Fa unes setmanes vaig assistir a una conferència
organitzada pel Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) sobre els reptes i
les solucions de mobilitat als territoris rurals, a càrrec d’Eloi Guinjoan, doctor
en Geografia per la UAB i membre de l’associació ARCA. L’acte, emmarcat en el
cicle “Coneguem la Ribera d’Ebre”, va posar paraules —i sobretot dades i
exemples concrets— a una realitat que massa sovint patim en silenci: la manca
de mobilitat és un dels principals entrebancs per garantir una vida digna als
nostres pobles.
És difícil parlar de serveis públics, d’igualtat
d’oportunitats o fins i tot de drets bàsics sense parlar de mobilitat. Com pot
una persona gran arribar a l’hospital de referència o a una oficina bancària si
no té cotxe ni ningú que l’hi porti? Com pot un jove formar-se o treballar fora
del municipi si l’únic autobús del dia passa abans de les set del matí i no
torna fins al vespre? Aquestes situacions, malauradament, no són excepcionals:
són el dia a dia de massa persones que viuen als nostres municipis petits, on
el cotxe privat és pràcticament l’única opció realista per moure’s.
La mobilitat rural no pot quedar reduïda a una lògica
urbana o a una planificació centralista. Necessitem una mirada adaptada a la
realitat de cada comarca i poble. I això és precisament el que Guinjoan va
defensar: cal crear taules comarcals de mobilitat, equips tècnics
especialitzats, fer enquestes i estudis per entendre bé les necessitats,
redissenyar l’espai urbà pensant en vianants i bicicletes, millorar les
estacions i parades i impulsar serveis innovadors i flexibles.
Entre les propostes que es van compartir, en van destacar
algunes que ja funcionen en altres territoris rurals: el transport a demanda del
Berguedà o de l’Alta Segarra, el Rumbus de la Garrotxa, el RezoPouce francès
(una mena d’autostop organitzat), el model eslovè de voluntariat amb vehicle
privat, o l’aplicació Nabogo de Dinamarca, basada en compartir viatges. Totes
tenen un punt en comú: responen a necessitats concretes i ho fan amb solucions
imaginatives i col·laboratives.
A més, l’Agenda Rural de Catalunya —aprovada fa poc—
reconeix la mobilitat com un dels seus eixos clau. Recentment es van presentar
50 propostes per millorar la mobilitat als entorns rurals. Tenim diagnosi,
coneixement, i idees sobre la taula. El que ens cal ara és decisió i acció.
Perquè la mobilitat no és un luxe: és una condició de
possibilitat per a la vida quotidiana. Sense una mobilitat pensada des del
territori, accessible, equitativa i sostenible, els nostres pobles tenen
difícil futur. No es tracta només de poder anar d’un lloc a un altre. Es tracta
de poder anar al metge, a estudiar, a treballar, a cuidar familiars o a
participar de la vida cultural i social. A més, amb una mobilitat que estigui a
l’alçada, ens serà més fàcil que la nostra joventut opti per romandre al
territori i, per tant, es pugui fixar població en els nostres pobles i ciutats.
Cal que ens ho creguem com a territori i ho exigim amb
fermesa. Ja no podem esperar més. Si volem pobles vius, amb gent de totes les
edats i amb oportunitats per tothom, necessitem una mobilitat a l’altura del
segle XXI. Perquè sense mobilitat, no hi ha vida. I sense vida, no hi ha futur.
Josep Maria Raduà Serra
Juliol 2025
_page-0001.jpg)
