Cuidar també és curar

Durant més de cinc setmanes he entrat cada dia en una UCI. No hi he entrat com a professional sanitari, sinó com a familiar. I aquesta experiència m’ha fet mirar d’una altra manera les persones que hi treballen i entendre, encara més, la importància de la seva tasca.

Quan pensem en una unitat de crítics, probablement pensem en la tecnologia, en els aparells, en els monitors, en els tractaments i en la complexitat de les decisions mèdiques. I tot això és imprescindible. Però després de cinc setmanes he après que en una UCI hi ha una altra cosa que també resulta imprescindible: les persones que tenen cura de les persones.

Infermers i infermeres, metgesses i metges, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors i tot l’equip que fa possible que una unitat com aquesta funcioni. Professionals que treballen en situacions sovint difícils, que conviuen diàriament amb la malaltia i la fragilitat i que, malgrat tot, mantenen una actitud que va molt més enllà de complir amb la seva obligació.

En una UCI no només tenen cura dels pacients; també sostenen les famílies. Perquè quan un pacient ingressa en una UCI, la família també entra, d’alguna manera, en una realitat desconeguda. Són dies d’incertesa, de por, d’espera i de preguntes. I enmig d’aquest escenari, un professional que s’atura per explicar-te què està passant, que respon una pregunta per enèsima vegada, que et transmet tranquil·litat o que simplement et tracta amb humanitat té un valor immens.

Durant aquestes setmanes he vist professionals que fan fàcil allò que per a una família és extraordinàriament difícil. He vist paciència, rigor, sensibilitat i una enorme capacitat d’adaptar-se a cada pacient i a cada família. I he vist també una cosa que potser és més difícil de descriure: la manera com continuen fent la seva feina, amb serenitat i respecte, fins i tot en les circumstàncies més complicades.

Sovint parlem de la vocació dels professionals sanitaris. I és cert que n’hi ha molta. Però crec que hem d’anar més enllà. La vocació no pot convertir-se en una justificació per donar per fet l’esforç de qui cuida. Reconèixer els professionals sanitaris també significa valorar les condicions en què treballen, els recursos que necessiten i la responsabilitat que assumeixen cada dia.

Aquesta experiència m’ha fet valorar encara més la sanitat pública i, si em permeteu singularitzar-ho, l’Hospital Universitari de Tortosa Verge de la Cinta: un servei essencial per a milers de persones que, en algun moment de la seva vida, hi necessitarem ser ateses.

I és precisament per això que cal defensar-lo, dotar-lo dels recursos necessaris i reconèixer els professionals que hi treballen. No només quan apareixen dades sobre llistes d’espera, manca de professionals o dificultats del sistema sanitari. També quan les coses funcionen. També quan algú fa extraordinàriament bé la seva feina i aconsegueix que un moment terrible sigui una mica més suportable.

Aquest article no pretén explicar què és una UCI ni com funciona. Tampoc vol parlar en nom de tots els familiars que hi han passat. Només vol posar paraules a una experiència personal i fer arribar un agraïment.

Gràcies a totes les persones que durant aquestes cinc setmanes han tingut cura del meu familiar. Gràcies per la professionalitat, però també per la paciència. Per l’exigència, però també per la sensibilitat. Per la capacitat de curar, però sobretot per la capacitat de cuidar.

Perquè en una UCI, curar és imprescindible. Però cuidar també és curar.

A tots vosaltres, gràcies!

Josep Maria Raduà Serra
Agost 2026