Segells històrics d'Ascó

A la secció de Colección sellos en tinta de l'Archivo Histórico Nacional es pot consultar un document de 1876 que parla dels segells que fins aquell moment havien estat vigents a la vila d'Ascó, el primer dels quals estava format per una distribució de les quatre lletres del nom del poble mentre que el segon ja esmenta l'alcaldia constitucional d'Ascó i està presidit per la figura de Sant Miquel, patró de la població.

Villa de Ascó.
Partido de Gandesa. Provincia de Tarragona.

Este sello estuvo en uso hasta el año mil ocho cientos setenta, ignorandose su antiguedad, pues nadie recuerda haber visto otro anterior el que fue reemplazado por el que actualmente esta en uso por ser tan facil su falsificacion.

Villa de Ascó.
Partido de Gandesa. Provincia de Tarragona.

Este sello es el que tiene en actualidad la poblacion y empezó a usarse en el año mil ocho cientos setenta debiendo su origen a un propietario de esta villa que fue a Barcelona y viendo elaborar sellos les dijo hiciesen uno que estuviera San Miguel por ser el patron de la poblacion.

Vaga de fam

DENUNCIEM:
el bloqueig a la justícia europea que el Tribunal Constitucional ens imposa

L’accés als tribunals sense dilacions ni traves innecessàries és un dret que tota persona té. Dificultar l’exercici d’aquest dret amb plenes garanties i en condicions justes pot comportar perjudicis i danys irreparables a drets fonamentals.

La causa que l’Estat espanyol instrueix al voltant del Referèndum de l’1 d’octubre evidencia un munt d’afectacions dels nostres drets fonamentals, entre ells el de la presumpció d’innocència, la llibertat, els drets polítics i el d’un procés judicial amb totes les garanties. Les vulneracions del Conveni Europeu de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics són ben visibles en moltes de les resolucions que tant el Tribunal Suprem com l’Audiència Nacional han dictat contra nosaltres des del 16 d’octubre del 2017, data en què es van produir les primeres ordres de presó preventiva.

La nostra determinació per tenir un procés i un judici justos segueix més viva que mai. No hem deixat de recórrer judicialment totes aquelles vulneracions que els tribunals espanyols han infringit contra els nostres drets. Però són els tribunals internacionals, i en particular el Tribunal Europeu de Drets Humans, on avui dipositem la confiança per rebre justícia.

El Tribunal Constitucional, però, ens imposa el bloqueig per accedir a la justícia europea. L’acció del TC és tan simple com indissimulada: admetre a tràmit el 100% dels nostres escrits d’empara per, posteriorment, no resoldre’n cap.

D’acord amb les dades oficials del TC, els escrits d’empara admesos es mouen entre un 1% i un 1,5% del total dels presentats. En el nostre cas se n’admeten el 100% per, seguidament, oblidar-los en un calaix. La legislació espanyola (Llei d’enjudiciament criminal) i la doctrina del mateix Tribunal Constitucional estableixen que els recursos contra els escrits de presó provisionalhan de gaudir de tramitació preferent i s’han de resoldre en un termini màxim de 30 dies. El primer recurs d’empara acceptat a tràmit pel Constitucional contra l’ordre de presó provisional decretada per l’Audiència Nacional es va presentar el 22 de novembre del 2017, fa més de 365 dies. Una demora injustificada i més quan tenim ben viu el record de resolucions exprés que el Tribunal Constitucional ha fet en diverses ocasions, on ha arribat a reunir-se en cap de setmana i amb només 24 hores després de ser requerida la seva intervenció.

