Amb un "Bon dia, són les vuit" començava cada matí el periodista Antoni Bassas el programa insígnia de Catalunya Ràdio entre 1995 i 2008; tot i que els darrers anys, es posava davant del micròfon una hora abans.
Doncs bé, aquesta salutació que es va fer tan habitual mentre el país es llevava, esmorzava o anava a treballar, és també el títol que ha escollit Antoni Bassas per fer una crònica d'aquells anys. Bon dia, són les vuit és un exercici de memòria amb el que Bassas va ser reconegut amb el Premi Josep Pla 2018.
Tot comença amb un pròleg emotiu del darrer dia del programa, el juliol de 2008, en què molta gent es va concentrar davant de l'emissora per acomiadar-se d'una persona que s'havia introduït a les seves vides a través d'un micròfon.
Tot el llibre és interessant des del moment en què retrata el que succeïa al país aquell temps, ja que un magazine matinal de ràdio és sobretot informació i actualitat. Però el que atrapa és recordar els molts col·laboradors amb què va comptar al llarg del període o bé el capítol d'històries viscudes en què descobrim aspectes que no arriben al públic.
El capítol "La crosta nacionalista" pren el títol d'una desafortunada frase d'un dirigent socialista en època del govern tripartit. Precisament l'ambient polític va provocar en certa manera l'adéu a la ràdio d'Antoni Bassas, tot i que tenia clar que ja portava una llarga etapa al capdavant del programa, i per tant, més aviat o més tard havia d'arribar el punt i final.
Finalment, trobem una crònica de la seva corresponsalia a Washington, convertint-se en la veu dels Estats Units a TV3. Van ser 1.500 dies a Amèrica que a més d'un repte professional, va ser també un regal per algú que transmet compromís amb la professió periodística i també amb el bategar del país.
Tot comença amb un pròleg emotiu del darrer dia del programa, el juliol de 2008, en què molta gent es va concentrar davant de l'emissora per acomiadar-se d'una persona que s'havia introduït a les seves vides a través d'un micròfon.
Tot el llibre és interessant des del moment en què retrata el que succeïa al país aquell temps, ja que un magazine matinal de ràdio és sobretot informació i actualitat. Però el que atrapa és recordar els molts col·laboradors amb què va comptar al llarg del període o bé el capítol d'històries viscudes en què descobrim aspectes que no arriben al públic.
El capítol "La crosta nacionalista" pren el títol d'una desafortunada frase d'un dirigent socialista en època del govern tripartit. Precisament l'ambient polític va provocar en certa manera l'adéu a la ràdio d'Antoni Bassas, tot i que tenia clar que ja portava una llarga etapa al capdavant del programa, i per tant, més aviat o més tard havia d'arribar el punt i final.
Finalment, trobem una crònica de la seva corresponsalia a Washington, convertint-se en la veu dels Estats Units a TV3. Van ser 1.500 dies a Amèrica que a més d'un repte professional, va ser també un regal per algú que transmet compromís amb la professió periodística i també amb el bategar del país.
