Carpeta de Goigs dels Sants Patrons d'Ascó

Amb el suport de Joan Roig i Montserrat, rector d'Ulldemolins, hem elaborat una carpeta que recull els goigs que estan dedicats i que es canten o s'han cantat als diferents patrons de la vila d'Ascó. La carpeta aplega aquests càntics ben habituals a tots els Països Catalans, i que en la seva introducció, Mossèn Roig caracteritza com "fruit i vehicle de la religiositat popular (...) que des dels seus orígens s'han imprès sobretot en fulls volanders ben característics, i a més amb aquesta original composició tipogràfica: un text poètic, que va emmarcat per una orla, i és presidit per una representació, xilogràfica o dibuixada, de l'advocació de Jesucrist, la Mare de Déu o els sants als quals van dedicats els versos (...)".

En el cas d'Ascó, s'han recollit els següents goigs:

• Al Santíssim Sagramanent, que es canten durant els oficis de Dijous Sant.
• A la Mare de Déu del Carme, cantats a la Capelleta durant la novena del mes de juliol.
• A Sant Miquel Arcàngel, els antics en castellà i uns de nous, elaborats per aquesta ocasió, en català, i amb lletra de mossèn Joan Roig.
• A Sant Pere Màrtir Sans i Jordà, en aquest cas són tres goigs de diferents èpoques: de principis del segle XX, poc després de ser elevat als altars com a beat, fins a l'any 2000, que va ser canonitzat. També s'hi afegeixen uns goigs dedicats a Pere Sans, i als altres quatre dominics beatificats amb ell l'any 1893, publicats a Vic el mateix any.
• A Santa Paulina, amb dos facsímils: un de 1926 i un altre de 1969. Recordem que la santa és patrona d'Ascó i disposa d'ermita al paratge de Mas de Prades.
• A Sant Artemi, pare de Santa Paulina, editats el 1926, i on diu que a Ascó es veneren les seves relíquies.
• A Sant Antoni, goigs que es presenten per primer cop, amb lletra de Mossèn Joan Roig, melodia de Monsenyor Valentí Miserachs i xilografies de Ricard Marlet.

Les transcripcions musicals que acompanyen els goigs les ha realitzat Bartolomé García-Plata, mentre que pel dibuix de portada s'ha comptat amb la col·laboració de Josep Maria Pros.

A favor del procés participatiu del 9-N

Després d'unes primeres hores de desencís pel trencament de la unitat dels partits proconsulta, sembla que hem anat reconstruint certes complicitats que han de portar-nos finalment a votar la independència de Catalunya. 

Sabíem que teníem davant un adversari potent, un Estat espanyol que no ho posaria fàcil, que no ho permetria, que ni tan sols ho toleraria. Recordem que la consulta convocada el 27 de setembre era una consulta no vinculant. Però no sabíem que on sorgirien els problemes seria entre aquells que crèiem que s'havien conjurat a mantenir-se ferms i units en aquest procés. Per tant, el desencís va ser inevitable.

Hores després el President Mas, amb certa habilitat, va marcar de nou el camí a seguir, amb dos etapes: una consulta en forma de procés participatiu, i unes eleccions al Parlament que adoptin un caràcter plebiscitari. Quan semblava que el 9-N estava desactivat, se'ns presenta la possibilitat de disposar d'urnes, paperetes i locals en un procés participatiu, que evidentment només tindrà una lectura simbòlica, però que ha de servir per mostrar al món una vegada més la voluntat de decidir el futur del nostre país. 

És per això que ha costat entendre la poca generositat d'alguns partits davant aquest escenari. Se'ns presenta un camí viable, possibilista. És una alternativa que permet que el 9-N no sigui un diumenge qualsevol. Serà una forma de desafiar l'estat. Sense deixar d'obeir al clam de la societat catalana, s'evita una desobediència que podria repercutir en els funcionaris convocats per vetllar pel procés.

El President Mas ha estat el primer president que ha elevat el llistó del catalanisme. Ja hem superat l'etapa autonomista. La pregunta de la consulta situa el catalanisme en la tessitura de la independència. I malgrat tot, hem vist com alguns partits han jugat un paper fruit de la tàctica a curt termini. M'ha sabut greu, especialment, en aquells que van fer president de Catalunya a un membre del comitè federal del PSOE, i que ara, no han sabut valorar el coratge d'un president que lidera i que no amaga la voluntat d'arribar al final i de votar Sí-Sí.