Manifestem la necessitat d’un Tribunal Constitucional imparcial i diligent, que no obstaculitzi l’exercici dels nostres drets. Denunciem el bloqueig que de facto el Tribunal Constitucional espanyol ens imposa per accedir al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Ens reafirmem en la nostra determinació, d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans, a exercir amb plenitud de drets la nostra defensa. No renunciarem mai a un judici just

No demanem al Constitucional cap tracte de favor. Però tampoc no acceptem passivament cap discriminació ni dilació injustificada. La qüestió ni tan sols és que es dictamini al nostre favor, sinó simplement que es desbloquegin (inadmetin o desestimin) els recursos d’empara presentats. Només així es desbloquejarà la via per accedir a la justícia europea. Som conscients que com més s’endarrereixi el nostre accés al Tribunal Europeu de Drets Humans més s’endarrerirà la recuperació de la nostra llibertat

Denunciem el bloqueig a la justícia europea que el Constitucional ens imposa. I ho fem amb tota la força i dignitat d’una acció amarada en la no-violència. Una de les poques protestes legítimes que el fet d’estar empresonats ens permet: la vaga de fam

No ho fem contra ningú sinó a favor de remoure consciències i voluntats per impedir que s’assumeixi com a normal allò que no ho és. El funcionament irregular del Tribunal Constitucional és d’una gravetat sense matisos en un Estat de Dret. I això ha d’interpel·lar tots els demòcrates pensin com pensin

Demanem l’atenció i el suport de totes les persones demòcrates de Catalunya, Espanya, Europa i el Món. Convidem a preservar l’actitud cívica i pacífica que tan forts ens ha fet al llarg d’aquests anys. Instem a donar nova volada a la “revolució dels somriures” a través dels actes que els propers dies i setmanes es continuaran celebrant a Catalunya en forma de concentracions, sopars grocs i concerts. I demanem també que la nostra vaga de fam no alteri l’esperit ni les trobades de celebració que aquestes dates properes al Nadal i a Cap d’Any comporten per a la immensa majoria de nosaltres

Agraïm, finalment, la solidaritat de totes les dones i de tots els homes que se senten interpel·lats i compromesos en la defensa efectiva dels drets i les llibertats, personals i col·lectius.

Junts i dignes fins la llibertat!

Jordi Sànchez i Jordi Turull
Lledoners, 1 de desembre del 2018.

Un esforç conjunt, una resposta positiva per a tothom

Llibertat presos i preses polítiques

Presó de Lledoners, novembre de 2018

Lliures i sense por

MANIFEST UNITARI DIA INTERNACIONAL 

PER A L’ELIMINACIÓ DE LA VIOLÈNCIA ENVERS LES DONES 

25 de novembre de 2018

Els temps estan canviant. Vull pensar que aquest cop sí. Vull pensar que la violència masclista és un dels temes de l’agenda de país i sobretot és un tema del que se’n parla, del que en parlem. I no només avui, 25 de novembre. Que se’n parli durant tot l’any i que en parlin moltes veus és important, perquè ens ajuda a totes i a tots a identificar les violències masclistes (més o menys subtils, més o menys visibles) que ens acompanyen des que naixem i que ens fan mal, que ens han fet mal.

 Fa 10 anys que a Catalunya tenim una llei que lluita pels drets de les dones a eradicar les violències masclistes. Totes. Les violacions, les agressions sexuals, l’assetjament, el tràfic i l’explotació de dones però també els matrimonis forçats o la mutilació genital femenina. Però amb les lleis no n’hi ha prou com demostren les dades. La violència masclista s’exerceix al llarg de tot el nostre cicle vital de diverses formes. Al món, una de cada tres dones ha patit violència masclista. A Europa, una de cada tres dones ha patit violència física o sexual durant la seva infantesa a mans d’un adult, i a Catalunya, una de cada quatre dones ha sigut víctima d’un atac masclista d’extrema gravetat. Ens cal educar, ens cal saber, ens cal reconèixer.

Els darrers mesos he pogut conèixer de primera mà històries de violència patida per dones. I el que elles m’explicaven no m’era aliè. Formava part d’una cosa que jo ja sabia, que jo ja notava, que jo ja sentia. Elles hi han donat forma i li han posat paraules. I crec que això ens ha passat una mica a totes com a societat. 

