Ara bé, per un altre costat, s'ha arribat a aquesta situació no per convicció, sinó per necessitat. Mentre la dreta i l'extrema dreta espanyoles els sembla que usar el català és com un atemptat a la unitat de l'Estat, les esquerres espanyoles, especialment el PSOE, ha endegat aquesta modificació del reglament al Congrés per obtenir la presidència de la cambra el passat mes d'agost, i per aplanar el camí de la investidura en les properes setmanes. Però sense la necessitat dels vots dels partits independentistes i nacionalistes de les diferents nacions, mai hauria encapaçalat aquesta iniciativa. S'ha d'agrair la valentia de l'esquerra espanyola, i que al capdavant del Congrés hi hagi una catalanoparlant de les Illes dirigint aquest debat des de la presidència.
Com diu el refranyer popular, n'hem fet de la necessitat, virtut. Però és inevitable que aparegui aquell pòsit de malfiança que ens mostra la història. Pot passar que en un futur es reverteixi el contingut d'aquest reglament? Qui pot assegurar que un govern de dretes no faci caure aquesta proposta? O el PSOE, quan no necessiti els vots dels representants de les diferents nacions, i mentre els seus adversaris els titllin de traïdors a la pàtria, faci marxa enrere? És el perill de quan aquestes coses es fan per necessitat.
Però malgrat tot, no ens lamentem i fem allò que han fet avui molts dels diputats al Congrés, parlem i parlem català (o basc o gallec). Avui hem vist una victòria política del catalanisme, ara caldria una victòria social del catalanisme. Fer possible que a Catalunya (i a les Illes i al País Valencià) es pugui viure plenament en català.