El repte és tan gran, i estem tan a prop d'assolir-lo, que ens cal comptar amb totes les sensibilitats i aportar dosis de generositat. La societat catalana ha fet la feina; ara els toca als polítics ser mereixedors de protagonitzar aquesta hora gran de Catalunya.

Per tot plegat, vull manifestar el meu suport al procés participatiu al qual ens convoca el govern de Catalunya el proper diumenge 9 de novembre.

Els guardonats del VI Premi Carmel Biarnés

En el transcurs de la Jornada Carmel Biarnés s'ha donat a conèixer el nom dels guanyadors en les diferents modalitats que es convoquen del Premi de Periodisme Carmel Biarnés d'Ascó. 
Aquests han estat els que han rebut el reconeixement en la sisena convocatòria del Premi:

- Premsa escrita: l’article “Món romà i la figura de l'emperador August” d'Anna Plaza publicat a Fet a Tarragona.
- Televisió: “Què ens passa, valencians!?”, un documental de David Valls realitzat per Zeba Produccions.
- Ràdio: pel treball "Móra d'Ebre, epicentre cultural. Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc" d'Adriana Monclús de Cadena Ser Ràdio Móra d'Ebre.
- Internet: l’apunt ”Perseguint el passat perdut” de d'Andreu Prunera publicat al blog  "Posant el nas".

Han format part del jurat Aleandra Guerrero, Joan Launes, Àngels Pérez, Biel Pubill i Aurora Serrano.

El primer heroi

L'últim llibre publicat per Martí Gironell ens fa retrocedir uns quants segles, fins i tot mil·lennis, per situar-nos en la trama d'El primer heroi. Una novel·la que ens condueix a un període fascinant i desconegut de la nostra història i dels nostres orígens, però tot i així, ho fa amb un mestratge, que com diu Eudald Carbonell en el pròleg, "t'imagines que ets un més de la tribu".

Sens dubte, hi ha hagut una tasca de documentació i recerca que es percep en els múltiples detalls que van des de la situació dels diferents poblats, fins a aspectes quotidians com l'alimentació, els rituals, l'organització de la tribu i els rols dels seus membres, etc.

El protagonista és Ynatsé, el protegit pels déus, que té com a missió trobar un remei que posi fi a un mal que està afectant la seva comunitat, el Clan dels Cavalls. És per això que comença un viatge que el portarà a "descobrir" nous territoris i a interactuar amb altres comunitats. Serà un viatge amb un punt èpic que li reportarà nous aprenentatges, fins que retorna a casa, on l'esperen els altres membres de la tribu, juntament amb la seva companya Aynires i el seu fill Zeb.

L'empremta de la fe en Carmel Biarnés

Demà tindrà lloc la sisena edició de la Jornada Carmel Biarnés d'Ascó. Cada any s'ha escollit una temàtica que tingués alguna mena de vinculació amb aquest erudit polifacètic: des de l'arqueologia a la història, des de l'etnologia a la dansa, des del periodisme al folklore. Enguany el tema escollit té a veure amb la profunda religiositat de Carmel Biarnés i l'hem titulat "L'empremta de la fe en la identitat personal i col·lectiva".

Aquesta vessant espiritual ajuda a entendre bona part de la trajectòria de Biarnés, que a més queda palès en el llibre dedicat al "Beat Pere Sans d'Ascó. Un català universal" (1980) així com a nombrosos estudis i en alguns tastets literaris.

SEMPRE RESANT

L’ocult rosari de la meva vida
també té les desenes que li escau:
Cada deu passes un “Ave Maria”
i cada cent un “Glòria”, tal com cal.

Triangle misteriós: el Goig; la Glòria,
i entre mig dels dos, la Creu del Dolor.
Una rere l’altra. Inesgotable eufòria
que aboca els meus dedins davant l’Amor.

L’Amor: el Pare Etern, Alfa i Omega,
Principi i Fi, Senyor de Vida i Mort...
Vida que és un morir d’anhel que ofega,
i mort que és un reviure a millor sort.

I per postres: la dolçor de la “Salve”,
llepolia del cel a gust humà!
Quin místic remoreig! Sóc com un àlber,
ara blanc, ara verd... Sempre resant...!

CARMEL BIARNÉS

Manifest del Correllengua 2014

Des d’aquell fatídic 25 d’abril de 1707 la llengua ha estat per al nostre poble l’eix bàsic de reconeixement.

