ja que com indica el propi Noguera: "Quan un es troba, en una gran dispersió, desenes de monedes de bronze hispanocartagineses, en un indret sense assentaments indígenes, junt amb puntes de fletxes i projectils de fona de plom, què cal pensar? Només poden ser campaments de la Segona Guerra Púnica. És el que hem trobat a la Palma, a Ascó i a Valls".

dilluns, 1 d’agost del 2016

La llei dels justos, de Chufo Lloréns

Chufo Lloréns és un autor amb una obra que s'ha caracteritzat per mostrar la seva passió per la història, i en cadascuna de les seves publicacions tan important com l'argument és el temps històric en què es desenvolupen les trames.
A La llei dels justos l'autor ens trasllada a la Barcelona de després de l'Exposició Universal de 1888, una època en aquell final del segle XIX força convulsa per la situació pròpia de la ciutat (l'anarquisme s'anava fent un lloc entre una massa obrera descontenta de les condicions laborals de les fàbriques) però també amb un context polític particular que es reflecteix en les revoltes a l'illa de Cuba que acabaria desembocant en la seva independència del regne d'Espanya uns anys després. 
Aquests fets històrics que expliquen la Barcelona del modernisme són el rerefons de la trama, o potser caldria dir de les trames, ja que 1.100 pàgines donen per a molt. D'una banda potser caldria destacar el detall en les descripcions de vestits, personatges, estances, paisatges... tot i que en algun cas arriba a ser excessiu. D'una altra banda, remarcar el treball acurat en la contextualització, utilitzant de forma brillant els diferents episodis històrics per donar sentit al desenvolupament de la novel·la i a la pròpia evolució dels personatges.
La història posa en primer pla el contrast entre la ciutat burgesa i la ciutat obrera, o entre la Cuba colonitzada i la Cuba colonial. Entre una societat benestant i una societat empobrida. Precisament aquesta diferència fa que es generi una rancúnia o animadversió entre aquests dos pols de la societat que arriba a desembocar en violència. I amb aquest panorama, la novel·la mostra com d'impossible resulta que qualli una relació entre la Candela i en Joan Pere, ella filla d'un burgès i ell un jove fill d'una vídua que treballa en una llibreria. Però la Candela i en Joan Pere no són els únics protagonistes en aquesta obra on s'evidencien els conflictes polítics, laborals i amorosos entre els personatges, ja que certament és una novel·la coral. És important la figura de Germà Ripoll (cosí de la Candela) o Màxim Bonafont (germà de Joan Pere), així com les seves mares, o els amics de tots ells... i que van generant infinitat de subtrames tal com va avançant l'argument.
Cal dir que les escenes que tenen lloc a Cuba tenen relació en la història en tant que la família burgesa protagonista de la novel·la (Ripoll-Guañabens) hi té negocis d'importació i exportació de sucre, tabac...
A La llei dels justos hi trobem de tot: amor i traïció, assassinats i mentides, dobles vides i negocis foscos, luxe i austeritat, fortuna i misèria... amb girs argumentals que fa que no decaigui l'interès al llarg dels 181 capítols.