Fa 7 mesos, el 26 d’abril d’aquest any, l’audiència de Navarra va fer pública la sentència del cas de la Manada. Un cas que ha sacsejat consciències i que ha fet entendre a molts i moltes de què va això de les violències sexuals. Una oportunitat de visibilitzar un fenomen sovint silenciat i desconegut. Des que som ben petites ens diuen que sortir a la nit comporta un risc per a la nostra integritat física i pels nostres cossos. 

A casa, la seguretat de les dones tampoc està garantida. En el darrer any a Catalunya, més de 12 mil dones van denunciar a la policia estar patint violència masclista en l’àmbit de la parella, és a dir, violència exercida per les seves parelles o ex parelles. En el que portem d’any, 44 dones han estat assassinades per la seva parella o ex parella a tota Espanya, 6 d’elles a Catalunya. Però els crims només són la cara més amarga d’una violència masclista que obliga a desenes de milers de dones a suportar aquestes situacions, tot i tenir una llei estatal contra la violència de gènere que porta 14 anys en vigor, però que no acaba amb el problema. Perquè necessitem més recursos i més recolzament per a que totes les dones en situació de violència masclista puguin trencar el silenci i en sortir-se’n.

Necessitem prevenció, perquè la violència no sigui una opció vàlida en les relacions de parella. 

Necessitem recursos per garantir una atenció digna i de qualitat a les dones en situació de violència masclista per a la seva total recuperació, i, especialment, en tot el procés de denúncies i procediments judicials.

Necessitem més professionals especialitzats en l’atenció a filles i fills perquè el futur de casa nostra sigui un país lliure de violència masclista. 

Necessitem recursos d’urgència i atenció de qualitat per recolzar les dones en situacions de risc per elles i els seus fills i filles. 

I necessitem avançar en la construcció d’un model català d’abordatge de les violències sexuals, amb una visió integral i amb la voluntat d’explicar què són i com se’n pot sortir. 

Encara hi ha molt camí per fer, però una dècada després de la llei catalana del dret de les dones a eradicar la violència masclista, estem més decidides que mai a superar el patriarcat, a que el poder sigui en mans de les dones a mans iguals i a no tenir por. Perquè no volem més violència contra les dones. Contra cap dona, contra cap nena. Perquè tenim dret a ser nenes i dones lliures. 

I ho seguirem cridant tots els dies de l’any i també cada 25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones.

13 mesos d'injustícia

Després de la batalla..

El final de la batalla de l'Ebre, que en aquests dies es commemora el 80è aniversari, va ser el començament de la fi de la guerra civil espanyola. La retirada de les tropes republicanes de les seves posicions anava evidenciant la feblesa amb què es trobava aquest bàndol.

Les conseqüències d'una guerra són moltes i en diferents camps, començant per les vides humanes que es cobra. Passen els anys i la gent que l'ha viscut continua neguitejada pels records, les dificultats i les penúries passades.

Un altre enfocament de les repercussions d'una guerra es troba en la destrucció provocada al patrimoni. Qui va fer un buidatge d'aquestes dades va ser Manel Güell en l'article “Cifras declaradas de destrucción en la provincia de Tarragona (1939)” publicat el 2006 a partir de la informació dels expedients de "Regiones devastadas" on hi ha una fitxa per municipi "donde aparecen los principales datos para averiguar los daños sufridos en aquél municipio por causa de la Revolución del 1936 y subsiguiente Guerra Civil".

En començar la guerra civil, l'any 1936, Ascó comptava amb una població de 2.235 habitants. En finalitzar la guerra al cap de tres anys, la població havia disminuït fins als 2.025 habitants (1939). Per tant, la guerra civil va tenir en primer lloc una conseqüència demogràfica amb la pèrdua del 10% de la població.

Segons les dades d'aquest informe, de les 650 cases que hi havia aleshores a Ascó, en van ser destruïdes o afectades un total de 188, que suposa una afectació del 29% dels immobles de la vila.
Finalment, les altres dades que apareixen són les estimacions dels danys patrimonials: en el cas dels béns de l'església es van calcular en 5.800 pessetes, mentre que l'estimació de l'afectació patrimonial a particulars va ascendir a 742.995 pessetes.