Perduts aleshores els nostres estats per la força de les armes la història ens va obligar a canviar el passaport pel diccionari. Ho vam fer, com tantes coses, amb la força que ens donava saber-nos resistents. Però ací estem en aquest 2014, tricentenari de l’ocupació de Barcelona i de l’abolició de l’estat català, a un pam, a un pas només de tenir un passaport que ens identifique, si no a tots, com a mínim, a un bon gruix de nosaltres, com la nació que som.

La defensa de la llengua ha estat una de les batalles més íntimes i constants de la nostra vida. Els qui vam néixer sota el franquisme van viure cruament aquella escola obscura que Ovidi Montllor retratà tan vivament. La vam viure i la vam patir. Mort Franco pràcticament tots vam pensar que el problema s’acabaria i la paradoxa, tantes dècades després és que no només no es va acabar sinó que renaix. Des de ponent el vent que ens arriba és terrible. Cada dia pitjor. No és cap equívoc dir que avui estem molt pitjor, pel que fa a drets lingüístics que a l’any noranta. I això és greu, molt greu.

Els Països Catalans clarament som una unitat d’agressió lingüística -especialment ara per part de l’estat espanyol. A la Franja, el País Valencià i les Illes l’atac és sistemàtic. Contra tot. Contra els mitjans i contra l’escola d’una forma molt especial però també contra les bases més profundes de la llengua, contra la seua unitat. N’estem acostumats. Ho hem patit durant tota aquesta llarguíssima transició. I ho hem resistit. La novetat és que els atacs també arriben al Principat, allà on no s’havien atrevit fins ara. 

I d’aquesta unitat d’agressió n’hem d’aprendre. Si som una unitat d’agressió hem de ser una unitat de resposta. L’actitud provocadora de la batllesa d’Elx no és un problema només per al Tempir, Escola Valenciana o Acció Cultural. És un problema de tots nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Com és un problema de tots i no només d’Obra Cultural Balear l’agressió constant de Bauzá contra les escoles de les Illes. Aquest també és un problema de tots nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I, evidentment l’absurditat del LAPAO és un problema de tots nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no només de les associacions de la Franja. 

Som a pocs mesos de veure nàixer entre Alcanar i La Jonquera una nova república catalana, el nostre segon estat, després d’Andorra. Serà un esdeveniment enorme, meravellós, però no serà de cap manera el final de la nostra història ni, ai!, el final de les agressions. Des de Bétera i Sa Pobla, des de Prada de Conflent i Queretes sapigueu que som molts els qui esperem veure ben aviat un altre tros del nostre país alliberat. I que som molts els qui seguirem usant el diccionari com si fos un passaport mentre lluitem per seguir el camí que de nou traça el vell Principat. La responsabilitat dels uns i dels altres serà diferent a partir d’aleshores però mentre entenguem que el català és la llengua de tots, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó sabrem que tots, totes les persones i institucions, tenim i tindrem l’obligació de respondre per ella. Junts i relligats com una indestructible mata de jonc. Eixa ha estat la nostra força des de fa 300 anys i serà la nostra força demà.

Visca la república catalana!

Visca els Països Catalans

Visca el Correllengua!

Vicent Partal
Director de Vilaweb

1714. Trons, canons i un estel

Quan ja enfilem la recta final de l'any en què hem commemorat el Tricentenari dels fets de 1714, encara és bon moment per apropar-se a la nostra història -en concret, al setge de la ciutat de Barcelona i les conseqüències pel país- a través d'un llibre il·lustrat de poc més de trenta pàgines adreçat als més petits amb una funció divulgadora, ja que es presenta amb un format agradable i un llenguatge entenedor.

El conte porta per títol 1714. Trons, canons i un estel i compta amb dos protagonistes, en Francesc -un nen de la Barcelona de 1714- i el Cesc -un xiquet de la Barcelona actual. La història recorre paral·lela aquests dos moments temporals, i acostuma a haver un punt de connexió entre els fets d'aleshores i avui en dia. A més, a banda de conèixer la història, és un petit volum que t'apropa a aspectes de la vida quotidiana d'aleshores: la feina als taller, la roba que duien, com jugaven...
Nosaltres hem treballat el llibre a classe durant les primeres setmanes del curs. Està escrit en català i en anglès, i es pot aprofundir en una webquest que presenta tot un seguit d'activitats complementàries. 

És una publicació del Departament de Recerca de la Generalitat.